Fa uns dies, abocat a la finestra de casa que dona a la placeta de Sant Ramon, escoltava les veus de les persones que passaven pel carrer o que s’havien aturat a xerrar al mig de la plaça i el que m’arribava era una barreja feta d’amazic o àrab (he de confessar que no els distingeixo prou), castellà amb accent de l’Amèrica Llatina i català. Aquestes són les veus que predominen als carrers del voltant de casa. I aquestes són les llengües que parlen, avui, els meus veïns. Perquè els meus veïns, als quals no conec, venen del Marroc, de l’Equador i de Colòmbia i comparteixen aquesta part de Berga amb els veïns catalans de tota la vida que encara hi viuen.

Quan ens creuem pel carrer els saludo i, com a molt, he arribat a demanar-los si han de treure el cotxe per poder-hi aparcar el meu o si faig nosa allà on l’he deixat. És tota la relació que hi tinc. Es clar que jo només soc un veí d’alguns caps de setmana al mes. Però em pregunto quin tipus de relació deuen tenir entre ells, els veïns de la placeta. Deu ser un veïnat semblant al que vaig viure quan era petit? Deuen saber qui és cadascú, com se diu, què fa, com li va vida i es deuen parar a xerrar de coses transcendentals o banals com feien els veïns de fa quaranta anys? M’atreveixo a dir que no. 

En general no sabem quasi res dels nostres veïns, ni ens sembla que haguem de saber-ne res, com si esperéssim que un dia se n’anessin i tot tornés a ser “com abans”. Ens els mirem amb malfiança i alguna vegada amb por i tot. I ells, els “nouvinguts”, com els hem batejat, fa la sensació que de tan sentir-se mal rebuts i poc acceptats, han acabat fent el seu nou món dins del nostre i no semblen tenir massa interès a fer veïnat.

Potser exagero i en realitat el què passa és que no m’adono de la bona relació que tenen els meus veïns però llavors no m’explico perquè ara, en motiu de la proximitat del 9N, sovint se’m pregunta: com podem fer-los arribar el missatge a favor de la independència als “immigrants”? Estic convençut que si haguéssim mantingut una relació cordial i encara més, de bon veïnatge, ja sabríem de quin peu calcen i potser no caldria anar a convèncer-los de res perquè potser ara mateix, com passa en altres llocs del país, ja estarien fent pinya en la campanya “Ara és l’hora” i tindrien clar el seu vot pel sí-sí.

Si tot just ara, unes setmanes abans ens preguntem com arribar als nostres veïns, és perquè no ha estat fins que ha convingut als nostres interessos, que els hem començat a considerar com uns iguals perquè tenen dret a vot en una consulta que és el primer graó de l’escala cap a un nou estat. I ara ens fa por el que puguin votar, perquè no sabem què en pensen de tot plegat i potser ja hem fet tard per donar-hi la volta.

Crec fermament en la idea que és català aquell que viu a Catalunya i vol ser-ho, sense distinció per raó d’origen, de llengua, de creença o del color de la seva pell. 

Per això, si el que volem és que s’apuntin al tren cap a la independència, el primer que hauríem d’haver fet, ja fa temps, seria convidar-los a pujar i explicar-los cap a on va i perquè hi volem anar. I de pas, o abans de res, començar per tractar-los, no com els immigrants que van ser un dia, sinó com el què son ara i en el futur: veïns del nostre carrer, treballadors de les nostres empreses o empresaris del comerç o la industria de la nostra ciutat o aturats, amics dels nostres fills, patidors dels nostres equips, patumaires, berguedans com nosaltres, al cap i a la fi. 

Potser hem fet tard perquè participin al 9N i ho facin en el sentit que voldríem, però allò que encara som a temps a fer és a construir plegats la ciutadania del nou país que diem que volem. Perquè només si aconseguim un país de ciutadanes i ciutadans amb tots els drets, que sentin des del moment fundacional que formen part d’un projecte col·lectiu engrescador i que no se’ls discrimina pel lloc d’on venen, per com són, o per allò en què creuen,  ens n’haurem sortit com a societat. I a vegades, tot comença amb un: bon dia, Fàtima! Bon dia, Carlos Alberto!