La nostra societat actual ens força a comparar-nos, a examinar-nos, a fer llistes de classificacions. Com que tot és mesurable, anem contrastant dades dels uns i els altres per saber què o quants som. En l’àmbit econòmic és una pràctica continua.  Els governs analitzen per províncies i per comarques, els bancs tenen centres d’estudis que mesuren l’evolució amb múltiples dades i la conseqüència de treure el nas per Internet és la recepció d’una muntanya de gràfiques i llistats.  Vinculades a la poca població i a la piràmide d’envelliment, normalment apareixem a la cua de totes. Barcelona, Tarragona i la resta de ciutats grans juntament amb el seu entorn geogràfic i demogràfics ens passen la ma per la cara. Té el mèrit que té, perquè aquestes comparatives no tenen en compte els factors socials específics i molts altres que corregirien aquests càlculs. Però ara, per fi, liderem un d’aquests rànquings.

Som la comarca de Catalunya en la que hi ha més pensionistes per habitant. Les persones que no treballen i perceben una pensió per jubilació, incapacitat permanent, viduïtat i orfandat són el grup més gran d’entre tots els que cobren a final de mes. Quasi 4 de cada 10 ciutadans són receptors d’una paga de l’Estat.

Les dades són fredes i aquestes ben contrastades, però sempre poden ser objecte de interpretacions en un sentit o bé en un altre. En faig la meva. La comarca de muntanya verda i natural, amb una població envellida (i espereu-vos venim els del “baby boom” sobrevivents que serem pensionistes en els propers anys), amb tendències a l’expulsió dels joves que marxen fora estudiar (la coneguda com fuga de talent) i amb poca arribada de nouvinguts amb opcions per treballar, s’ha de sotragar per tenir futur potent i no convertir-se en un asil a l’aire lliure.

Mentre els estudiants de formació superior no tenen cap altre remei que marxar per formar-se, els que es queden aquí han d’ocupar les places disponibles de funcionari o bé a l’empresa privada en un entorn d’una certa depressió social. Quasi tothom diu que som en un indret que malgrat les mancances és un gran lloc per viure. Tot un contrasentit sobre el que fa temps que en busco una explicació racional.

Els vells seran (serem) majoria en la pròxima dècada. Se’n poden fer laments i queixes però també és possible veure-ho en positiu, com tot. Els jubilats que venen es dividiran en dos grups molt determinats: els que tindran uns ingressos molt raonables i els que cobraran una pensió molt baixa, un grapat d’euros. D’aquestes segons les institucions se’n hauran d’ocupar perquè la seva paga no els cobrirà (com ara ja passa en molts) les necessitats bàsiques: menjar, un sostre i escalfar-se a l’hivern. Els altres, els que tinguin ingressos suficients, seran ancians que tindran en general una molt bona salut per la seva edat (són dades mèdiques incontestables ara mateix) i cada dia seran més els que s’hauran format de joves i estaran plens d’inquietuds. Ho sigui amb ganes de consumir. 

Uns i altres generaran llocs de treball. Els que rebin una misèria necessitaran d’empleats a l’administració per cuidar-los: acompanyants, assistents socials, metges i totes les altres places laborals que la geriatria demanarà. Fins i tot animadors que els hi vulguin fer més amena la vida que els hi quedi per viure. Els més ben tractats com a resultats de les seves altres cotitzacions durant la seva vida de treball també en crearan. Demanaran comerços pels seus gustos i llocs a on anar més enllà de les residències tal com les coneixem avui.

Escollim als polítics per tal que pensin i encarin el futur de la comunitat. Els empresaris que consoliden els seus negocis normalment són aquells que s’anticipen als nous temps, saben identificar les noves tendències per poder-les atendre millor que altres quan es produeixen.  Amb aquesta base tenim dues possibilitats que el temps anirà determinant quina serà la que dominarà. És molt possible que les previsions d’envelliment col·lectiu respecte del total s’acabin confirmant i calgui organitzar-se segons aquesta realitat. Serà el moment de veure la feina dels que mencionava abans i constatar si hauran estat capaços de preveure i crear les estructures per aquesta nova societat. I l’altre escenari és més improbable i idealista: aconseguir que onades de joves de tots colors de pell optin per venir a viure amb nosaltres, es creïn llocs de treball nous, es reprodueixin i la població d’aquí es dupliqui com ha passat en altres moment de la nostra història.  Em fa l’efecte que no passarà, però com a somni per una societat nova que es podria construir a mi no em sembla malament.