Sé que volia escriure sobre un altre tema però, com que sóc fumador habitual d’haixix des de fa... trenta-cinc anys com a mínim, no recordo quin ni què. Un estudi d’una universitat famosa, el nom de la qual tampoc no vull recordar, “demostra” que els addictes al cànnabis pateixen distorsions severes de la memòria. Per a aquesta partitura no calien gaires músics (no és així, la dita?).

He de deixar clar d’entrada que DESaconsello sincerament l’abús de tota mena de substàncies addictives, des del tabac, el cafè i les aspirines fins al whisky, l’heroïna i el crack. També desaconsello viure en ciutats d’alta contaminació, en zones on hi hagi indústria química o nuclear, o simplement un excés de granges, perquè els purins s’infiltren a l’aigua i després a l’organisme. I encara més deu ser pitjor arreglar antenes o teulades sense lligar-se; practicar esports de risc; la circulació per carreteres amb tota de mena de vehicles; i fins i tot anar a caçar, pescar, casar-se o tenir fills. Viure és perillós, especialment en temps de crisi, nefasta per a la salut dels pobres perquè dispara la ratio de suïcidis. Però aprofitant l’avinentesa val la pena recordar (això sí) que qualsevol addicció, per dura i dolorosa que sigui, és preferible al suïcidi, que només es pot practicar bé una vegada. 

Què coi volia dir ara? Ah, sí: m’agrada la metàfora d’entendre la vida com un capital orgànic que cadascú va gastant, dia a dia, fins que es queda sense, o fins que, en una aposta a tot o res, l’esgota de cop. Cada activitat, des de jugar a escacs fins a recollir ostres a pulmó lliure, implica un marge de risc i un dèbit en el saldo vital. El de l’haixix al meu criteri és molt més assumible que el del tabac, que costa molts diners, incentiva el càncer i, quan ets addicte, pràcticament no aporta cap satisfacció. “That is the question”, com dirien els Rolling Stones. Els humans busquem la satisfacció des que vam descobrir que vora el foc s’estava més bé que gaire lluny. I que copular i menjar fruita fresca i beure’n de fermentada ens procura plaer. I per què ho deia això ara?

Les distorsions de la memòria són un privilegi per als escriptors imaginatius (perdó), i apartar-se un centímetre dels murs de la realitat sovint és necessari per agafar perspectiva i no esclafar-s’hi de cap. Em revolta que governs i universitats encara malgastin diners en estudis contra el cànnabis, en comptes de legalitzar-lo d’una vegada i educar la societat en l’art de gastar amb prudència el capital orgànic individual. 

Segur que tot això ho volia reblar amb unes quantes ximpleries més però, com que no me’n recordo pas, de moment ho deixarem aquí. Oblidar segons què, senyores i senyors, pot ser molt més beneficiós que no oblidar mai res.