Potser caldria desenterbolir la ment enmig la voràgine vertiginosa del debat obert al Berguedà des de fa tres dècades arrel de les potencialitats i les mancances. De discutir si realment ho són o no i d’esbatussar-se sobre quina és la millor manera de vestir-les o amagar-les. De relacionar acuradament i alhora estripar tantes llistes de virtuts autòctones. Perquè, en un moment de pausa i un cop amansida la polseguera, en percebríem una que considero injustament menystinguda o, més aviat, obviada: el teixit associatiu. 

No em disposo a entregar en aquest article la panacea que no tinc per solucionar el debat central sobre el model de desenvolupament de Berga i comarca. No vull posar l’aspecte que reivindico a l’alçada de les diferents posicions entorn l’estratègia econòmica a seguir i tot allò que se’n deriva (societat i política). Senzillament pretenc servir d’altaveu en l’espai que em pertoca i donar cabuda en aquestes planes d’opinió a un sector social importantíssim que, generalment, ha estat oblidat –inconscientment, imagino. 

Com a punt de partida, el Casal Panxo de Berga celebra els seus setze anys de vida durant aquest cap de setmana. L’enhorabona. Malgrat que des de l’òptica local ens sembli que aquesta xifra aplicada a una entitat la converteix en un actor relativament jove, la realitat de moltes altres poblacions del país demostra que ben poques associacions superen la dècada d’activitat amb una salut similar. I sí, d’excepcions, el món n’és ple, però això és un punt a favor de la ciutat per què felicitar-nos –tampoc no anem tan sobrats d’aquest tipus de motius.
 
I és que amb només setze anys a l’esquena el Casal Panxo mereix ser revisat ja amb perspectiva històrica. Això pot respondre a dues condicions que en l’anàlisi es diferencien però que a la pràctica no tenen sentit sense una relació mútua. D’una banda, el Casal ha generat un gruix d’activitat notable al llarg d’aquesta dècada i mitja. S’ha emmarcat en tres locals diferents i l’han protagonitzat tres generacions. I cal no oblidar que la consolidació d’un relleu és certament un marcador significatiu. Per l’altre costat, la celeritat dels canvis conjunturals que ha experimentat el país (així com la ciutat i la comarca), canvis a què el Casal sempre ha apel·lat i als quals sempre s’ha referit, ha estat evidentment un punt d’inflexió continuat –comptats els alts i baixos.

Aquest darrer aspecte és un element motriu. El Casal Panxo ha estat sempre una entitat d’un color polític marcat de què mai no s’ha amagat –es tracta d’una altra organització de l’Esquerra Independentista al Berguedà- però de tall més cultural. En aquest sentit, ha actuat des dels seus inicis de braç estès a la resta d’associacions, plataformes, clubs, etc.: el viver de gent organitzada, de poble organitzat, que des d’un primer moment havia pres com a model amb l’objectiu de catalitzar tota reivindicació. Tanmateix, sense permetre’s de desorientar-se amb grans aspiracions immediates. Pas a pas. Primer, garantir l’arrelament del Casal com a associació i, sobretot, com a concepte. Després, estrènyer el necessari vincle amb la resta d’agents socials. 

Així ho van veure els primers joves de finals dels anys noranta que obriren la primera reixa a la Ribera. Nascuts immediatament després del desmantellament industrial dels vuitanta i la implosió econòmica de la comarca. Educats en el punt àlgid de la mala comèdia de la transició democràtica espanyola. En el temps en què al nostre país Jordi Pujol etzibava les profecies de l’autonomisme, envoltat d’una aureola de carisma que per sort ja s’ha esvaït, mentre l’independentisme hegemònic d’avui esperava el seu moment a la presó. En aquest context, l’arremolinat cabal de la vida els féu prendre part d’una posició ideològica marcada per les reivindicacions nacional i social com a eix central, complementat per múltiples temàtiques i dut a terme en diverses campanyes. 

Avui aquells joves idealistes de finals dels anys noranta governen l’Ajuntament de Berga. Sí, els resultats electorals cal explicar-los a partir de molts factors, però en setze anys ha plogut molt i la pluja dóna fruits. Com dèiem, el volum d’actes i activitats fetes des del Casal per i per a la gent és molt gran (marxes de torxes, concentracions i manifestacions de tota raó, calçotades i enèsims àpats populars, concerts altaveu d’expressions ben diferents, xerrades i conferències amb ponents allunyadíssims, obres de teatre, tallers i seminaris...). I el contacte i, més encara, el treball amb un gran nombre d’actors socials de Berga i d’arreu és indispensable. Arribats a aquest punt, es pot arribar a assolir i crear una certa referència a la ciutat. I mantenir-se conscients de tants errors comesos i mancances importants. Sempre. 

Res d’això seria possible sense un teixit associatiu fort, estès i arrelat a Berga. Amb l’exemple intencionat del Casal Panxo he pretès posar de manifest un fenomen que, en altres circumstàncies, hagués estat impossible: el grau absolut de presència associativa per fi en el govern municipal. Del moviment de carrer a la institució política rere la legitimitat electoral del veïnat. De fet, malgrat que no ens n’adonem plenament, les associacions de la nostra ciutat han ocupat al llarg dels anys i cada vegada més un espai de treball i de presència que en molts altres llocs de Catalunya no és propi del món associatiu, sinó que correspon completament al consistori o a algun altre ens públic (per la bona salut de la tasca associativa, d’una banda, i la incapacitat dels anteriors governs, de l’altra, com és el nostre cas). Mirat així, mig neix el que tan invocàvem: el contrapoder. 

Sense voler caure en l’error del miratge utòpic, actualment la vida social i l’oci d’una part important dels berguedans gira entorn la pertinença i l’activitat a alguna entitat, des dels clubs esportius fins als grups de teatre, passant pels castellers i els grups del lleure. L’agenda de cada cap de setmana l’omple –i cada cop més- la multitud d’opcions que les entitats ofereixen. El Grup de Joves de Santa Eulàlia ha capitanejat la darrera gran fita del teixit associatiu de Berga i, sense cap altra influència que l’organització de la gent, des de la nostra ciutat prepirinenca salparan més de nou-centes caixes plenes de roba i bolquers cap a la balcànica Tessalònica perquè les rebin els sirians refugiats de tantes agressions de l’imperialisme. El proper cap de setmana els Castellers de Berga, el Casal Panxo –perdoneu-me- i gairebé la totalitat d’entitats del lleure de Berga ompliran places i carrers de mostres de cultura popular de tot tipus en una nova edició del Correllengua. I rere aquests dos exemples, un niu de persones haurà entregat el seu temps lliure al contacte i el treball en comú. 

Això es tracta d’un model contraposat totalment al consumisme de motlle individualista que prima sobre tantes altres persones. D’isolar-se a casa sense participar de res del que organitza el veí, culpant encara l’altre de l’avorriment propi, amb una pàtina preocupant d’indiferència i ignorància. És aquest sector de la població qui cal convèncer ara mateix. L’imprescindible és l’actiu. 

Al primer paràgraf s’assenyalava la necessitat de veure el procés que s’ha anat esgrunant com una potencialitat real, i a partir d’aquest nou convenciment caldria procurar de sumar-hi el màxim de gent que ara mateix es troba al marge de la principal vida social de la ciutat, l’associacionisme. Com ja he admès, aquesta reivindicació és ara mateix secundària. Però potser caldria, d’aquesta manera, relacionar-la  de manera estreta amb un dels projectes de primera plana que, almenys ara, sí que aborda el debat central sobre el model de desenvolupament: la construcció de la unitat popular.