Asseure’s al divan de la psicoanàlisi comporta no mirar-nos als ulls per deixar anar frustracions, desitjos, addiccions, taques de regla, tabac i cafè. Un pas enrere trobem la història que ha anat forjant la vida de cadascú. Bosses del Supeco al cap, flors de jardins no públics per regalar a la persona que creus que estimaràs infinitament o missatges anònims a les parets del convent de les vetlladores. La vulgaritat ens faria ser idèntics. Conèixer l'entorn i qüestionar opinions alienes ens fa créixer. L’ATSA ja és història i el ZARA veu augmentar els seus metres quadrats.
Escollir viure a Barcelona o a poblets perduts de comarques d’interior et pot portar a encendre més d’un ciri a Santa Rita de Fonollet. La balança s’inclina cap a la pròpia evolució. Palpable o no, el pes d’una gran ciutat tiba fort. Diversitat de coneixements, anonimat, cultura a preu d’or, oportunitats, connexions mundials, platges, nudisme i turistes. Qui no s’ha qüestionat mai on són els habitants de Berga un vespre d’octubre d’un dimarts qualsevol?
Vivim entre cultures mediterrànies i gairebé siberianes. No per costums, sinó gairebé per vici. Munic veu bullir els carrers tant estiu com hivern. Amb neu, fred, alegria, vi calent, llumetes a les faroles i fins i tot flors als balcons. Seria interessant pensar en muntar algun circ de marionetes o una nòria amb vistes del Pedraforca i Montserrat, per almenys, distreure’ns de sis a nou durant les fosques tardes hivernals i així ajudar a treure’ns del cap la imatge de carrers desolats. Persones al carrer implica vida, comunicació, esperança i sortir de la monotonia. Fins i tot llavors potser ens faria plantejar-nos no pensar únicament amb el turisme rural i sí amb el teixit social, que en el fons, és qui alimenta el dia a dia d'un petit poble, una cultura i un país.