Des del món de l’empresa fins als defensors de la natura, molts hem arribat a la conclusió que més enllà de ser una terra de futur, som indiscutiblement una terra de pas. Pas de llarg. Preguntem-nos qui i sobretot quants forans es queden. Qüestionem-nos també a quins locals els hi interessa que els passants s’aturin a pasturar, i l’estona que s’han de quedar. Aturar-se és una acció que es fa per necessitat o bé per convicció. En l’enfocament que ens ocupa, cal tenir en compte que des de Barcelona i en direcció al Pirineu, l’aturada no és necessària ni per fer benzina. Passar i passar de pressa és l’objectiu. En la majoria d’ocasions ho fan al mateix temps amb el resultat que coneixem i patim divendres i diumenges. Imaginem-nos que la demografia moderna no ens hagués posat en aquest lloc entremig d’una gran urbs i els punts favorits pel lleure de cap de setmana dels seus habitants. Sense tota aquesta gentada que bloqueja carreteres i accessos seríem un lloc molt diferent? En essència, jo crec que no. I d’una vegada per totes, ens hem d’oblidar de les disquisicions sobre com fer quedar als que travessen. Només ens hem de conjugar tants com podem per aconseguir que l’impacte d’aquestes masses humanes evolucionant cap a la Cerdanya i més enllà ens causin les mínimes molèsties. Obviar-los tant com sigui possible amb el permís dels nostres restauradors interessats en aquesta massa crítica de comensals potencials (i sorollosos). D’una vegada per totes hem de definir el model econòmic que volem ser després de la crisi de les mines i del tèxtil, de la que per cert en fa més de trenta-anys (i encara ens en lamentem) sense poder esmentar cap acció potent que mereixi record. Ens hem de posar a concretar i fer-ho real sense cotilles ni influències. Trobar un parell de conceptes tractors i tots a tibar-los amb força. La potent xarxa de cases rurals seria una de les poques realitats que ha anat quallant en tots aquests anys juntament amb alguns restaurants destacables. La resta, un reguitzell de dies que passen i empenyen anys sense res destacat a ressenyar.
Orogràficament, el Berguedà són dues comarques soldades administrativament en una. Aquesta unió ha creat moltes coses en comú com el sentit de pertinença, la refracció als entorns propers i algunes capelletes. Com a tot arreu, no som excepció en aquestes característiques sociològiques. Però no es pot discutir sobre un plànol, mirant altituds, carenes de muntanyes, colors de la terra, flora i fauna que l’Alt i el Baix Berguedà són dues coses ben diferents. De tots els sentits, el que mantinc eficaç és el de l’olfacte i només per les olors es pot afirmar que els arbres i les mates de Gironella o Puig-reig a l’estiu ofereixen el mateix flaire que els d’Artés o Avinyó. Mentre que al Cadí la vegetació ofereix olors neutres, humits i quasi insípids. La planura amb lleugers turons davant dels colls i pics immensos contrasten propers. Aquesta dualitat podria ser una de les claus per obtenir èxits simultanis i en clau de present.
L’Alt Berguedà és la dipositària de riqueses naturals úniques, som un gimnàs a l’aire lliure, un zoològic obert, terra de dinosaures, de bolets i de voltors. Per a mi, la sola visió frontal del Pedraforca és una raó per militar berguedanisme. I pels boscos espessos, els isards, els ocells rapinyaires. Potser l’últim gall fer de Catalunya habita allà (o aquí). Paradís pels amants de l’entorn, de la tranquil·litat del bosc, de l’escalada, de les curses extremes i una llarguíssima llista de pràctiques a l’aire lliure i net. Amb uns pobles menuts i petris. Preservant-ho de la massificació, de la contaminació i de tots els perills associats a aquestes dues amenaces, s’hauria de construir una potent oferta selectiva per tal donar-hi activitat (per descomptat econòmica) que reverteixi la buidor humana. Primeres i segones residències però a recer de l’especulació descontrolada. Hi ha feina a fer i mesures protectores a prendre.
