Catalunya ha crescut demogràficament de manera accelerada i sense cap mena de planificació durant les últimes dècades. Hem passat de ser 6 milions a més de 8, i aquest augment ha tingut un impacte directe en l'estat del benestar i en els serveis bàsics. Aquesta realitat ens obliga a fer una reflexió profunda: estem preparats per sostenir aquest model de país? I, sobretot: podem fer-ho sense perdre l'essència que tenim els catalans?
Una bona part de la immigració ve a treballar, i això és innegable. Molts dels serveis que avui tenim a Catalunya, com per exemple el porta a porta, la cura de les persones grans i les càrniques, funcionen gràcies a persones que han decidit que el nostre país havia de ser una opció per al seu futur. Hem estat mirant el dit i no hem vist la lluna: Catalunya ha de trobar un equilibri entre el seu estat del benestar i l'acollida de persones immigrants. No podem acollir indiscriminadament ni permetre situacions irregulars sense un control i una resposta institucional clara. No controlar qui s'instal·la al nostre país, o mantenir un sistema d'ajuts socials amb un baix nivell de rendició de comptes amb les institucions que et proporcionen l'estat del benestar són errors que cal corregir. Estem passant de la Catalunya "un sol poble" a una Catalunya on es comença a assenyalar el diferent com a culpable de tots els mals. I això passa perquè, avui dia, l'estat del benestar està en perill. Cal tocar de peus a terra d'una vegada per totes.
Cal que les persones que arribin a Catalunya puguin desenvolupar la seva vida d'acord amb un triangle d'integració amb tres pilars: feina, educació i cultura. En primer lloc, la feina. L'Estat ha de fomentar la contractació en origen com a via d'entrada segura. Que vingui qui vulgui treballar, complint les condicions que s'estableixin per instal·lar-se. En segon lloc, l'educació. El nivell educatiu baixa cada cop més, i les proves PISA ho evidencien. El sistema educatiu català ja no és el que era. Com volem així donar bons serveis a la ciutadania de Catalunya? Cal un pla de xoc educatiu: crear aules d'acollida perquè els alumnes que arriben durant el curs aprenguin el català. El català és la llengua que permet adquirir coneixement i integrar-se a Catalunya. I, finalment, la cultura. Defenso la llibertat religiosa, el lliure comerç i el dret a l'avortament. Però tothom que viu a Catalunya ha de respectar què som. Si et molesta la Patum, el pessebre o qualsevol tradició catalana, potser hauries de plantejar-te si realment vius al lloc on volies viure. No es tracta de renunciar a la cultura d'origen, sinó de respectar la catalana com a paraigües d'acollida.
La integració no és només una qüestió de drets, sinó també de deures. Si volem preservar l'estat del benestar, la cohesió social i la identitat catalana, cal actuar amb valentia, claredat i responsabilitat. No seré jo qui defensi el Duran i Lleida, però la campanya de l'any 2008 és, a hores d'ara, ben vigent. La gent no se'n va del seu país per ganes, sinó per gana. Però a Catalunya no hi cap tothom, no perquè jo no ho vulgui, sinó perquè, altrament, el nostre estat del benestar acabaria petant i la nostra ciutadania acabaria odiant l'administració. Acceptar-ho no és xenofòbia, és realisme polític. Qui vingui a Catalunya ha de voler formar part del país, i per fer-ho cal un pla d'integració clar i exigent.