Com si es tractés d’un ritual pagà que assenyala la fi de l’estiu, cada any pels vols d’agost es repeteix la pregunta. Exactament, què celebreu els catalans per la Diada? 

He de dir que durant anys he intentat fer pedagogia i parlar sobre la guerra de successió i el seu rerefons internacional, la resistència i caiguda de la ciutat de BCN, d’en Rafael de Casanovas, d’en Villarroel, de la cruel repressió, la traïció dels anglesos, la pèrdua de drets,... Consti que intentava despullar les meves paraules d’èpica i heroïcitat per evitar maldestres i recurrents acusacions de manipulació nacionalista.

El fet que la majoria de vegades la pregunta no es formulava per obtenir informació sinó per iniciar el gairebé sempre estèril debat sobre si Catalunya és o no nació, si alguna vegada ha estat independent en el sentit modern del mot, i totes aquestes coses..., acabava produint una frustració (m’imagino que per ambdues parts) que feia acabar ràpidament amb tot intent de posada en comú de mirades diferents sobre un mateix fet històric.

I és clar, què es pot esperar d’un pobret berguedà de la Catalunya profunda i tenebrosa (mai podrem agrair prou a la representació berguedana del PP la campanya de publicitat que ens van fer en el seu dia a Valladolid), un altre dels molts catalans manipulats, als que l’escola en català i la immersió ha arrabassat qualsevol capacitat crítica. Al final, aquesta és la conclusió majoritària dels meus interlocutors....

Aquest any, però he decidit canviar el meu relat. En realitat l’onze de setembre els catalans celebrem que ja fa més de 300 anys el poble de Catalunya després d’una pacífica guerra, de forma voluntària i democràtica, va decidir renunciar a tots els drets que li eren propis com a nació per formar part com a súbdits de la gran nació... què dic nació, gran Imperi d’Espanya...

Sembla mentida el que una mica d’ironia pot arribar a enfurismar al personal al sud de l’Ebre. A banda d’això, constato que el canvi de relat no suposa cap variació en el resultat d’altres anys: ni ho entenen, ni ho volen entendre. Game Over.

La Diada dels darrers anys, tot i les espectaculars imatges, no ha suposat un canvi de percepció a Espanya. Al final, el fet que tingui tant èxit de participació any rere any fa que ja no sorprengui, que ja ni tant sols desperti massa interès més enllà del grotesc ball de xifres de participació. S’han acostumat a veure milions de catalans al carrer i donen per bona l’explicació de la manipulació: des de petits a l’escola i ara gràcies a TV3.

I enguany? doncs exactament igual que l’any passat i que l’altre. Aquesta Diada tornarà a ser rica i plena però tinc molt clar que no desvetllarà la consciència de la majoria de ciutadans d’Espanya de que l’onze de setembre, a Catalunya, s’està celebrant la Diada Nacional.