Fa vint anys vaig llegir una entrevista on preguntaven a Leonard Cohen si no creia merèixer el Nobel de Literatura. Cohen va respondre que qui se’l mereixia era Bob Dylan. Motius: la renovació del llenguatge i de les consignes, però també dels temes i dels esquemes. Dylan ha escrit versos sobre protesta política que ja són referents històrics; Dylan ha escrit obres simbòliques, psicodèliques, tan originals que han canviat els codis; Dylan ha parlat d’amor i de sexe; de pau i dels qui munten les guerres; de déu i de la mancança de déu; de l’addicció a les drogues i de com deixar-les, i sempre amb una veu única, revolucionària i global. El fet que s’acompanyi de la música per difondre els seus versos, en comptes d’un aspecte negatiu*, és la connexió entre la poesia grecoromana i la dels trobadors, sempre lligades a l’acompanyament musical, amb les tendències més actuals dels poetes/rapsodes, que roden pel país per oferir les seves paraules amb veu pròpia. 

D’altra banda, el premi a Dylan és un reconeixement mundial a tot el corpus artístic beatnik, hippie, punk i etcèteres; des de Jack Kerouac, William Burroughs i Anthony Burgess fins als Beatles, Jim Morrisson i Lou Reed; des de Patty Smith i Tracy Chapman a Pepe Sales, Oriol Pi de Cabanyes i, si em perdoneu la presumpció, fins a Cavalls salvatges i Formentera lady. Tots compartim la voluntat d’explicar la passió i les frustracions d’una generació, ja gairebé dues, que volia canviar el món com un mitjó i només ha aconseguit que ara els milionaris vagin sense (hahah!). 

La veu de Dylan ressonava al Maig del 68, a les manifestacions contra la guerra del Vietnam, a la Marxa de la Llibertat de Catalunya i fins i tot en l’inconscient del 15-M. Té ecos de plomes tan celebrades com Shakespeare, William Blake i Dylan Thomas, i ressona en l’obra dels nous creadors poètics, amb música o sense, perquè Bob Dylan és un poeta com una autopista i arriba a tot arreu. I si algú encara no ho veu clar, que el llegeixi en comptes d’escoltar-lo.