La història humana és un camí empedrat d’experiències vitals. D’immersions col·lectives i perspectives individuals. D’opinions, de pensaments, d’expressions. També d’emocions. És un corriol ara planer, a voltes costerut, que creua un paisatge frondós de persones, de fascinacions, de sensibilitats. Un parany de dubtes, de pors fondíssimes. El bullici d’accions i reaccions. I traïcions, i sempre decisions. És el marc immens que conjuga les nostres diminutes vivències. Que en fa un mosaic.

No l’escriu ningú, la història. Es viu. La fan, la protagonitzen els membres de ben diverses societats. Societat: la inscripció a una significació compartida que cada individu estila com vol. Fins i tot els qui escullen de situar-se als marges del sistema de valors dominant a cada moment es dilueixen en la solució històrica. Perquè és una relació de persones tan inestables que es fa impossible de mantenir-se estancada. I perquè d’aquesta inquietud motriu, directora, n’ha nascut el fruit més singular i representatiu de cada realitat: l’expressió d’una cultura.

En aquesta mirada bec de les paraules d’Antonio Gramsci, el filòsof marxista italià que ens digué que la cultura és empoderament de la personalitat pròpia, conquesta de consciència superior mitjançant la qual s’arriba a comprendre el valor històric de cadascú, la funció a la vida, els drets i els deures. I precisament -considero- les trajectòries dels darrers anys en l’existència que ens toca de viure han afeblit greument aquest flanc de la humanitat. Ni els polítics, ni els socials ni els econòmics: el dret a la cultura ha estat la primera víctima d’un present, el nostre, que dia rere dia es desvesteix de sentit davant la parsimònia també nostra, sinistra, alarmant; davant d’una insulsa etapa en què s’ha desaprès d’actuar en conseqüència d’un entusiasme, d’unes identitats autònomes, viscudes amb una extinta transcendència. 

No es pot limitar l’abast d’aquestes reflexions a la concisió breu d’un article d’opinió. Ocupen una dimensió estructural, potser abstracta, i en són objecte totes les societats del planeta, especialment l’occidental. No pretenc apel·lar a fictícies conspiracions: l’experiència de la cultura humana és producte de les persones, així com també n’és l’empobriment. Però, al capdavall, les línies generals de la percepció són palpables, quotidianes, també al nostre lloc. Efectivament, Berga n’és un silenciós testimoni més. I en relacionaré només quatre exemples molt concrets. És clar, no reflecteixen el problema per se, però són més o menys recents. 

Dissabte passat va tenir lloc la presentació del llibre que aplega els treballs premiats i seleccionats del certamen literari emmarcat dins dels actes del Centenari, en una església de Sant Joan que es veia massa grossa. En destacaré les dades aproximades que va propinar Climent Forner sobre la participació de les edicions del certamen: 190 treballs el 1966, 90 el 91, 30 enguany. Que parlin les xifres. Però donem-los la veu: hem ensopit l’atreviment a escriure, a expressar-se, a despullar-se amb paraules. Que la manera en què s’ha plantejat el Centenari no ha incentivat prou? Segurament. Però aventuro que la tendència no canviaria. En preocupació compartida, Xavier Pedrals va insinuar la reivindicació d’una dinamització cultural i literària efectives, esteses al calendari i, sobretot, normals. 

Les festes de Nadal són a tocar. La Farsa durà ritualment a l’escenari la representació dels Pastorets de Pitarra. Enguany, però, amb una porció menys de ciutat, amb un separador més entre l’escenari i la platea, entre Berga i els seus Pastorets. Efectivament, la direcció de La Farsa ha gairebé improvisat de no convocar la que hagués estat la quaranta-quatrena edició del Concurs de Garrofes. Gairebé mig segle d’alta i notable participació, minvada a marxes forçades els darrers anys. La història de Berga l’han relatada més garrofaires que historiadors. Perdem així una part del patrimoni, la popular, que és més nostra que cap altra. Que la indiferència no ho faci irreversible. En el tram final de l’any dedicat a Montserrat Roig, vull confiar que la humanitat encara no ha perdut el delit per a sentir-se narrada. 

I, ja posats en l’escenari dramàtic, caldria destacar la història vergonyant del Premi Ramon Vinyes de Teatre, que matàrem a les portes de la desena edició ara fa cinc anys enmig la nul·litat decadent d’un premi desert i de la desafecció i passivitat a parts iguals d’institucions i públic. També a 2011 acabaren els esplèndids Festivals de Teatre d’Estiu, iniciats el 73. Berga s’esborrava aleshores d’un mapa de prestigi literari nacional pàl·lid, en què certàmens més o menys menors com els convocats a casa nostra continuen esvaint-se any rere any. Similar i més recent n’és el cas del Premi Ciutat de Berga a la Cultura (1981 - 2015) que, si bé és cert que calia actualitzar-se, no n’ha sorgit encara una alternativa a l’alçada. I que senzill que és oblidar.

Malgrat tot, els indicadors recollits són mers punts d’inflexió localitzats que no reflecteixen en cap cas el volum de la gravetat de la tendència alertada. Tots quatre s’enquadren en un temps en què, se’ns diu, l’accés a la informació ha completat el cicle d’obertura; en una època on s’explica que la llibertat d’expressió és més garantida i practicada que mai. Si es refereixen a la cibermilitància política, responc que 140 caràcters només abracen buidíssimes consignes tan ingràvides que es vaporitzen en un sol refresc del canal de notícies. L’expressió ha perdut els fonaments que l’han suportada des que la inventà la civilització: pes, contingut, consistència i uns efectes tan punyents que, almenys fins ara, l’han situada a l’estadi de la perdurabilitat. 

Esfilagarsem l’existència irremeiablement i resignada. Ens estimem poc i ens odien sense gust. Paradoxalment, en l’etapa que vivim, la de l’individualisme ferri, el conreu de la individualitat que arrosseguem és pobre, de valor infame i poca substància. L’intel·lectual italià ens va emplaçar a prendre partit, a construir-nos un valor històric. Però -víctima també de la repugnant resignació- contemplo en la nostra una realitat avesada a la mediocritat. Ens sento increpats amb la famosa sentència, també de Gramsci, la indiferència és el pes mort de la història. Pul·lulem pel present sense recordar el camí fet i ens emmandreix d’avançar. Vaguem desprovistos de cap cuirassa cultural, desposseïts d’allò essencial en un saqueig que ara tot just comença; en una societat més o menys pacificada en què les paraules són armes. Emocionem-nos d’una vegada i signifiquem-nos de nou.

PS: M’agradaria fer palès que l’article forma part d’una visió racional, en cap cas catastròfica. D’altra banda, fora les ombres hi ha unes magnífiques llums que cal esmentar: entre moltes d’altres, tenim un Tràfec Teatre d’una salut extraordinària i un potent Konvent que no hem de deixar fugir mai.