Hi ha qui diria que fins i tot l’atzar contribueix de manera quasi decisiva en la formació de totes les coses. I, sense ser tampoc un defensor hermètic del determinisme, servidor hi troba un punt de desacord. L’atzar és com a molt una pàtina lleugera de curiositat, un recurs potser retòric a l’hora d’elogiar o trinxar-ho tot, quan no una excusa remeiera. 

A segons quins bars s’hi diu molt de tot. Molt de tot i tota mena amb molts tòtems i tot d’entercs. I així d’embolicat. I amb aquelles parròquies tan pintoresques com els (pre)socràtics que es trobaven a l’àgora, els fills pròdigs que es pentinaven el bigoti als Quatre Gats, les mamelludes plàstiques dels reality iberoprofunds i els geòlegs.

Si mai se’m reconegués de tenir alguna ciència, i suposem que l’encertessin, no sé francament quina seria. De ben cert, però, estaria a les antípodes de la geologia. De totes maneres, no fa gaire vaig sentir-ne llargament un pregoner en una conversa iniciada precisament per atzar i sobre l’atzar, i la cosa va acabar amb una sòlida coincidència. Val a dir, però, que era més enganxosa la barra envernissada on començà que no pas la trama que la bastia. 

Ja és imaginable que no vaig poder interrompre’l massa, però portes endins rumiava molt; ara com a mesura descaradament evasora, a voltes com a conseqüència de la verborrea que brollava del meu nou i loquaç amic temporal. Quina xapa! Va començar pel gènesi particular que era per ell la teoria del big-bang per anar a petar a l’estratificació del sòl, tot passant per les temperatures nuclears, el coi de camí que volen habilitar a la tartera del Pedraforca i que la pissarra no és tan típica dels pobles del Pirineu com les postals han establert. 

Segurament la passió per les pedres no és un tret gens atractiu ni efectiu a l’hora d’anar per feina, diguem-ne, i potser per això en va parlar precisament amb mi i no pas amb una altra. Tanmateix, el xicot farcia les explicacions de curiositats diverses, amb aquella eloqüència dels erudits i aquell punt distès i bufat de qui, puteta, treu el ferro en una exposició de la qual se sap dominador. Allò que fa que t’agradi fins i tot el tema que menys t’interessa. De tota la processó de batalletes, me’n quedaria una relacionada amb la seva especialització: les pedres precioses.

Segons ell, el més fascinant dels entremesos (geo)amorosos que de tant en tant s’entrellacen amb la història política per fer-la més humana és la de l’emperador rus Alexandre III i la seva esposa, Maria de Dinamarca. Segona meitat del XIX. Concretament, la història d’un regal valuosíssim relacionat, és clar, amb els rocs: l’anell més preciós que el millor orfebre fos capaç de confegir. El company de barra no va aprofundir massa en la dimensió històrica dels fets. Ho atribuïa a un acte sever d’exhibició i consolidació de poder personal tsarista en uns anys en què tímidament s’introduïen mesures de tall liberal a les poques esquerdes que presentava la carcassa absoluta del sistema rus.
 
És clar, sobretot hi va sucar pa mentre m’explicava l’evolució del delicat procediment de talla i modelació que seguí Karl Fabergé, l’escollidíssim; des de l’expedició que féu a Yakutia, a la República de Sajà a l’extrem oriental de l’Imperi, un territori esdevingut font gairebé inesgotable per la indústria del luxe pedregós, fins al resultat final del bon regalet. Efectivament, Fabergé hi viatjà personalment amb l’objectiu d’escollir el material més adequat per treballar l’obra que d’entrada anomenaren del mil·lenni. 

A Sant Petersburg hi arribà, al cap d’uns quants mesos, un bloc irregular de roca autèntica de les explotacions de Kolymá que, deien, contenia les pedrotes d’or més pur i valuós que la terra amagava aleshores. La fal·lera d’Alexandre –i una mica de por a les represàlies- va fer néixer en Fabergé una obsessió a la qual, in crescendo, acabà sucumbint. Treballava sense fre, sotmès a una pressió i una concentració tan intenses que acabava sent el mateix desmai l’aturador de la jornada. 

Colpia amb precisió quirúrgica cadascun dels trossos sobrers. Els eliminava molt lentament. Polia a bastament la superfície que daurada que a voltes divisava enmig de la rugosa massa ennegrida. N’espolsava a cada segon tota partícula impura. Amb una cura sedosa aplicava materials potenciadors i conservadors a les parts que considerava, ja, belles i encertades. Un dia procurava encarar el poliment en un sentit que a l’endemà, en valorar-ho, redirigia fins a veure-ho més clar. Allà a la barra em va semblar que el geòleg il·lustrava especialment bé i millor que jo la tècnica i el procés evolutiu de l’elaboració de la peça. 

I allò que era pedra esdevenia joia. El canvi, bo i lent, era ben palpable. S’hi estava fent molt bona feina. Als darrers dies, molts operaris de Fabergé van arribar a atrevir-se a dir al patró que, pel seu parer, la pedra es podia considerar enllestida. Que havia arribat a un estat, certament, de puresa i perfecció envejable a còpia de treball, de pensar-hi i repensar-hi. Però el bon sentiment que provoca sempre una millora havia embolcallat el joier d’una fam de perfecció etèria que, de manera perillosa, envaïa l’artista i l’elaboració. 

A l’estil rus, acomiadà tot ‘retractor’. Fabergé aleshores ja es podia coronar com el joier que més excel·lia en el seu camp, però la ceguesa l’hi amagà. En una espiral malaltissa de petites o grans modificacions continuades, el procés de creació s’accelerà a marxes forçades si es té en compte que la peça estava ja creada. Buscava frenèticament una tècnica desconeguda que li permetés arribar a un estat superior que, alhora, tampoc no coneixia. En una escalada esquizofrènica, i mal que li fos estrictament prohibit, bevia. 

Justament en aquell punt, el meu amic glopejà cervesa i s’asserenà. Fabergé finalment embogí del tot i aplicà a la pedra un seguit de canvis accelerats i irracionals, poc previsors, que –si bé el material era noblíssim- acabà fent bocins una peça d’orfebreria milionària. I amb un punt displicent va reconèixer que a la dècada dels 80 del segle XIX a Rússia s’hi havia elaborat la millor pedra preciosa de la història, a mans del joier que hem esmentat. I, amb això, acceptà la sentència que assenyala Fabergé de ser-ne el miraculós artista creador i a la vegada el vehement destructor. 

Admeto que em va saber greu, mirat així, si la joia tant s’ho valia. I en un moment mental enteranyinat em van venir al cap tot d’elements a relacionar que res hi tenien a veure. Com quan el Regne Unit va qualificar l’Índia de joia de la corona, de la qual tanta riquesa i profit n’extreia i que al final va perdre. 

O quan un mossèn va dir que la Patum era la joia que Berga havia fet.