A mitjans de la segona dècada del segle XXI, la nostra comarca presenta una aparença que podríem considerar força inèdita. Certament, la radicalitat del canvi produït en un període de temps tan històricament breu com són 40 anys ha configurat al Berguedà una nova conjuntura. Emmarcats en una tendència global, també és relativament indiscutible que les problemàtiques són, alhora, diferenciades. Cal, doncs, fer-nos dues preguntes. Prenent la gent com a actor protagonista de qualsevol d’aquestes problemàtiques (ja sigui per la minoria causant o bé per la massa afectada), quin paper ha tingut la societat berguedana al si de la nostra història? Quin paper juguem ara mateix?

Recollim l’efemèride per mirar enrere. Tal dia com avui de 1932, el Berguedà era la bassa d’oli que -amb imprecisions- vindria a ser ara mateix. Era dimarts. De Berga sortiren, quotidianament, els cotxes de línia que traslladaven exèrcits de miners al seu forat. A la vora del riu, els dits de les teixidores van tornar a posar els telers en funcionament. Tanmateix, ho feren amb un nombre notablement esquinçat de treballadors silents. I és que la resta de la plantilla fugia lluny, buscava feina i una nova llar fora del Berguedà o bé esperava sentència a les dependències de la Guàrdia Civil de Manresa i a la Model de Barcelona: havien intentat, ni més ni menys, una revolució social. 

Parlem de Fígols. Tot i que el primer episodi d’aquest relat es tracti d’una senzilla vaga tèxtil a Berga, el detonant de la revolta va ser el feu industrial de Sant Corneli i el fil conductor, el Llobregat. Des del dilluns 18 de gener, els esdeveniments a la comarca havien transcorregut tan fugaçment com increïble. Just un dia després de la vaga citada, vuit centenars de miners començaren a Fígols la seva revolució particular. Els empenyia la il·lusió que contribuïen a un aixecament general que s’havia de produir pertot. Tanmateix, és sabut que la revolució social no va arribar a Catalunya l’hivern del 1932 i que, al capdavall, episodis com el de l’Alt Llobregat no tingueren per conseqüència res més enllà de la consolidació de l’aparat repressiu del nou sistema republicà. 

Fou sorprenentment espontani. El primer bon dia de la majoria de famílies va ser la notícia de l’arribada al poble d’allò que havien sentit tant, la revolució social. Així, tan simple com el rumor o la historieta que pot explicar qualsevol padrina. I amb la mateixa naturalitat la secundaren. Certament, el percentatge esquirol en aquest capítol del moviment obrer al Berguedà va ser notablement escarransit –a Sant Corneli, l’afiliació sindical era massiva, entorn les dues mil quotes comptabilitzades. Coses d’abans. En aquest clima, es va activar el mecanisme de la gimnàstica revolucionària: hissada de la bandera negra i vermella a l’Ajuntament, conseqüent proclamació del comunisme llibertari (tan senzill!) i presa de control obrer sobre la mina, el polvorí, les dependències dels directius i la caserna de la Benemèrita. 

No és necessari, però, esgranar abastament el desenvolupament de la revolta de Fígols de 1932 en aquest article. Si bé cal tenir en compte la precarietat bibliogràfica al voltant del moviment obrer al Berguedà, aquest esdeveniment en concret gaudeix d’un tracte privilegiat pel que fa a obres que l’han estudiat. De totes maneres, s’ha d’esmentar que la cridanera facilitat amb què els miners es feren amb el control de Sant Corneli no és reflex, com idíl·licament defensen alguns autors, d’una immaculada i professional pràctica revolucionària dels treballadors de Fígols, pròpia dels grans projectes emancipadors. Contràriament, aquesta rapidesa i efectivitat s’expliquen per la feble presència de forces de l’ordre, innecessàries en una població marcada per la invisible dominació política, personal, econòmica i moral del propietari Olano sobre la gent, l’anomenat fenomen del feudalisme industrial, tan característic de les nostres contrades. 

