És sabut que els optimistes sempre veuen el got mig ple i els pessimistes el veuen mig buit. Posat en l’àmbit de la iniciativa, sigui pública o privada, els primers saben veure les oportunitats fins i tot en l’adversitat  o a on no sembla que hi són, mentre que els segons veuen tots els problemes fins i tot en les situacions teòricament més favorables. Aquesta reflexió em serveix per parlar del fet demogràfic actual (i futur) del Berguedà i les opcions professionals que podrien obrir-se si alguns s’hi posen. Per raons locals sobradament conegudes i de la regió del món on ens trobem, l’envelliment de la piràmide de la població és un fet que es presenta fa temps, es consolida i a mesura que passin els anys, tot indica que s’intensificarà. Les masies dels pobles són menades per ancians, els joves que surten a estudiar no tornen en una proporció d’un per cada dos. Altres marxen lluny a la recerca d’experiències o perquè no troben la feina que busquen. Les taxes de natalitat estan en negatiu respecte de les defuncions. Assumim-ho. Ni som a les rodalies de Londres, ni de Mumbai, ni de cap altre lloc on estan passant per estadis econòmics i socials molt diferents als nostres i més atractius. Som i serem un lloc on els “grans” seran (serem) un grup pràcticament majoritari. 

A partir d’aquest plantejament podríem començar a lamentar-nos i resseguir totes les problemàtiques que això pot generar. N’hi ha algunes que són determinants. Però també ho podem veure d’una altra forma. En positiu i com a font d’oportunitats. Cada cop s’envelleix millor. Els avenços de la medicina i l’entorn on estan vivint les generacions que van arribant a la jubilació van conformant un grup de persones ancianes les quals tindran (alguns) les xacres pròpies d’aquest estadi de la vida, però molts, m’atreveixo a dir que una majoria, seran persones consumidores de serveis, productes i com no podria ser d’altra manera: d’experiències. Algunes seran molt actives físicament i la immensa majoria mantindran les facultats intel·lectuals ben desenvolupades i a ple rendiment. No caldrà només atenció geriàtrica o mèdica. Volen i voldran viatjar, tenir millors serveis i opcions de lleure, sentir-se útils a la societat i actius al màxim o a mig gas. Entre altres coses perquè si els de més de seixanta són tan nombrosos, les noves onades de població no podran assumir tot el pes d’aquest canvi. 

Preguntem-nos algunes coses. La primera, si el que estic dient pot ser cert. Ningú pot escriure el futur amb certesa però hauran d’acceptar que estem parlant d’un escenari com a mínim probable. Coincideixen fins i tot els més rondinaires que viuen entre nosaltres que el Berguedà és un gran lloc per viure. En plena natura, a prop d’una gran ciutat i amb tots els tòpics que tenim ben parlats i debatuts. Malgrat el que molts poden pensar, el clima és magnífic. Ni fa tant fred com algú pot creure (vagin a Manresa un matí de gener) ni fa tanta calor a l’estiu si ens comparem amb les terres de la costa. Amb unes bases tan simples es pot començar a pensar en crear una indústria sectorial.

Combinar salut, lleure i ancianitat pot ser un camí d’alta consideració. Els actuals serveis que es disposen no seran prou i s’hauran d’adaptar a noves demandes. De fet, ja hi ha algunes iniciatives locals que estan començar a posar-hi l’ull. I algunes estan quallant. Un grup de berguedans fa anys que té una carpeta en un calaix amb aquest títol: “Berga elder friendly”. En anglès sempre sembla que queda millor però en poques paraules s’explica com el concepte de pensar en la ciutat de Berga i/o la seva comarca com un lloc franquícia per als avis, com un valor a preservar i prestar atenció especial a les seves necessitats. Implica modificar l’urbanisme, l'ergonomia dels locals i dels centres d’activitats, tenir botigues amb productes del seu interès específic i tot el que la imaginació pugui portar  a fer-ne una prova i una idea de negoci. No serem mai com Miami però per consumir és necessiten diners i temps. En aquest darrer aspecte, el grup humà que va creixent cada dia en percentatge en té molt. Pel primer caldrà anar veient cada cas i sobretot com acaba la sostenibilitat del sistema de pensions d’aquí a uns anys. En això no m’atreveixo a mullar-me.

La proposta és agosarada i complicada de posar en pràctica perquè cal un acord estratègic entre tots els actors socials que hi tenen coses a dir i un consens molt ampli. I ja sabem com acaben a vegades les coses per aquí dalt, per exemple, entre diferents comparses de la Patum. Que per cert, també s’aprecia (amb honroses excepcions) que la piràmide d’edat de moltes mostra un evident envelliment. Potser haurem de pensar en fer la dels avis algun dia.