Ja torna a ser Corpus i aquests dies vivim, amb renovada intensitat, les festes de la Patum, una celebració que, com ens han explicat els entesos, es perd en la foscor dels temps i que entronca amb algunes antigues tradicions dels primers pobladors d’aquests verals.
I mirant-nos-la avui, en ple segle XXI, podríem pensar que, la nostra festa, ha estat sempre així com la veiem, però no.Encara que alguns s’entestin a afirmar la seva immutabilitat i creguin que això és el que en garanteix la seva continuïtat, s’equivoquen.
Són els canvis que s’han anat produint al llarg de la seva història, els que l’han mantingut viva i la seva renovació constant, la que la dut fins aquí, tal i com és ara.
Si fóssim a l’any 1962, les Maces de la Patum de Lluïment seguirien saltant només al so del Tabal i no és així des de l’any següent, gràcies a la magistral composició de Joan Trullàs i malgrat les xiulades amb què va ser rebut el canvi, durant unes dècades. Però és que les Maces tampoc van ser sempre tan independents com ho son ara ja que durant segles van formar part d’un únic quadre amb els Plens.
Si aquest any fos un de les darreries del segle XIX, hauríem saltat amb quatre Plens i al ritme del Tabal, perquè així es va fer, fins que s’hi va incorporar la música d’en Quim Serra que ara ens sembla indissociable. El 1890 l'Ajuntament va encarregar uns nous Nans per substituir els Nans Vells que estaven molt malmesos, però dos anys després van ballar les dues colles de Nans fins al 1908 que es van retirar els Nans més deteriorats. La voluntat popular va forçar, el 1919, que tornessin a la Plaça.
Una cosa semblant va passar amb les Guites. La més antiga, la Guita Grossa, va saltar sola des del segle XVI fins al 1890 que es va incorporar la Guita Xica, procedent d’una de les moltes Patum de barri que hi havia a l’època. I fins i tot va arribar a saltar una tercera Guita, l’any 1936, per una picabaralla entre el Patronat, llavors propietaris de la Guita Xica, i l’Ajuntament, que davant la negativa inicial d’aquests a saltar per Corpus en va fer construir una altra i al final, aquella Patum van arribar a ser-ne tres a la Plaça.
Però si no s’haguessin produït aquests canvis i se’n seguissin produint, alguns dels quals ens passen desapercebuts o son imperceptibles, la festa tindria els dies comptats. Que us semblaria que les Guites, l’única comparsa que salta només amb el Tabal, tingués música pròpia? Us podeu imaginar una nova colla de Nans? O que fossin tres les Guites que empaiten els patumaires als passacarrers de dimecres i dissabte?
És l’atreviment d’incorporar nous elements, noves melodies, amb reinterpretacions adaptades als nous temps, com va fer el Ricard Cuadra, el que fa de la Patum, una festa jove amb més de 5 segles d’història al darrera. Si mai perdem les ganes d’innovar, d’imaginar, de jugar, tindrem una peça de museu única i exclusiva, declarada per l’Unesco, Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat, però haurem perdut la Patum.