Berga i el Berguedà, com a màxims exponents del que es coneix com a la Catalunya profunda han tornat a passejar per tots els mitjans del conjunt de l’Estat gràcies a la no compareixença de l’alcaldessa Montse Venturós davant el jutjat on havia estat citada a declarar sobre la no retirada d’una estelada de l’Ajuntament de Berga.

Fa uns dies en Pere Gendrau a Naciódigital reflexionava sobre aquest fet i li atribuïa dos possibles conseqüències: pressionar sobre el govern en funcions del PP per tal de no ser titllat de tou i també en certa manera, encoratjar d’altres càrrecs públics en situació similar a la de l’alcaldessa de Berga a fer el mateix.

Perquè no hi hagi dubtes, personalment l’actuació de la Montse Venturós em sembla valenta i coherent amb l’ideari de la CUP. Altra cosa és que no tinc clar que en l’etapa política en que estem sigui el moment processal correcte per fer-ho....

Sobre el primer efecte del que es parla en el citat article, la pressió al govern del PP, ara per ara, sembla que a Madrid tenen altres problemes i sobre el contagi del virus de la desobediència a d’altres càrrecs, està per veure però és bastant possible. De fet, podria ser que passés com en el cas de la declaracions de persona non grata als Borbons que sembla que, a poc a poc, comença el degoteig de pobles i ciutats que s’hi van afegint.

Jo afegiria un tercer efecte, aquest absolutament indiscutible, que no és altre que l’exacerbació del nacionalisme espanyol més furibund davant d’un altre acte de desafiament del secessionisme més totalitari i antidemocràtic (sic), aquesta vegada protagonitzat no pels indepes de la corbata sinó per la gent que té evidents llaços amb Veneçuela i amb ETA (Sic)

En aquests moments l’unionisme espanyol s’ha d’enfrontar a les seves pròpies misèries tal com no fa gaire temps ho va haver de fer el món del sobiranisme català. L’espectacle dels grans partits polítics de Madrid incapaços de formar govern i parlant d’unes noves eleccions com si això de votar fos una cosa dolenta (potser per això no volen que votem els catalans), un govern en funcions que es nega sistemàticament a comparèixer davant el Parlamento per donar compte de la seva actuació fa que molts ciutadans de l’Estat es comencin a avergonyir d’aquesta Espanya. 

I al bell mig d’aquesta crisis de l’Estat es publiquen els papers de Panamà on hi apareixen els noms d’algunes de les icones unionistes, deixant clar quina és la seva idea de pàtria i posant en dubte encara més els principis rectors de la nació espanyola i dels seus defensors.

La desobediència ha de ser valenta però també ha de ser audaç i no tinc clar que sigui un bon moment per fer aquests tipus d’actes de desobediència perquè més enllà del seu simbolisme, no crec que serveixin per agreujar la crisis de l’unionisme sinó que contràriament al que podia semblar, donen un respir a tertúlies, diaris i en general a tota l’ofensiva en favor de la sagrada Unidad de España, i els permet dedicar-se a fer allò que els agrada i que tant saben fer que no és altra cosa que insultar i treure bilis contra el catalans i evitar, encara que momentàniament, parlar de les pròpies vergonyes.

De totes maneres no cal patir massa perquè sempre hi haurà un intel·lectual tipus Vargas Llosa o Felix d’Azúa que trobarà la forma d’il·lustrar-nos sobre com la connexió Pujol-Andorra debilita el sobiranisme mentre que la connexió Borbons-Panamà enforteix la Unidad de España.