Ja van venint. Aviat seran aquí quaranta-mil manifestants. Són els que faran cap per Berga durant la Diada que organitza l'ANC a cinc llocs de Catalunya. Es torna a dir que serà un dia històric (un altre) dels que sovintegen en aquestes darrers anys. Jornades històriques i vots de les nostres vides que van passant una rere l'altre com aquelles sagues de telefilms que van redundant sobre el mateix tema des d'òptiques lleugerament variades. Tot i que és realment potent que la ciutat carlina hagi estat l'escollida per encabir els manifestants de nou comarques i el Lluçanès. Un esdeveniment difícilment superable per aquí dalt. Però convé que només ens enlluernem el just i necessari, l'excés d'orgull i presumpció acostuma a ser contraproduent. Va ser adjudicat discretament, fins i tot amb un cert secretisme previ que va generar sorpresa general quan es va anunciar que érem els escollits. No consta que hi haguessin iniciatives locals prèvies. De sobte érem el lloc de la Catalunya de l'interior que encabiria l'enèsim Onze de setembre anunciat (com tots els precedents) com l'últim abans de la independència. El fet central que va determinar la decisió, tot i que no ho reconeixeran, és que als organitzadors als hi van tremolar les cames a l'hora de decidir-se entre Manresa i Vic per les rivalitats entre les dues planes i van optar per Berga com a solució de compromís. Una variable local inspirada en els dubtes dels bascos quan van haver de decidir entre Bilbao o Donosti per fer la seva capital política. Per evitar greuges i emprenyades a una banda o una altre, van optar per Vitòria. 

Ara bé, un cop s'ha assolit aquest protagonisme inesperat, és del tot necessari que es sàpiga aprofitar del cap fins la cua. Amb tot plegat, durant un mes llarg serem el centre de les comarques del voltant i el dia onze, de tot Catalunya i més enllà. Haurem passat per un centenari de la verge de Queralt, omplin places i esglésies només un cop cada vint-i-cinc anys. És la mare de Déu de la que en són devots en masses els no creients. Un fet ben insòlit i digne d'estudi. Haurem fet la Re-Patum i encaixarem la manifestació independentista abans de la Sailfish, la trobada d'esport extrem de primer nivell i la temporada de bolets. Als de TV3 els hi convindria obrir una delegació provisional amb un set televisiu. L'Ajuntament podria habilitar un centre de premsa per informar de les concentracions que tindrem un cap de setmana, i un altre i un altre, fins a quatre com a mínim. Tindrem gentades mai vistes aquí més enllà de la setmana del Corpus, la visita del dictador Franco i les Guerres Carlines. Cada acte del pròxim mes, per si sol, mereix seguiment de primer nivell. La ciutat de Berga disposarà d'una plataforma de promoció impensable fa uns mesos. Si realment interessa donar-nos a conèixer amb imatges a les pantalles mostrant la gran manifestació, però també amb els entorns, les possibilitats turístiques i d'altres, la "mani” serà el moment cim. Les formes en que cal fer-ho depenen dels objectius i necessitats de cada col·lectiu. Observi's la proposta de l'artista Abel Azcona aprofitant l'oportunitat per proposar el seu espectacle "Arrelaments”, consistent en plantar literalment a cent persones al final del Passeig de la Pau. Ressò mundial assegurat. 

A nivell més proper, tindrem en aquest dia gran la possibilitat de mostrar-nos a les comarques que ens envolten. Amb algunes tenim un gran desconeixement mutu tot i la proximitat com el Ripollès o l'Alt Urgell. Cap a Solsona sembla haver-hi una bona connexió, reforçada per la dependència de la jerarquia espiritual catòlica. Amb altres la proximitat provoca un frec aspre. La majoria de berguedans arrufen el nas quan se'ls ubica dins d'una Catalunya Central amb capital a Manresa. És la derivada d'aquelles ganes d'organitzar el territori que van venir amb l'arribada de la democràcia i l'alliberament del sentiment nacional dels catalans. En aquells primers moments es va encaixar una vegueria (la setena) que contenia entre altres llocs, els pobles del Llobregat alt i mitjà. El pas següent va ser formar part de l'estructura geogràfica de la Generalitat amb una raresa administrativa: la delegació compartida entre Vic i Manresa, la constatació administrativa que a Barcelona no saben si donar el lideratge als d'Osona o als del Bages, la raó per la que serem la cinquena seu de la Diada més enllà d'una capital de província. Acompanyarem Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona, que la ubiquen a Salt, que és quasi com l'Hospitalet per la ciutat comtal. En serem la capital durant força dies. Ho veurem amb les estades i les presències de les anomenades autoritats. Les electes i les auto escollides en els interns de les seves pròpies organitzacions com l'ANC, anticipats per les eclesials que lideraran l'espera de la verge. 

Posar fronteres i nomenar capitals sempre ha generat greuges que han fet feliços a molts i ha mantingut ocupats als polítics. Queda assumit que a Vic no els hi agrada que Manresa es presenti com la capital de les terres de l'interior. A Puig-reig no estima la forma en que Berga l'exerceix i recentment ho ha fet saber. A Solsona fan com els gallecs i no queda clar si els hi va bé mentre piquen l'ullet a Lleida. Berga està convençuda que el Correfoc i el Correaigua manresans són dues burdes còpies de la Patum i els Elois. Parlar de la Catalunya interior, entesa com una terra del centre, plana i homogènia que salta del verd primavera al groc estiu mentre es veuen els Rasos, la Figuerassa i s'intueix el Pedraforca al darrera, amb el Pirineu allà plantat, guinyola i genera dubtes sobre l'estructura actual. Segur que els mateixos però invertits si en féssim una altra de nova encaixats amb totes les contrades pirinenques. Aprofitant que venen dies de reivindicació religiosa i patriòtica properes, crec cal dir que la terra no fa o no hauria de fer les persones. Es fan soles i voldria pensar que estableixen les seves aliances en funció de les afinitats socials i culturals enlloc de condicionades per una almosta de pols vermellosa o groga. Perquè després sempre hi ha qui volent o sense explota les rivalitats tribals i les diferències estètiques i econòmiques. Si Dalí afirmava que el centre del món és l'estació de ferrocarril de Perpinyà, els berguedans tenen la llicència per pensar que ho és Berga fins a principis d'octubre. No ens ho atraparem.