La setmana passada vaig rebre, amb una gran alegria, la notícia de l’arribada a Berga de 46 persones refugiades. Alegria perquè per fi, i encara que siguin poquíssimes persones, alguna cosa comença a moure’s per donar compliment als compromisos adquirits per l’estat espanyol per acollir inicialment més de 16.000 refugiats, una ínfima part dels centenars de milers que hi ha, encallats als camps de Grècia i d’Itàlia.

Alegria perquè Berga ha passat al davant de molts altres municipis a l’hora de mostrar amb fets, la seva voluntat acollidora i el resultat és que des de la matinada del 29 de desembre, 13 nens i nenes d'entre 3 i 14 anys, i 23 adults, la majoria sirians, però també del Kurdistan iraquià i un eritreu han començat una nova vida aquí. 

Les experiències viscudes per aquestes persones son inimaginables per molts de nosaltres i, només alguns dels berguedans més vells poden recordar el que significa l’exili. Perquè nosaltres, els catalans, i els republicans espanyols, també vam ser refugiats. El 2019 farà 80 anys que, prop de mig milió de persones, travessaven la frontera amb França, fugint de la repressió que havia de comportar la victòria dels feixistes. Ja abans, durant la guerra, molts infants havien estat enviats a altres països perquè no haguessin de viure l’horror en pell pròpia. 

I amb què es van trobar les persones que buscaven refugi a França? Fronteres tancades, només obertes a compta-gotes i a l’última hora, indiferència, quan no animadversió. I de l’acolliment, què me’n dieu? Amuntegats en camps de concentració com el de Rivesaltes o els de les platges d’Argelers, Cotlliure, o Agde, l’exili republicà va viure, durant més de tres anys, en unes condicions de vida que haurien de fer caure la cara de vergonya a l’estat francès. 

Però també és cert que al costat d’aquest episodi d’insolidaritat, molts veïns dels municipis de la Catalunya Nord, pròxims als camps, van ajudar els refugiats, els van acollir a les seves cases i en van organitzar l’ajuda humanitària. Al costat d’un estat refractari a l’acollida de refugiats, la solidaritat va traduir-se en experiències com la de la maternitat d’Elna, on la institució fundada per la suïssa Elisabeth Eidenbenz va fer possible el naixement de 600 fills de refugiades, en unes condicions inimaginables als camps.

I és aquesta la solidaritat que seria desitjable ara que nosaltres som els acollidors. Perquè les persones que han vingut a viure a Berga han passat per experiències duríssimes, com la pèrdua de familiars, amics i veïns, perquè han vist com eren destruïdes les cases i ciutats on vivien. Perquè són persones que han fugit de la destrucció i de la mort i han demanat refugi en un lloc segur on recomençar les seves vides. I perquè, pel camí, s’han trobat amb totes les dificultats imaginables. En comptes de braços oberts, han topat amb les polítiques restrictives dels estats europeus, que tot i estar obligats pels tractats internacionals que van signar a partir de la Convenció de Ginebra, fan oïdes sordes i miren cap a un altre costat. Les polítiques genocides d’aquests estats han condemnat a persones com les que ara acollim a Berga, a travessar la Mediterrània amb barcasses insegures que, només des que va començar la guerra de Síria, ja han provocat varies desenes de milers de morts. Naufraguen a la Mare Mortum perquè se’ls neguen vies legals i segures per trobar un lloc on posar-se a recer. 

I és tot això i més, el què cal saber ara que ens hem convertit en municipi acollidor. No sé quan temps passaran entre nosaltres, ni quants seran traslladats per la Creu Roja, que és qui en te la tutela, a altres municipis catalans. El que és segur és que durant aquest primer període, els més petits s’incorporaran a les escoles dels nostres fills i amb els adults farem vida en comú. Per això és tan important que, la mateixa solidaritat que tenim amb altres col•lectius vulnerables de la ciutat, la tinguem amb aquests nous berguedans. L’èxit o el fracàs de la seva integració a la societat catalana depèn en part de la primera acollida, de com son rebuts, abraçats i acompanyats pels veïns i veïnes de Berga, i de la comprensió i empatia mútues. 

El Berguedà ja va acollir, els anys 90, nou famílies bosnianes a Guardiola de Berguedà. En aquell moment Catalunya va acollir 300 de les prop de 1.300 persones que van arribar a l’Estat espanyol. Una de les famílies que van trobar refugi a Guardiola, va ser la de l’Ahmed i la Zhaida Tasholi i els seus tres fills, dos nens i una nena que llavors tenien  entre els 13 mesos i els 6 anys. I no han oblidat el seu pas pel nostre país. L’Ahmed Thasholi recordava al diari Ara, just fa un any “el primer àpat calent que van menjar, les joguines preparades a l’habitació dels nens, la infermera que es va fer càrrec del petit i el va curar, el veí que se’ls enduia a passejar pels boscos del Berguedà per distreure’ls.”

Per això és tan important una bona primera acollida com la que estan organitzant la Creu Roja, l’Ajuntament de Berga i el Consell Comarcal. En primer lloc per atendre les necessitats més urgents com ara la salut i l’atenció psicològica. Però en paral•lel serà fonamental la participació de voluntaris, com els que s’han començat a apuntar a la llista que ha obert l’Ajuntament, per treballar la llengua, la cultura i el coneixement de l’entorn. 

Caldrà estar vigilants amb les mostres de racisme i xenofòbia que pugui haver-hi així com amb els rumors que s’escampin al voltant de suposats tractes de favor o discriminació positiva cap a aquestes persones. No estem fent caritat sinó que complim estrictament amb un dret fonamental reconegut a la Declaració Universal dels Drets Humans, que en el seu article 14 reconeix que “en cas de persecució, tota persona té dret a cercar asil en altres països i a beneficiar-se'n.” 

Al final de la segona guerra mundial, una part dels nostres exiliats van tornar a casa però es calcula que més de 200.000 persones no han tornat mai més. Van arrelar i van tenir fills i nets a països com França, Argentina, Mèxic, la Gran Bretanya, els Estats Units, la Unió Soviètica, Xile o Cuba. 

No sé quan, ni quantes persones de les que avui acollim, podran tornar a les seves ciutats d’Alep, a Síria, Arbela, al Kurdistan iraquià o a Asmara, a Eritrea, però si se’m permet un desig per aquest 2017, m’agradaria que Berga doni una bona benvinguda a aquestes persones i, com diu l’Ajuntament en l’escrit que crida a col•laborar en l’acollida, “No es tracta de donar allò que ens sobra, sinó de compartir allò que tenim”, i a fe de deu que tenim per donar.