Molt bona tarda a tothom. 
    
La primera paraula ha de ser per força d’agraïment als presents i, en especial, als agosarats que m’han ofert aquest honor. La segona ha de ser per demanar disculpes a uns i altres per haver acceptat el repte, que es mereixia un viladí que conegui la història i el lloc, i en pugui lloar el romànic, la natura, les festes i el veïnatge.  

Jo en canvi us voldria parlar de política. Quin mal rotllo, no? Doncs no: la crisi, que per força havia de tenir algun efecte positiu, ens ha ensenyat que als pobles i en el conjunt del país, de la política, se n’han d’encarregar les persones del poble. Si pot ser, persones honrades, amables i diligents. I si això és demanar massa, perquè tots tenim dies foscos, almenys honrades. 

Tres frases em ressonen a la barretina, una és que “la democràcia no s’exigeix sinó que s’exerceix”, una altra és que “la política és massa important per deixar-la en mans dels polítics professionals”, i la tercera, encara més gastada, és que “la democràcia és el pitjor sistema de govern llevat de tots els altres”. 

Que hem de partir de la democràcia imperfecta que tenim, és un fet, però també ho és que millorar-la no sols és possible sinó indispensable. Per posar fil a l’agulla, cal plantejar en què falla i per què, i quines eines ens permetran incidir-hi. 

Els dos problemes més greus del moment polític actual a escala europea, per no dir mundial, és la subordinació del poder polític a l’econòmic (la pesta fatal de les altes esferes), i el funcionament patrimonialista i sectari dels partits. Bé, d’alguns partits algunes vegades, almenys, que tampoc no ho hem de cremar tot aquest Sant Joan. 

A l’edat mitjana, els reis estaven sincerament convençuts d’estar ungits per Déu, que els havia designat com a monarques en el seu pla diví per salvar la humanitat. 

Shakespeare ens en mostra a Ricard II un cas paradigmàtic. Ricard II és un rei despòtic i egòlatra, més preocupat per la moda francesa que pel govern del país, però quan el destrona el duc de Hereford, Henry Bolingbroke, la reacció dels protagonistes s’inverteix. El rei estúpid i tirànic no s’ho creu fins que l’empresonen: com poden haver aconseguit doblegar la voluntat de Déu, es repregunta. Bolingbroke, en canvi, que compta amb el suport del poble i bona part de la noblesa, i està carregat de raons, no es treu mai de sobre la culpa. Tots dos creien com a veritat absoluta que Anglaterra pertanyia al Rei per dret, i que el Rei era la personificació del reialme. 

És remarcable que al segle XX, quan s’imposen un pilot de dictadures de tots colors, el líder continua sent un messies divinal que s’apropia de la pàtria. Hitler és l’Alemanya nazi; Stalin, la URSS de les purgues; i Franco s’apodera de territoris i nacions, i del concepte d’Espanya, reduint amb grillons i afusellaments tots els dissidents. En el cas espanyol i català, per desgràcia, aquesta aberració respecte a la propietat de la pàtria, s’ha infiltrat també en l’època de la transició i fins als nostres dies. 

El deshonorable president Jordi Pujol es va arribar a creure sincerament que ell no representava Catalunya, si no que la personificava. D’altra banda, i això també és recurrent, els serveis prestats segons el seu criteri li donaven dret a reclamar una impunitat tàcita. Pitjor encara va ser i és el cas de la dreta espanyola empedreïda, on convergeixen els sàtrapes polítics, els comandaments militars amb vara i pedigrí, i els multimilionaris maquiavèl·lics, que escriuen el guió i van movent els personatges. Ells també estan convençuts que Espanya els pertany, i que Déu els ha triat, com Jesús als apòstols, per regir el destí del país; el del seu i el dels països veïns, de passada. 

Per això et dic: fes-te major, poble! Participa, col·labora, fiscalitza, proposa, critica! Exigeix el teu dret a decidir com es governa el municipi, on es gasten els diners i quants, i com es gestionen els contractes. Implica’t en els obradors de la política, per assegurar-te que siguin polits, i compromet-te a les cuines dels moviments socials, perquè per canviar la política cal madurar la societat i viceversa. 

Em temo que més d’un, com jo, després de la fotuda transició franquista, ens vem posar de perfil, pel que fa a l’organització de les coses públiques. Devíem pensar que la democràcia era per si sola prou garantia i que les institucions ja aprendrien a caminar. Però la crisi i la corrupció ens demostren que no, que cal més control i més implicació, i que governar un poble no és remenar les cireres, untar-se’n els dits i anar-se’n de Festa Major. 

Per això repeteixo: fes-te major, poble de Vilada, poble de Catalunya, perquè ningú no s’atreveixi mai més a dir-te on has de d’anar ni com has de ser. Algú va dir que ésser és escollir, però per escollir, quan parlem d’assumptes majors, cal pencar, sacrificar-se i perseverar. 

I que consti que m’aplico la predica de dalt a baix, perquè les lletres sovint no em deixen mirar el fons de les persones, però aquells que hi són s’hi han d’esforçar al màxim i els que som a prop els hem d’ajudar i vigilar sempre. 

I ara, per fi, el moment que esperàveu des que he engegat l’aixeta: deixem-nos de discursos i romanços i, com si fos una bassa d’aigua riallera, llancem-nos de cap a la Festa Major!

Ah: i l’any que ve, reclameu al regidor de torn que, del pregó, se n’encarregui algú amb més gràcia i color.