Poques vegades una idea tan madura em fa dubtar tant a l’hora de picar-la. Perquè m’he de referir a organismes i persones concretes, tot i que és l’últim que voldria, i perquè m’he de posar d’exemple, per més que la qüestió no té res de personal. 

La primavera de l’any 2000, després de publicar Cavalls salvatges, TV3 em va regalar tres minuts preciosos d’entrevista en un apèndix cultural del telenotícies migdia. Poc després l’Andreu Buenafuente em va asseure a la butaca de la vaca en un gag sobre escriptors que vaig compartir amb el Matthew Tree i l’Empar Moliner. Em vaig imaginar que havíem trencat el gel i que, quan l’obra nova ho justifiqués, tornaria sovint a la tele nostrada. Vas fi, Serafí. 

El 2007, després de publicar SensAles, el Canal 33 em va rimar una entrevista agraïda en un programa de poesia dirigit pel Màrius Serra. I res més. Ni el finalista del Leandre Colomer (que va guanyar l’amic Llorenç Capdevila), ni el premi Fité i Rossell d’Andorra ni el de la llibreria l’Odissea de Vilafranca no van merèixer cap interès per part de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, llevat de cinc minuts a Catalunya Ràdio pel El noi de Sarajevo. 

Arrel de la iniciativa esplèndida dels Narradors Centrals, amb els dos reculls publicats per l’Albí, s’ha barrejat una escudella deliciosa on fiquem cullerada prop de cinquanta escriptors de quatre olles distintes: Bages, Anoia, Solsonès i Berguedà. Tots o gairebé tenim obra publicada, un enfilall de premis de segona fila i una certa anomenada en els cercles de proximitat. Pel que fa a la gran capital, sempre obsessionada pels “guanyadors” i “els més venuts” (com si això fos garantia de qualitat) continua extasiada amb el seu melic des del prisma de l’Star System, i nosaltres, més que una realitat artística a promocionar, som una mena de molèstia provinciana digna, anant bé, d’una condescendència melindrosa. Greuge que provoca escàndol i indignació quan promocionen amb un amiguisme descarat els títols dels seus companys de treball o col·laboradors diversos. 

El cas és que allò que no surt a TV3 té poca repercussió a la premsa metropolitana i entra a les editorials, quan hi entra, per la porta petita. El cas és que la immensa majoria d’aquest mig centenar de narradors ens veiem minimitzats per sistema als mitjans de la Gran Capital, injustícia que no sols ens opaca el mercat barceloní sinó també el de la resta del país, perquè allò que Barcelona no sanciona no sol arribar ni a Lleida, ni Girona ni a Tarragona, per no dir res de Ses Illes i del País Valencià. 

Els efectes d’aquesta política són nefastos. És espantós pensar que algú, a Vilada o a Calaf, a Cardona o a Cabrianes, pugui escriure una obra mestra que acabi inèdita o llegida per un miler de persones. No es tracta ja del que hi perd cada autor/a personalment, sinó del que desaprofita la literatura catalana i la civilització en general. 

A excepció potser de l’àmbit musical, aquesta pesta es contagia a altres esferes. Quan he presentat una novel·la a la premsa amb Columna, Empúries o Proa, venien deu o dotze periodistes pel cap baix, comptant-hi sempre els quatre o cinc diaris grans. Quan les he presentat amb l’Albí, tot i els esforços del Jaume Huch per enviar exemplars gratuïts i signats a tothom, tot i que a vegades érem dos autors per augmentar l’interès i facilitar la feina, anant bé venien quatre redactors. L’últim exemple que em permetré és Tràfec Teatre. Aquest grup d’arrels berguedanes i ànima universal triomfaria per originalitat, disciplina i coherència en els cercles alternatius de Londres, París o Berlín, però la gran capital el deu considerar local, del “rerepaís”, i no li dóna cap ressò. Que s’ho facin mirar, perquè és una amputació aberrant, un malbaratament imperdonable. 

Voldria tancar la reflexió, ja massa llarga, amb una consideració sobre els premis literaris sucosos. El Xavier Bosch, al qual no conec pas personalment, fa dos anys va guanyar el Sant Jordi (60.000€ si no m’erro), i aquest any s’ha endut el Ramon Llull (60.000€ altra vegada). No he llegit cap de les dues novel·les, de manera que no puc pas dubtar dels mèrits, però em sembla que valdria més repartir la xifra en dos o tres premis, perquè cap editorial no es pot jugar tanta pasta amb un autor desconegut del gran públic. Si mireu el llistat de guanyadors/res dels premis grassos dels darrers anys, veureu que la proporció de periodistes i personatges mediàtics és alarmant. 

Un dia, entre totes, hauríem d’engiponar un manifest que concretés la idea en mitja dotzena de punts concisos i fer una rebequeria en tota regla. Dit això, he de confessar que, si tot va bé (probablement gràcies a la màgia dels editors de Labreu), d’aquí a poc sortiré al programa Via Llibre del C33 a presentar la nostra estimada novel·la, Formentera lady. Encara gràcies, per descomptat, però una floreta així, tot i la primavera personal, més aviat fa ràbia col·lectiva.