Massa vegades hem sentit dir que, els d’aquests verals, per anar bé hauríem de deixar de mirar-nos el mèlic i ser més viatjats per entendre el lloc que ocupem al món.

També molt sovint ens han dit que ens hem cregut, de manera inapropiada, que som el melic del món i que, ni de tros, ens podem comparar amb altres territoris de la mateixa mida molt més dinàmics i emprenedors.

I potser tenen raó quan ho diuen perquè, en algun sentit, hem pecat de xovinisme, potser inconscientment i aquest sentiment ha deixat un pòsit que no ens ha permès veure-hi més enllà del nas. Però que sàpiguen aquests que ens acusen de ser creguts, que en el fons, tenim l’autoestima molt baixa.

Així les coses, potser les mostres d’altivesa, no deixen de ser mecanismes de defensa perquè ens sabem febles.

I és que en molts sentits ho som. 

No tenim un teixit industrial ni un sector serveis que assegurin el futur laboral dels nostres fills. No tenim les infraestructures que garanteixin el desenvolupament sostenible del territori ni l’organització eficient dels recursos naturals que en permetin el seu aprofitament sense malmetre’ls.

Com diu el poeta, “Tenim a penes el que tenim i prou: l’espai d’història concreta que ens pertoca i un minúscul territori per viure-la”. 

I això, en el nostre cas, no és pas poc. 

Tenim una comarca privilegiada des d’un punt de vista natural, amb una ocupació del territori baixa i encara prou delimitada. Tenim un rosari de monuments amb els que la història ens ha privilegiat, i que abracen des de la prehistòria fins a la industrialització. Som hereus d’una festa que és patrimoni de la humanitat i que és més viva que mai.

Estem en el camí d’un eix europeu de comunicació que ens posa a l’abast del 70% de la població del país en menys d’una hora i mitja. 

Aquests son motius per treure pit, no pas per mirar-nos el melic sinó per saber que no tenim res a envejar als veïns.

Potser del que es tracta és de saber-ne “fer l’ús que cal”, com reblava en Martí i Pol.

Si hem estat capaços d’organitzar un 11 de Setembre com el de l’any passat i cada any ho som, de fer que la Patum llueixi com es mereix, perquè no hauríem de fer el mateix cada dia de l’any amb cadascuna de les coses que ens han fet únics?

El cas és que, passats els grans esdeveniments, la resta de l’any tendim a desaparèixer i a invisibilitzar allò del què més orgullosos ens hauríem de sentir.

Ara que falten pocs dies perquè tornem a fer la Patum és bo preguntar-se perquè després de tants d’anys, encara no te un espai digne, adequat per a la seva conservació i protecció, obert als visitants i als estudiosos. Aviat farà nou mesos que no se’ls veu el pèl a les figures de la nostra festa més gran. A on son? El lloc on fins ara havien esperat els dies de Corpus està tancat perquè les goteres i els tèrmits el feien un espai gens recomanable per acollir les comparses i els visitants. Però és que  durant tot aquest temps no s’ha habilitat cap altre local alternatiu on poder-les veure. 

Aquest cas, és només un exemple del que passa amb moltes més coses que ens fan atractius, quan no únics i que, si ho sabéssim fer millor, ens farien passar de pensar-nos el melic del món, a ser-ne el centre.