Els dotze mesos que acabem d’enllestir haurien de ser una vacuna pels membres d’un grup nombrós, a vegades sorprenentment majoritari, que practica la censura i el pessimisme històric respecte de les “coses nostres”. La crítica construïda i argumentada és sana i necessària, i no seré jo el qui la combatrà, quan en sóc un practicant regular. Però l’estudi, ni que sigui concentrat, dels fets que hem viscut i les dades disponibles haurien de reduir els mals auguris i aquest negativisme crònic. Ens convé. 

En primer terme, las dades econòmiques són clares i poc refutables. L’atur ha baixat de forma significativa i les dues mil persones que malauradament no tenen feina encara és una xifra molt per sota de la que teníem al principi de l’anyada. Fins avui, el descens ha estat constant i mantingut en els darrers temps. Algunes empreses ja tenen dificultats per trobar personal de certes especialitzacions o capacitats. I recentment s’ha conegut una altra dada potent ben sorprenent. El creixement econòmic mesurat en un període de  temps mostra que el Berguedà creix per sobre de la mitjana de Catalunya. Son xifres, comparatives i estadístiques que no es poden rebatre. Són les que són i encara que pugui semblar sorprenent per alguns, totes en conjunt són molt bones i encoratjadores. Altra cosa és la percepció dels efectes en la realitat particular de cadascú, però com a grup, amb les dades macroeconòmiques a la ma, hem progressat molt adequadament.

Des de sempre, hi ha un posicionament local que em sorprèn. Malgrat valoracions negatives i referències a que tot va pel pedregar a criteri d’alguns notables, quasi tots manifestem, quan se’ns pregunta, que som a un lloc genial per viure. És un misteri pel que no tinc explicació i que em porta al següent tòpic agre i ben domèstic: aquella maldiença que diu que mai no es fa res, que no passa res destacable. A partir d’ara i a l’espera de veure les propostes que ens portarà el futur, aquest discurs haurà de variar. La comarca i alguns dels seus ciutadans han estat presents de forma molt destacada en l’actualitat nacional més candent. Per sempre, serà l’any en que es van fer dues Patums amb les places i els carrers plenes a rebentar. Serà el del centenari de la “mestressa” dels ciutadans, la Verge de Queralt, incloent de forma molt sorprenent els que no són gens creients però devots de la marededéu. Un fenomen sociològic digne d’estudi que va ser un incontestable èxit dels dipositaris de les essències religioses, els cants i les espelmes. Van voler capitalitzar-ho des de les sagristies però la baixada de la imatge va acabar sent un acte social i ben transversal. Fou sorprenent veure tanta gent participant-hi en els actes programats mentre les esglésies segueixen buides els diumenges.

I després va venir a veure’ns la política en majúscules. I la judicialització. La proposta de fer un 11-S descentralitzat va portar desenes de milers de persones a la ciutat. Quan a la tarda es van concentrar massiva i festivament al passeig de la Pau, més enllà de les idees de cadascú, feia goig, emocionava i impressionava veure aquella estora de gent alegre fen coreografies i cantant mentre les televisions ho retransmetien arreu. Quan tothom plegava veles i tornava a casa, havent viscut tots aquests èxits sense discussió, i majoritàriament es creia que ja s’havia acabat l’agenda berguedana, arriba la justícia i converteix a l’alcaldessa Venturós en un mite. La seva desobediència va derivar en una detenció per unes hores. Un cop mediàtic que va ser retransmès a molts racons d’arreu el món, portant el seu nom i el de la ciutat per tot arreu. La batllessa dels rinxols i el puny esquerra alçat era acompanyada en el seu torrent d’emocions per tots els partits amb representació municipal i la majoria de la ciutadania al seu darrera. En l’any en el que van passar més coses de la història, aquesta és el registra que quedarà com el més destacat, el rostre de la Venti i la seva mirada determinada però ofegant les llàgrimes després de ser alliberada pel jutge.

Acabo donant munició als que tot i els rutilants moments viscuts amb hores i més hores de connexions en directe des de la plaça de Sant Pere o el Passeig de la Pau, segueixen veient el cantó fosc de tot plegat. La prova esportiva Sailfish, potent i exitosa com a reclam, ha marxat cap a la costa, l’hem perdut al igual que Ràdio Berga, que va deixar d’emetre sense que es vegi cap solució. Un clàssic entre els clàssics, el Restaurant Sala tanca després de 47 anys de donar bé de menjar. Són alguns dels forats que caldrà tapar d’alguna forma, tal com l’ajuntament de la capital ha volgut fer a les acaballes de l’any amb els sots dels carrers, mentre els de Gironella (compte que van i venen molt forts) protagonitzen les campanades de final d’any per tot Catalunya a través de la Xarxa de televisions. L’any havia d’acabar amb alguns dels nostres treien el nas per les pantalles. No podia ser d’una altra forma en l’any en el que Berguedà ha deixat de ser irrellevant.