Fa setmanes que ens trobem sovint escamots de la Guàrdia Civil practicant controls a llocs com les entrades i les sortides de la ciutat de Berga. Sembla haver passat una eternitat, però en el vespre nit de la tronada jornada de reflexió, una desena de vehicles de verd fosc, similars als que campaven per les carreteres d’Euskadi durant els anys d’activitat terrorista, estaven desplegats entre l’entrada de Berga sud i la primera rotonda d’entrada a la localitat. L’escena, sobretot si és al lloc a on vius, impacta, corprèn, incomoda i irrita. Veure a una vintena d’agents d’aspecte ferm, forçuts, musculats, amb una boina d’aquelles de guerrer i amb armes llargues apuntant, transmet tota mena de sensacions desagradables, quasi emocions vitals, ara que estan de moda. Desplegats estratègicament per repel·lir qualsevol acció per part de ves a saber qui. O fent-ho veure. Perquè ells i tothom sap que riscos perillosos o violents cap ni un. Als fets em remeto. Cap detenció, cap aldarull, cap acció directa. El format amb el que es presenten, diguem-ho clar, és el propi d’una acció contra terroristes altament letals. Primer una parella mig amagats per evitar que algú pugui girar cua, després uns cotxes entravessats als vorals per tallar vies d’escapament, dos de mitjana edat i algun galó de suboficial observant els rostres dels ocupants dels vehicles en trànsit per identificar a sospitosos. Altres atrinxerats al darrera de més vehicles i el més jovenet al que sempre li donen la cadena de pinxos per llençar al terra si algú pretén accelerar i fugir cap endavant. Aquella mateixa nit, l’entranyable periodista bagenc Quico Sallés en patia un tornant del FAQS de TV3 i acompanyat dels gegants que volia vetar la Junta Electoral l’endemà a Sant Joan.

 

Deu ser la meva ànima d’anarquista domesticat la que se’m activa davant d’aquesta mena d’accions. A més, com que no expliquen a la ciutadania els motius pels quals fan aquests desplegaments, tot cau en un cercle de sensacions i especulacions. Em recorden a les operacions que es feien al Ulster els anys de plom, quan hi havia terroristes i els mataven. Aleshores tot era enfrontament violent i militar. Dur i condemnable. Però en aquest lloc del món nostre i en aquest moment de la història, les mostres d’un cos armat com aquest, amb un format militaritzat com si anés a combatre amb enemics equivalents, només es pot entendre a partir de la voluntat d’espantar o de mostrar arrogantment qui mana. No soc capaç d’entendre les seves motivacions ni el rendiment que n’obtindran ells o els seus caps. Només recolliran rebuig. No hi ha res més ridícul que un exercit en posició defensiva però sense enemics. Pot ser el següent: estan molt mal informats, volen crear una imatge d’excepcionalitat al territori o busquen a algun passerell per caçar-lo amb alguna cosa al maleter. Detenir-lo i aplicar algunes de les lleis d’excepció amb les que es sustenta encara l’estat espanyol per defensar-se del que en diuen l’enemic interior.

 

Crec que és hora de trencar alguns tòpics i sobretot alguns tabús. Més enllà de la meva militància en una bàndol o un altre (que és ben poca) els agents armats d’una guàrdia nacional com són ells, les policies vàries que tenim o el propi exèrcit són servidors públics i com a tals haurien de ser neutrals en les seves relacions amb els ciutadans. Sabem que la majoria tenen una ideologia unionista radical, sabem que una majoria voten a partits de dretes i últimament són molts els depositaris de paperetes de Vox a les urnes. Puc entendre que alguns d’ells participin en manifestacions d’aquelles de banderes amb ocells negres i similars en les seves hores lliures. Però és inadmissible que passin la seva ideologia i les seves conviccions polítiques per davant del servei universal que han de donar. Tot això es veu agreujat pel fet que la majoria dels funcionaris que tenen armes i altres estris ofensius acostumen a presentar una actitud dura, prepotent i mancada d’humanitat quan es relacionen amb els ciutadans que cauen en una de les seves gàbies viàries. Sobretot envers els que tenen una estètica concreta, o són joves, o tenen colors de pells fosques, o van amb cabells de rastes. Es fixen molt en els humans que presenten l’aspecte que ells associen als independentistes activistes. La demonització del sobiranisme, portat al paroxisme i proper a la deshumanització, és la plataforma perfecte per justificar qualsevol acte de prepotència o pitjor. Jo em fixava en ells quan practicaven les aturades per les que vaig haver de passar. És evident que fan aquestes discriminacions. A mi no m’aturen mai. No entro en cap marc dels seus. La meva estètica no és sospitosa tot i que podria ser un perill amb rodes. I de la mateixa forma que alguns d’ells van ser capaços de declarar al judici del procés a Madrid que veien en els votants de l’octubre del 2.017 mirades d’odi, tinc dret a observar les seves. Crec que els més granats mostraven aquesta actitud que deia abans, de superioritat i rebuig respecte d’uns ciutadans, els quals per viure a on viuen, els veuen amb menyspreu perquè saben que la majoria són enemics de la seva pàtria, Espanya, perquè en volen marxar. Els més jovenets, mostren un esguard més temorenc, com si fos la primera vegada, potser venuts d’altres llocs de la península, influïts pels veterans amb històries d’hostilitat i perduts entre aquella foscor enmig d’una rotonda anònima al cor de la radicalitat.

 

Els talls de la policia, els dels activistes i tota la resta d’accions que limiten la llibertat de moviments ciutadans provoquen molèsties a la majoria, generen embussades tremendes i un rebuig cap a qui les provoca. Els dels CDR i del Tsunami han de saber que les seves lluites poden acabar tenint més efecte contrari en els seus conveïns que reacció per part dels poders polítics i econòmics als que volen forçar a negociar la seva agenda política. Però els comandants de la Guàrdia Civil també han de veure que els controls de carreteres, amb retencions i bloquejos, fan que la trinxera que els separa dels ciutadans es fa cada dia una mica més gran. Sembren odi. Els uns i els altres tenen drets i funcions que ho justifiquen. En els primers, els assisteix el de mobilitzar-se i protestar en contra de les injustícies que creuen patir. Els segons haurien de vetllar per la seguretat ciutadana, però els mitjans emprats, la forma i el to que branden no és admissible en una societat moderna. Són fills de la formació que han rebut. Ho sigui, uns adoctrinats. Com qualsevol que no tingui esperit autocrític.