D’altra banda, val a dir que tot i el relatiu aïllament de la revolta de Fígols (no s’estengué més enllà de l’Alt Llobregat i el Cardener), la reacció del govern de la República espanyola fou àmpliament desmesurada. Tenia por. En aquest sentit, la gimnàstica revolucionària pot provocar uns cruiximents molt dolorosos si es tradueixen en forma de militars, guàrdia civil i mossos d’esquadra de manera desproporcionada. De fet, foren quinze els minuts de marge que el mateix president, Manuel Azaña, va permetre a les forces de l’ordre entre la seva arribada i l’ofegament del moviment. Són força famoses les imatges d’una cadena d’obrers emmanillats descendint les pistes de Sant Corneli, i la Plaça de Sant Pere de Berga plena de detinguts com a portada del periòdic ABC. Poques vegades el poder polític –a més a més, de discurs esquerrà- ha efectuat gestos tan agosarats i indiscrets quan la gent l’ha posat en qüestió. I m’omple d’orgull que tot plegat provingués dels nostres besavis, d’uns quants miners de Fígols que s’ho jugaren absolutament tot per millorar, també, les nostres vides.

I és que aquí rau el quid de la qüestió. No sempre la historiografia tradicional prioritza el ‘per què’ en lloc del ‘què’. L’anhel de revolució social era producte d’una frustració col·lectiva molt profunda. La caiguda del sistema dictatorial dels anys vint i l’adveniment d’una segona República el 1931 obrí una escletxa a través de la qual es percebien certes perspectives de canvi i millora pels treballadors. Es tractava d’una alenada d’aire fresc plena d’esperança. Al Berguedà, els partits obrers i els sindicats, legalitzats, es reorganitzaren i no cal allargar-se més per definir un clima d’il·lusió generalitzada molt marcada. 

Tanmateix, la injecció moral minvà quan la consciència va entrar en xoc amb la realitat. L’estructura sociopolítica republicana estava dissenyada per persones amb noms i cognoms. No és d’estranyar, doncs, un pretès manteniment de càrrecs i privilegis, a més d’una molt interessada inalterabilitat del model capitalista pel que fa a les relacions laborals i productives. Bo i les reformes del govern progressista, remotes respecte les aspiracions inicials, les condicions de vida dels treballadors no evolucionaren en absolut. Un testimoni de Fígols assegurava “República? Allí ni es notava que hi hagués república”. Els treballadors tèxtils eren propietat d’un burgès, els miners desgastaven el cos a la mina d’un noble i els camperols treballaven la terra d’un latifundista. El despotisme patronal va causar entre la classe treballadora un descrèdit envers la República i una frustració tan profunda com explosiva. Els fets de Fígols esdevenen, així, lògics. 

El gener del 1932 la societat berguedana va prendre el paper protagonista del seu temps. Amb tot, van entendre que la nova societat que pretenien no seria fruit d’unes noves institucions republicanes, sinó dels seus propis esforços i implicació. Prendre partit. Les problemàtiques del seu moment van decidir rebregar-les en lloc d’esperar a que desapareguessin per si soles o de la mà d’altri. Rebutjaren l’statu quo i posaren sobre la taula les alternatives i noves propostes perquè sabien que la inactivitat passiva generava encara més misèria. 

No solo ser molt partidari d’establir paral·lelismes històrics tan gratuïtament com estem acostumats, però el transcurs dels darrers anys té una relativament alta semblança amb el procés d’aleshores. A la mort del dictador Franco va seguir un període mal anomenat transició democràtica en què les expectatives de la població pel que fa al canvi tornaren a ser flagrants. Tots sabem en què ha derivat l’assumpte en realitat. Només a tall d’exemple, s’atribueix la democratització de l’Estat a un falangista. Defugint la fugacitat de 1932, la mentalitat col·lectiva del nostre país, sobretot, i també de la resta de pobles de l’Estat ha canviat la percepció sobre l’actual model, el règim del 1978, per considerar-lo un paradigma fallit i decadent. Rebrota, per dir-ho d’alguna manera, la frustració. Malauradament, però, no sembla que vingui acompanyada d’una activació social generalitzada, més enllà de votar candidatures populistes als comicis.  

El sistema ha desenvolupat uns mecanismes per cosir la passivitat a la frustració fins i tot quan es col·lapsa. Dèiem, la societat berguedana de 1932 va prendre el paper protagonista del seu temps. Com apuntàvem al primer paràgraf de l’article, les problemàtiques actuals són unes altres, és cert, però el moviment de la història sempre respon a unes mateixes dinàmiques de canvi. Cal que la gent se situï un pas endavant dels conflictes intrínsecs a cada moment i els sobrepassi. Escalfar la bassa d’oli, participar i viure la història en lloc de veure-la és prendre el paper protagonista. D’una altra manera, esdevindrem espectadors encarcarats en una butaca incòmoda que engolirem una funció programada i aplaudirem de manera sincronitzada.