Dani Tristany (Berga, 1988) és un dels esportistes berguedans amb més projecció internacional tot i el poc temps que fa que es dedica a les curses de muntanya. S'hi va endinsar a finals dels 2010, amb una cursa al seu poble, a Avià, i des de llavors no ha parat de superar-se fins arribar a guanyar els títols catalans i a situar-se en llocs destacables de l'elit mundial. Darrerament, ha guanyat aquí, a casa nostra, la Marató Pirineu i arran d'això s'ha publicat un vídeo amb imatges espectaculars dels seus entrenaments a la comarca en què repassa els seus orígens i la seva filosofia de vida. Després de parlar amb ell al Refugi dels Rasos de Peguera, on passa hores i dies entrenant, es pot confirmar que té molt clars els seus objectius, però que els afronta amb humilitat i els peus a terra. 

 

Vas trobar-te en el món de les curses de muntanya per casualitat però, ben bé, com va anar?

 

Devia ser l'octubre del 2010. En aquelles èpoques, jo no corria. Però sí que, els caps de setmana, no ho tenia com un hàbit, sortia sovint amb bicicleta. Sempre sortia amb una colla. I llavors va ser quan es va començar a fer la Volta a la Maria, a Avià. No recordo si era la primera o la segona edició, i el Pau Bartoló era dins l'organització. Em va dir: per què no ho proves, per col·laborar? I jo, esclar, sí que algun dia anava a caminar o havia fet algun tros corrent, però mai m'havia entrenat, ni havia fet una setmana sencera corrent. No ho havia fet mai. El Pau em va dir que tant era, que era per col·laborar amb el poble. Devien faltar unes tres setmanes per la cursa i vaig pensar que si era per col·laborar, ho podia provar. Eren quinze quilòmetres i, quan no has corregut mai, aquesta distància et fa respecte. I vaig començar a entrenar una mica. Cada dia, sortia mitja horeta, com a molt tres quarts. Però clar, al principi, entre el cruiximent i tot, alguna dia em trobava rebentat. I fins al dia de la cursa. Vaig sortir pensant en acabar-la, i vaig començar a córrer, i em vaig anar trobant bé. Em veia amb la gent que havia sentit, d'aquí a la comarca, que feien curses i pensava: què passa aquí, que vagi al costat d'aquesta gent? I vaig pensar que si m'hi dedicava una mica, tres o quatre dies per setmana, podia fer alguna cosa. Arribar a un lloc concret no m'ho havia plantejat mai, només volia fer-ho bé a les curses. Llavors, vaig anar a parlar amb el Pau, perquè jo no en sabia res. No sabia ni quins campionats hi havia ni quines curses es feien, i tot això era molt nou per a mi. Només sabia que era sortir i córrer. Vaig veure que era prou atractiu i vaig demanar-li si em podia guiar en l'entrenament, per millorar. I tot va venir a partir d'aquí. 

 

A més del Pau, hi ha més persones que t'hagin guiat en aquest món? 
 

Hi ha hagut diverses persones, amb coses diferents. En vas traient el millor i vas aprenent una mica de tots. El Pau va tenir un paper molt important perquè fins al 2013 va ser el meu entrenador. És una persona amb qui em porto molt bé, som amics. D'ell, he après molt en matèria de rendiment, en experiència en curses. Com a persona, també. Hem compartit moltes hores, sortíem a entrenar cada dia junts. També destacaria la figura del Joan Serra, d'Intersport Serramartí. És una persona que, a través de la botiga, m'ha donat molta confiança. M'ha ajudat en temes de material. Quan ets jove i comences, aquesta és una gran ajuda. Ell potser no ha estat tan ficat en l'àmbit de les curses de muntanya, però té bastants més anys que jo i té experiència vital. I el fet de poder parlar molt amb ell m'ha ajudat. És d'aquelles persones que penses que has d'escoltar. També tinc la referència del Miguel Caballero. No fa tants anys que el conec com el Pau i el Joan però de seguida vam connectar molt. El vaig conèixer en una concentració de la selecció espanyola d'esquí de muntanya, aquí a Berga. És una persona molt oberta, d'aquells que, un cop et veu, se'n recorda, de tu. Ens vam anar coneixent i vam fer amistat. És un gat vell. Té un palmarès brutal. Ha estat dues vegades subcampió del món. Ha estat al capdavant de les millors curses que es fan al món. I jo sempre dic que és un exemple a seguir. Però no només des del punt de vista esportiu, encara que hagi estat immens, tot el que ha fet. També ho és des del punt de vista personal. I jo sempre dic que l'èxit esportiu hi ha un moment en què passa, i la persona es queda. I prefereixo que la gent em recordi per ser una persona senzilla, per ser una bona persona, que no pas per ser un gran corredor. Del Miguel, sí que sé que ha guanyat moltes curses, però el que realment recordo d'ell és el seu somriure, l'amabilitat, el tracte que em dóna i els consells. Hi ha altres corredors que estan a la seva altura, però no hi tinc aquesta simpatia.
 

Comparant-te amb els altres corredors, consideres que t'ho has hagut de treballar més pel fet d'arribar a aquest esport de forma espontània?

