Són molts anys els que l’espècie humana arrossega a l’esquena. Anys d’evolució, guerres, enginys i incerteses. Arribats a aquest punt les matemàtiques no compleixen i ens trobem un món que no avança com ho hauria de fer ni sovint en la direcció correcte.

Som la viva imatge de que ens hem equivocat sovint, i si aquesta imatge es fa grotesca en la nostra realitat, encara és més absurda quan la comparem amb realitats contemporànies paral•leles. 

Som del camí fàcil perquè potser ho hem tingut tot plegat massa fàcil, no valorem prou allò que no hem vist guanyar amb sang, idea darrera la qual s’amaga la perversa valoració de les coses en funció del seu cost.  Malbaratem recursos perquè mai ens n’hem fet responsables, no sabem d’on venen ni cap on van.
 
És la nostra una societat infantil i ens tracten com a tal perquè així ho hem volgut. Manca compromís per allò que realment estimem i entrega per coses que no es paguen amb diners. Falta empatia pel desconegut i sobra protecció pel proper, això acaba sent tan important que configura la nostra realitat tal com la coneixem.

Les cases tenen tanques al jardí perquè no ens en refiem de nosaltres mateixos vers els altres, les senyals de trànsit ens recorden que el nostre respecte no ve de sèrie. Els contenidors de colors ens ho fan fàcil i entenedor, les papereres cada 10 metres corregeixen la nostra laxa voluntat de respectar el jardí públic.

Robem carabasses als horts aliens, el nostre gos es pixa a portes veïnes i aboquem les nostres escombraries a qualsevol lloc, i ho fem d’amagat, ni tan sols som capaços d’assumir les nostres accions i defensar-les, és simplement infantilisme.

Fem allò que mai no faríem a casa, que no faríem mai a un amic o un germà, però en canvi ho fem amb allò que desconeixem, és aquest el nostre reduït univers. No defenso la protecció del comú com si fos propi, defenso arribar a la protecció del propi com si fos comú, hi ha una abismal diferència d’arrel.

Mentre gira, el món treu fum, sagna, avança i ensopega, passen coses massa grosses com per perdre el temps en protegir-nos de nosaltres mateixos. No és el cost monetari que comporta corregir les accions infantils de la nostra societat, que també, sinó l’energia, recursos i esperances que perdem a cada pas.

No veig el límit, no vull veure pobles i viles construïdes per resistir egoisme, immaduresa i primermundisme. Robar patrimoni, malmetre bens públics i privats o destrossar les coses que entre tots construïm té un preu que va més enllà de l’econòmic, ens il•lustra com a individus i com a grup, ens defineix i ens allunya del que altres societats al món ja han assolit i  constata que som menys comunitat del que ens pensem. La gàbia que hem construït encercla somnis i talla esperances, però malgrat tot caldrà persistir perquè els geranis no deixin de ser geranis.