Serà al maig de l’any pròxim. El 2019. Sembla que queda molt enllà però és aquí mateix. Serà quan hi haurà eleccions municipals per renovar o revocar als batlles a totes les poblacions. Vindran, segur,  acompanyades de les europees i ves a saber si se’n hi afegiran algunes altres. Potser amb les Generals d’Espanya (segur que encara hi serem) o unes més per anar escollint diputats pel Parlament en aquesta inacabable roda en la que estem tots girant. La proximitat d’aquesta contesa electoral (la de canviar ajuntaments) la començarem a percebre quan els titulars de la plaça o els pretendents es començaran a posicionar de cara a la precampanya, la campanya i l’elecció. Són les més directes i més properes en llocs com aquí. De fet, són les úniques en les que un sol vot (el seu o un altre) pot donar una regidoria o una alcaldia. A la capital, les persones que caben a un autobús (58 vots) van decantar l’alcaldia cap a la CUP, en perjudici de Convergència. En localitats més petites, les diferències són encara més ajustades. No anar a votar per marxar a passar el cap de setmana a la platja pot fer que el govern local caigui a mans dels que no t’agraden. Són la versió més propera de democràcia representativa i cal no oblidar-ho. 

Pels més observadors més primerencs (i votants) comença a ser el moment d’anar fent balanç. Les accions dels polítics locals aniran forçant a tothom a donar un cop d’ull en els canvis que ha experimentat el poble propi. En primer lloc caldrà diferenciar entre les dues coses que fan tots els que governen les coses de tots: el què diuen que faran i el què hauran fet realment. La majoria són especialistes en anunciar accions i obres que després cauen en l’oblit o queden tapades per altres anuncis. A més, molts saben trobar excuses de tota mena per justificar-se a posteriori. Fins l’any passat, la gran raó per defensar la inacció era la manca de diners com a resultat de la crisi que va començar al 2.008. Darrerament, es fa sevir (amb raó o sense) una xifra màgica de tres dígits: 1-5-5. Tots haurien de saber que proposar coses que no es materialitzaran, malgrat oferir una bona raó per la qual no s’ha pogut concretar, és un fracàs seu sense pal·liatius. Un món millor o una vila més neta no s’aconsegueix a base d’explicacions fàtues per justificar-se. Els escollim i els paguem per fer el què han promès. Altrament, elaborar un programa electoral no tindria sentit. I per fer-ne una comprovació bàsica, només cal anar a les xarxes tres anys enrere per recuperar què ens van oferir. És un control a l’abast de qualsevol. Recomano fer aquest exercici de ciutadania i els hi avanço que la llista sempre queda sense fer entre la meitat i el tot. Per tant, comprovarem que només és una declaració de bona o mala voluntat enlloc d’una proposta real. També es constatarà que s’han fet coses que no estaven previstes, amb la qual cosa la manca de planificació quedarà més o menys en evidència. Si prenem com a base aquesta realitat constatable lloc a lloc, és lícit mirar-nos els que ens presentaran d’aquí a uns mesos amb el nas arrufat. Imaginem-nos per un moment la existència d’un mecanisme neutre, com les auditories que es fan amb les empreses per part d’entitats independents, fent un control del nivell d’execució d’un programa electorals a dos mesos de la votació. Hauria de ser un estudi tècnic amb una graduació de 0 a 10. No soc capaç d’imaginar-me la devastació que generarien a mans dels electors.

També els hi avanço que està a punt de començar el ball dels caps de llista. Tothom en parlarà sense dir res. Pocs seran els que ho faran clar, excepte aquells que tinguin clar que ho volen deixar per cansament personal o perquè són conscients d’haver fracassat a ulls, sobretot, del seu entorn partidari. Tots els altres donaran voltes a la font o com a molt, caldrà llegir-los entre línies. L’argument favorit per evitar pronunciar-se sempre és el mateix per tots llevat dels matisos: “cal veure que diu el partit”, “hem de consultar a les bases” o el súperclàssic: “decidirà l’assemblea”. Qui diu això és que està decidit a tornar-hi per poc que les circumstàncies li siguin propícies. Qui diu això des del seient major d’una ple municipal realment vol dir que si el deixen, hi tornarà. En aquesta clau d’anàlisi, fa dies que controlo aspectes considerats menors com l’asfalt dels carrers i les places, la neteja i la resta de serveis bàsics. És interessant moure’s entre una localitat i una altre per comparar. I puc assegurar que les diferències és molt notable. No em pronunciaré en cap lloc concret però convido a fer verificacions i comparatives. Hi ha casos que són palmaris en un sentit positiu i altres en negatiu. 

Si baixem als noms que protagonitzen l’historia política comarcal, començant amb Borredà per raons d’antiguitat, estic pendent dels plans del seu batlle, Joan Roma. Ha estat cap de llista sempre i regidor o alcalde des del 1.979. Complirà quaranta anys d’edil. Només escriure-ho fa impressió. A prop d’allà, un històric expansiu com en Ferran Civil va deixar pas al seu successor a Cercs i com a representant d’una part de les dues en conflicte permanent, sembla que les aigües estancades del seu pantà particular s’han calmat força. Gisclareny ha assolit el pòdium invertit de ser el poble més petit de Catalunya. Han de decidir entre posar-se a plorar o aprofitar-ho per millorar la carretera. Feina immensa pel que guanyi. Bagà té una altre veterà pes pesat, el socialista Nicolás Viso. Esperarem a veure si continua o bé deixa pas. I a veure a qui deixa pas. Avià sembla que s’han afanyat a fer i desfer durant aquesta legislatura i l’actualitat hi posa focus de tant en quant. Veurem si Montserrat Venturós opta a repetir al cartell electoral. Les normes de la CUP ho permeten i la seva força mediàtica és indubtable. Si repeteix, els seus oponents ho tindran difícil per fer-la fora. Gironella, Puig-reig i tot el reguitzell de viles en les que es barrejaran les ganes d’alguns de ser (o tornar-ho a ser) els caps de la vila amb les altres més menudes que potser fins i tot que hi hagi dificultats per trobar qui en vulgui ser. I em descuidava un fet fascinant, els paracaigudistes. Són persones que sense ser del lloc omplen llistes a on alguns partits no tenen predicament. Aquesta pràctica va fer que el Partit Popular es quedes sense la seva històrica representació a Berga. Veient els episodis viscuts al país, potser al regidor López Noguera algú li va fer un involuntari favor.   

I per acabar, una reflexió conceptual. En moments greus com els actuals, segons els qualifiquen amb raó els polítics amb cadira al Parlament de Catalunya, em pregunto i no tinc resposta si les corporacions municipals s’haurien de dedicar exclusivament a gestionar els serveis públics que depenen d’ells o bé han d’esmerçar temps i treball en actes i accions reivindicatives respecte de l’agenda política nacional. Quan veig tot el que està passant Llobregat avall i a Madrid, penso que és imprescindible que els governs més propers dels ciutadans han de vehicular els anhels del que és la majoria dels seus vilatans en terres carlines com les nostres, però quan veig alguns carrers plens de sots, la poca llum d’algunes faroles o les piles de brossa en certs contenidors em deixo portar pel pensament contrari. Benaurats (o beneïts) els que no dubten i sempre ho tenen tot clar.