 

En aquest món, ningú et regala res. Si estàs a dalt, al mig o a baix, és perquè t'ho mereixes. No sempre, però en la majoria dels casos, sí. Especialment, en el món de les curses de muntanya. Per guanyar una cursa, has de picar molta pedra. Penso que, sí sóc on sóc, és perquè realment m'ho he guanyat. Jo i tothom. El Miguel Caballero, el Kilian Jornet i la Núria Picas, per exemple. Potser en altres móns professionals, pots fer pujar una persona perquè vols, perquè depèn de tercers. Però, en el nostre món, tot depèn de tu. Si guanyes, ets el millor, però en el moment que ja no guanyes, tots et tiren pedres i t'enfonsen. Si un corredor està ben valorat, al final, és perquè guanya. I darrere de cada victòria, hi ha molta feina. 

 

Però potser altres corredors s'hi han dedicat des de fa més anys, o potser han tingut una escola o un club al darrere...

 

Per arribar a aquest nivell, t'ha d'agradar molt i hi has de dedicar moltes hores. Jo tampoc vaig passar de no fer esport a guanyar curses. Jo anava amb bicicleta i hi anava força. Era molt irregular perquè, durant els exàmens, potser no tocava la bici durant tota la setmana i, en canvi, quan s'havien acabat, hi anava cada dia. Sempre anava fent alguna cosa. En el cas del Kilian Jornet, ell ve de l'esquí de muntanya. La Núria és una mica com jo. Ve de la BTT però ha anat fent una mica de tot. Tothom ha anat fent alguna cosa. Perquè, per moltes condicions que tinguis, si no les treballes, no funciones. Un cop tens bona base i ja has guanyat alguna cursa, llavors les marques et llancen més, o et llancen menys. I això ja depèn del que busca de tu cada marca. Del Kilian, en destaquen unes característiques de vida salvatge, una mica 'hippie'. De la Núria Picas, en destaquen unes altres, com ara la catalanitat i l'arrelament al territori. Crec que el meu patrocinador, La Sportiva, és el que ho maquilla menys. En destaca el que realment sóc, i això ho agraeixo. La seqüència és: Primer, has de guanyar; i un cop has guanyat, t'agafa una marca i la marca et tria una mica el camí que has de seguir. Això, del que he anat veient. 

 

Creus que el fet de no perdre la teva identitat, de mantenir-te com una persona humil i propera, et dóna força mental a l'hora de córrer?

 

Jo penso que sí perquè ja porto quatre anys en aquest món i veig una mica com van les coses. En el moment que guanyes, ets l'amo, ets la llum de tothom, ets com l'esperit sant; però en el moment en què en una cursa quedes tercer, ja no serveixes per res. L'any passat, vaig guanyar la Volta a la Maria, que és una cursa d'àmbit més local, fent el récord, i em tractaven com el millor del món. Després, vaig anar a la Red Rock - Sky Marathon, una de les curses més importants d'Itàlia. Vaig quedar cinquè i la sensació era que jo ja no era el mateix. Que jo sigui humil, ja forma part del meu caràcter, però veient la realitat, penses que en el moment que em passi una mica de la ratlla de la xuleria, els pals baixen a base de bé. Si ara ja en baixen, imagina't si vaig d'estrella. Me'n baixaran continuament. Un esportista, al cap i a la fi, és una persona que té un ofici. És un ofici més. A mi, em dones unes fustes per fer un moble i penso: Com ho faig, ara, això? Tothom fa el que sap i jo penso que tothom té un do, i a mi m'ha tocat el do de córrer. És una sort per a mi, perquè és el que m'agrada. Però tampoc puc anar d'estrella perquè cadascú té unes facilitats per fer una cosa, i s'han d'aprofitar, i per a mi tan important és el que puja muntanyes més ràpid com la persona que neteja els carrers. 
 

En quin punt estàs de la teva carrera esportiva i quins són els teus objectius més immediats?

 

Ara mateix estic competint a nivell estatal i internacional. A Catalunya no competeixo massa perquè acostumo a guanyar sense problemes. Més enllà de Catalunya, a Espanya i a Itàlia és on hi ha més nivell del món. En aquests nivells, estic entre els cinc o sis primers. Ara, ja he fet un salt qualitatiu, però de cara a l'any que ve m'agradaria estar entre els tres primers. Sempre intento pujar una mica el llistó. I, a nivell mundial, estic entre els deu o quinze primers. Estar al capdavant a nivell espanyol vol dir estar a davant a nivell mundial. Dit això, jo no entreno pensant que estaré entre els tres primers, sinó que penso en quins registres tenia just un any abans. Mentre hi hagi millora, vaig pel bon camí. És veritat que l'exigència augmenta, que les curses de muntanya estan de moda, que tothom entrena molt i la gent està molt forta, però jo sé on puc arribar, les condicions que tinc, sé el que gaudeixo, i si veig que d'un any a l'altre milloro, no em preocupo més. 

 

On també hi ha molt nivell, tenint en compte les seves dimensions, és al Berguedà. Com ho expliques?

