Quan travesses el límit provincial amb Girona, que tenim aquí a tocar, te n’adones que ha canviat alguna cosa més que el paviment. Més enllà de la fortuna en la diversitat paisatgística, tan sols amb l’observació podem identificar certes diferències respecte d’altres territoris i segurament hi ha alguna cosa de gestió que sura a l’ambient. En l’àmbit turístic podem envejar moltes coses de les comarques gironines o tarragonines però n’hi ha una que totes dues tenen i que m'atreu especialment, i no estic parlant del mar, sinó d’una cosa molt més senzilla d’importar com són les conegudes Vies Verdes.

Aquestes rutes deriven de la xarxa europea de Vies Verdes que va començar a caminar a finals dels 90’s i que avança molt lentament i de forma desigual als diferents territoris europeus. Son habilitades per ús dels caminants, corredors i ciclistes, són simples i senzilles però la seva transcendència i valor va molt més enllà de la simplicitat amb que la infraestructura es visualitza. Esdevenen la materialització d’una concepció diferent de la mobilitat i la interconnexió entre diferents zones, i encaixen a la perfecció amb els moviments creixents en defensa de la sostenibilitat, la humanització de la mobilitat i de les relacions entre pobles, de la pràctica d’activitats a l’aire lliure i esportives.

En la majoria dels casos, les Vies Verdes han reutilitzat els camins de les antigues vies de tren en desús i les han reactivat i revaloritzat amb una inversió relativament baixa en comparació amb els beneficis que aquestes aporten a la zona. L’impacte paisatgístic és molt baix en aquests casos pel fet que la ruta és preexistent i la intervenció es focalitza en assegurar els trams i senyalitzar-los per facilitar el seu ús a tots els públics.

Aquestes xarxes potencien l’atractiu turístic de les zones que travessen, es combinen i interaccionen amb d’altres activitats del sector, com en són exemple trams d’èxit com els de la zona de Sant Joan de les Abadesses o d’Horta de Sant Joan. Més enllà d’això també oxigenen les activitats de lleure de les poblacions connectades donant sortida a activitats esportives i de lleure tan importants per la població i especialment per aquella part que necessita de totes les facilitats per poder practicar aquestes activitats en zones on el mínim desplaçament obliga a contrarestar progressius desnivells.


El Berguedà, a diferència d’altres comarques, no compta amb cap infraestructura d’aquest estil però també a diferència d’altres llocs si que té potencial per tenir-ne. Els paratges naturals de les nostres contrades serien un bon escenari per possibles vies verdes i certes valls on altra hora circulaven trens serien un bon fonament per encabir-les.

L’existència de l’anomenada Via del Nicolau entre Guardiola de Berguedà i Bagà, sense ser exactament una via verda però si reaprofitant un antic carrilet, és un bon exemple i un valor afegit a la zona. La pista que uneix Sant Quirze de Pedret amb Cal Rosal, sense tenir tampoc totes les condicions d’una via verda i sent millorable, és ben aprofitable.
 
Les carreteres, la urbanització i algun pantà han distorsionat les antigues connexions ferroviàries però això no treu que amb voluntat, no gaire inversió, i per sobre de tot un altre enfocament, es puguin desenvolupar en alguns indrets aquest tipus d’infraestructures. El curs del riu Llobregat entre La Pobla de Lillet i l’aigua barreig del Bastareny ressegueix una vall amb molt potencial, poc desnivell i paratges espectaculars que, a més, s’envolta d’atractius turístics amb els que una possible via verda interaccionaria i els potenciaria. Aquest és un bon exemple on no és difícil d’imaginar una via, en aquest cas no de tren, sinó verda.