Al Baix Berguedà seria encara més fàcil. Només li cal bastir ponts i logística amb els veïns. Si geogràficament és Osona i és Bages, no entenc què estem esperant per connectar-lo amb la quotidianitat d’aquestes dues planes. Ens hi espera una bona xarxa industrial, de serveis, d’oportunitats, d’acords, de col·laboracions professionals i de captació d’inversors i talent (que torna o que s’importa). Idees que es tornin realitats, perquè si és queden només en un proposta mediàtica són una generadora de frustracions comunes. És igual si les tenim nosaltres o ens les proposen altres, l’important és que siguin interessants i que es materialitzin aquí. Defensant la manera de fer i respectant l’entorn. Amb empreses netes i recicladores.
I quan tot aquest enfocament es concreti amb una suma d’iniciatives ben normals, fermes però discretes, sense grans anuncis ni cortines de fum, després, només després, podrem tornar a dissertar dels impossibles de sempre: els Rasos, Queralt, recuperar les colònies industrials i la resta de la llarga llista que dorm en calaixos dels que surt quan hi ha campanyes electorals. És la mateixa des de principis dels anys a noranta.
Orogràficament, el Berguedà són dues comarques soldades administrativament en una. Aquesta unió ha creat moltes coses en comú com el sentit de pertinença, la refracció als entorns propers i algunes capelletes. Com a tot arreu, no som excepció en aquestes característiques sociològiques. Però no es pot discutir sobre un plànol, mirant altituds, carenes de muntanyes, colors de la terra, flora i fauna que l’Alt i el Baix Berguedà són dues coses ben diferents. De tots els sentits, el que mantinc eficaç és el de l’olfacte i només per les olors es pot afirmar que els arbres i les mates de Gironella o Puig-reig a l’estiu ofereixen el mateix flaire que els d’Artés o Avinyó. Mentre que al Cadí la vegetació ofereix olors neutres, humits i quasi insípids. La planura amb lleugers turons davant dels colls i pics immensos contrasten propers. Aquesta dualitat podria ser una de les claus per obtenir èxits simultanis i en clau de present.
L’Alt Berguedà és la dipositària de riqueses naturals úniques, som un gimnàs a l’aire lliure, un zoològic obert, terra de dinosaures, de bolets i de voltors. Per a mi, la sola visió frontal del Pedraforca és una raó per militar berguedanisme. I pels boscos espessos, els isards, els ocells rapinyaires. Potser l’últim gall fer de Catalunya habita allà (o aquí). Paradís pels amants de l’entorn, de la tranquil·litat del bosc, de l’escalada, de les curses extremes i una llarguíssima llista de pràctiques a l’aire lliure i net. Amb uns pobles menuts i petris. Preservant-ho de la massificació, de la contaminació i de tots els perills associats a aquestes dues amenaces, s’hauria de construir una potent oferta selectiva per tal donar-hi activitat (per descomptat econòmica) que reverteixi la buidor humana. Primeres i segones residències però a recer de l’especulació descontrolada. Hi ha feina a fer i mesures protectores a prendre.
Al Baix Berguedà seria encara més fàcil. Només li cal bastir ponts i logística amb els veïns. Si geogràficament és Osona i és Bages, no entenc què estem esperant per connectar-lo amb la quotidianitat d’aquestes dues planes. Ens hi espera una bona xarxa industrial, de serveis, d’oportunitats, d’acords, de col·laboracions professionals i de captació d’inversors i talent (que torna o que s’importa). Idees que es tornin realitats, perquè si és queden només en un proposta mediàtica són una generadora de frustracions comunes. És igual si les tenim nosaltres o ens les proposen altres, l’important és que siguin interessants i que es materialitzin aquí. Defensant la manera de fer i respectant l’entorn. Amb empreses netes i recicladores.
I quan tot aquest enfocament es concreti amb una suma d’iniciatives ben normals, fermes però discretes, sense grans anuncis ni cortines de fum, després, només després, podrem tornar a dissertar dels impossibles de sempre: els Rasos, Queralt, recuperar les colònies industrials i la resta de la llarga llista que dorm en calaixos dels que surt quan hi ha campanyes electorals. És la mateixa des de principis dels anys a noranta.