 

Voltant pel món, veus que aquí hi ha fanatisme. És l'esport de moda. No ho trobaràs enlloc, que la canalla s'esborri del futbol per anar a córrer. Només passa aquí. I penso que és bo perquè els valors que et dóna aquest esport, no te'ls donen altres. En el cas del futbol, pots ser molt bo i, si no entrenes un dia, no passa res. En el nostre esport, si deixes de córrer un dia, perds. Aquests valors, els de la responsabilitat i l'exigència, a la canalla els serviran pel dia de demà. I penso que això és important. Fixant-nos en el Berguedà, l'afició que hi ha també ho expliquen les característiques del nostre territori. Quina comarca hi ha que tingui el que tenim aquí? A la Val d'Aran, hi ha molta muntanya, però aquí és ideal per entrenar. Allà hi ha alta muntanya, i un dia podràs entrenar-hi, però no cada dia. Aquí, tenim alta muntanya amb el Cadí i els Rasos de Peguera; tenim muntanya mitjana com Queralt, la Figuerassa o la zona del Catllaràs; i llavors tenim el Baix Berguedà amb zona de pla. I el pla s'ha d'entrenar perquè no fer-ho és un error. A les curses, cada vegada hi ha més pla, a banda de pujades i baixades. Abans, sí que era només pujar i baixar, però ara una cursa de muntanya no és així. I en un petit terreny com aquest, tenim de tot. I aquesta és la clau. 

 

Ja que parlem de casa, el que potser no se sap és que hi ha un grup de persones d'aquí que et donen suport per tirar endavant, i d'aquí també és d'on ha sortit el vídeo que recentment ha circulat per les xarxes socials...

 

Sí, la idea de fer aquest vídeo va sortir del fet de lligar la meva imatge amb Intersport Serramartí. El Joan m'ha ajudat amb material, amb consells, amb assessoria en general. I vam voler lligar els valors d'aquest esport amb la seva botiga. I vam creure que la forma més oportuna era de fer-ho mitjançant un vídeo. Un cop el vam tenir fet, però, vam decidir d'esperar a obtenir alguna victòria destacada per llançar-lo. Vam veure que la Marató Pirineu era una bona cursa amb renom aquí a la comarca. I com que el seu mercat és el d'aquí i jo on volia impactar primer era entre la gent més pròxima, ho vam fer així. És el procés lògic, el de començar la casa pels fonaments. I vam pensar que si es guanyava aquesta cursa, que té molt renom, amb tot el públic berguedà pendent, era el moment. Pel que fa a l'equip, tothom té gent que l'assessora. No sol ser un equip molt professional sinó que són els amics els que t'ajuden. Amb els diners que guanyem, no ens podem permetre tenir un equip cent per cent professional. L'equip que tinc jo està format per dos fisioterapeutes que són la Tanit Miró i el Jordi Balbuena; el nutricionista que és el Martí Noguera; la doctora Carme Comellas és la metgessa; el Joan Serra i el Joan Guitart que m'assessoren; la Laura Ribera em porta les xarxes socials i el web; el Xavi Noguera i el Marc Tubau a la intendència; i en matèria de comunicació ens ajuda diversa gent, especialment el Pep Vendrell en l'apartat audiovisual i l'Eric Clusella en la fotografia. 

 

I en l'àmbit de l'entrenament?

 

Fins ara, comptava amb el Gil Orriols, però estic estudiant per treure'm el títol d'entrenador de curses de fons i passaré a fer-me els entrenaments jo. 

 

Potser tots els corredors tenen grup de suport, però amb un equip tan ampli, no ho sé. Quin és el secret?

 

A mi sempre m'ha agradat treballar amb gent propera, que jo conegui de sempre. La Sportiva ens dóna alguns serveis. Tenim un metge, i si volgués un fisio també me'l buscarien. Tenim servei de premsa. Però jo prefereixo un equip que vagi més enllà de la marca perquè no sé com serà el futur. A l'equip que tinc, tots són amics meus, els conec des de sempre, i jo sé que aquesta gent no em fallarà. Prefereixo, també, donar oportunitats. Perquè potser el fet de publicar una foto al web de la marca pot ajudar al fotògraf. I prefereixo que sigui un amic meu. I arran d'això també voldria aprofitar per agrair el suport que em dóna la meva mare, el meu tiet o la Laura. Per exemple, puc entrenar molt perquè la Laura m'ajuda. Mai no em posa pegues tot i que és difícil mantenir una relació quan estàs molt lluny de casa competint, quan has d'entrenar tantes hores cada dia. Al contrari, sempre m'ha empès a fer-ho. I la mare... sempre és la mare. La persona que està per tu, que cuina. Perquè, vulguis que no, la dieta és un xou. Se li ha d'agrair molt. I el meu tiet ha estat una figura clau perquè sempre ha cregut en mi. Sap on puc arribar i em coneix molt. Treballo amb ell i em permet fer tot el que faig. Sense ell, tampoc no seria aquí. 

Dani Tristany als sofàs que hi ha davant la llar de foc del refugi dels Rasos de Peguera, on passa moltes estones quan fa fred Foto: Eric Clusella