Que en un any a Berga se celebri una Patum extraordinària a la del Corpus potser és l'indicador que millor il·lustra la singularitat i el calibre de l'efemèride. Els diversos exemples al llarg del segle XX en són una prova. Sempre han estat conseqüència o bé de la visita a la comarca de caps d'Estat espanyols (el dictador Francisco Franco arribà el juliol del 1966, en el Dia de la Província, i el febrer de 1976 el rei Joan Carles I de Borbó inaugurà l'embassament de La Baells) o bé de commemoració cada quart de segle de la Coronació de la Mare de Déu de Queralt, el 3 de setembre de 1916 (per tant, el 1941, 66, 91 i, a veure, 2016).

Amb perspectiva, m'atreviria a dir que les ocasions corresponents al primer cas són força més artificials, fredes o alienes, com es vulgui, que les altres. Se centren en el personalisme institucional propi del franquisme. Per molts berguedans degué significar un trist garbuix de contradiccions el fet que l'assistència obligada a la festa que més s'estimaven, entregada, s'inclogués entre les moltes cares de la repressió quotidiana. Eren celebracions, a més a més, circumscrites estretament a la vinguda de torn i acotades al moment estricte en què es produïa: arribar, moldre i que vagi bé.

En el segon cas, quan Queralt fa anys, les percepcions són diferents: potser es tracta d'esdeveniments més relaxats, motivadors i evidentment propers. Ara bé, cal tenir-ne molt present l'origen: el 1941 és un any enfonsat a les capes més fosques i miserables del pou de la postguerra espanyola, en què el forat de la dissidència política s'omplia amb exili i sentències de mort, d'una banda, i la vida i la gana de la gent s'untava de nacionalcatolicisme, de l'altra. En aquest sentit, la pomposa celebració dels primers vint-i-cinc anys de la Coronació de la Verge fou també part de l'estratègia de construir una idiosincràsia i un corpus ideològic únics, elements necessaris per a la legitimació i afonament del règim que a la nostra ciutat saberen aplicar tot relligant-hi la tríada segurament més significativa de la identitat local: Berga, Patum i Queralt. En aquestes festes, el clan governatiu [...] hi cerca més la seva glòria que la de la Mare de Déu [...], deixà escrit Armengou a la Crònica menuda de la ciutat de Berga durant el Cinquantenari.

Recuperant el fil, i deixant-ne de banda les arrels (sense oblidar), les celebracions a l'entorn de Queralt transcendeixen qualsevol règim. I el temps passa i la societat canvia. Avui, per exemple, probablement Berga no rebria un monarca espanyol amb una Patum honorífica precisament, ni tampoc no se'n faria cap per al President de la Generalitat de Catalunya. Ni tan sols es plantejaria. I, tanmateix, el 1991 hi tornaren per la Mare de Déu de Queralt i enguany ja és un fet la nova celebrada. Aquí rau la diferència, així com també en el fet que en aquests casos una Patum extraordinària és el punt culminant de multitud d'actes –activitat, moviment i associació socials- d'una tipologia amplíssima estesos al llarg de tot un any –res a veure, per tant, amb les altres ocasions. Ja el 1966, segons Armengou, mentre a la Plaça de Sant Pere els feligresos feien l'acte religiós principal del Cinquantenari, al camp de futbol el Berga perdia contra el Torelló i al cinema hi passaven pel·lícules, tot inclòs al programa oficial. I després teatre, Viatge del Vinyes.

A l'hora de trobar-hi una explicació, prefereixo decantar-me per l'argument que fem servir els ateus que alhora ens hi trobem immersos i potser és el més realista: Queralt sobrepassa la religió. I tampoc no és res de l'altre món. L'antropòleg més mindundi no dubta que tota comunitat d'individus cerca en un seguit de referents una identitat i reconeixement col·lectius que, en l'àmbit personal, cadascú experimenta i practica com vol. Aquests referents tant poden ser materials com immaterials, naturals o artificials, religiosos o pagans. Tant hi fa. Però hi són. I el cas de Queralt s'ajusta ordinàriament a aquest comportament social i cultural dels humans. Que el caràcter berguedà aferrissat i patri ho accentuï és només una curiosa particularitat. I l'ús que en fan els poders religiós i polític a cada moment no és més que això, una utilització. O corrupció.

Per aquest motiu els darrers aniversaris han vingut acompanyats d'una revifada important en la vida social de la ciutat; en l'organització dels veïns, en l'embelliment dels carrers, en la creativitat literària, en la interpretació artística, en la recerca històrica, en l'oferta cultural, en la pràctica esportiva, en la cura de l'entorn natural... Tot un reguitzell d'institucions, persones i associacions imprescindibles treballant i teixint projectes de tants aspectes que, sovint, el caràcter religiós del fet sembla ser sols un detall. I, després de tot plegat, sempre queden els contactes, les experiències i els coneixements adquirits en tot el procés.

I, amb tot, va arribar el 2016 i es commemora un segle d'ençà de la Coronació. D'entre tots els aniversaris, el més important i destacat. En un context social de confessionalitat notablement decreixent i inexistent en els més joves, semblava el moment idoni per reafirmar que el lligam entre Berga i la seva gent i Queralt té ben poc a veure amb el catolicisme militant d'una minoria. Semblava, també, una oportunitat excel·lent per animar-nos una mica, ara que l'autoestima col·lectiva envers la ciutat i la comarca està en hores baixes; una oportunitat per posar carburant a les associacions i que engeguin motors per avançar més de pressa. I encara més coses. I es constituïa la comissió de Queralt2016 i la programació de tota mena d'actes fins al moment ha estat prou a l'alçada del que havia de ser.

De totes maneres, potser cal reconèixer que no ha estat el punt d'inflexió que es projectava en un principi. Les iniciatives coordinades però alienes a la comissió Queralt2016 han estat comptades, lluny del que calia imaginar. En els debats hem defensat a bastament i hem repetit fins al final que Queralt són moltíssimes més coses que religió. I és així. Però fins a quin punt hi hem cregut? Si es consulta el programa d'actes oficial de les festes, del 26 d'agost al 8 de setembre, per un moment sembla que donem la raó als pocs que veuen en Queralt només una devoció fervorosa a la Mare de Déu. I és que la quasi de la totalitat dels actes estan relacionats amb la vessant doctrinal, tret d'algunes ínfimes excepcions com els concerts o els balls de tarda.

Trobo a faltar, doncs, l'entrada massiva d'actes diferents que converteixin les festes amb un esdeveniment realment de la ciutat i per la ciutat, on tothom s'hi pugui veure reflectit, amb una oferta que satisfaci tots els gustos, ja que Queralt és de tots. Ara ja és tard i només podem desitjar-nos que quedi bé, i encoratjar la gent que hi ha treballat. A la propera, per no quedar- nos a mitges tintes, proposo: implicació, participació i treball. Prendre partit. Viure