La idiosincràsia berguedana s’ha anat construint, al llarg de la seva història, amb fets excepcionals que han configurat una manera de ser, de viure i de pensar, que ens fan únics i irrepetibles en comparació amb altres ciutats de la mateixa mida i característiques semblants. La ciutat ha anat acumulant fets extraordinaris que l’han situada en una ucronia constant.

No em remuntaré gaire enllà per posar uns quants exemples d’aquesta manera de ser que ens ha fet com som. Només per fer un tast d’aquest particularisme del que us parlo, al 1707, en l’anomenada Guerra de Successió, la de la pèrdua de les llibertats nacionals, la ciutat va ser filipista, donant l’esquena a la major part de ciutats i viles del país. La Berga botiflera, ja fos per por a la repressió borbònica o per interessos de les classes dirigents, es va mantenir fidel a Felip V. Un segle després, durant la primera guerra carlina, la dels set anys, Berga va esdevenir capital dels carlins entre el juliol de 1837 i el juliol de 1840 i no pas únicament per l’ocupació militar que va patir, sinó per la devoció de bona part de la seva població, contradient el posicionament majoritari dels catalans. El segle XX també es va caracteritzar per fets que marquen l’excepcionalitat berguedana.

El gener de 1932, quan encara no feia un any de la proclamació de la II República espanyola i a Catalunya s’estava redactant un estatut d’autonomia, a Berga s’iniciava una revolta dels treballadors del tèxtil i de la mineria, de caràcter revolucionari i inspirada per l’anarquisme local. La revolta es va escampar i consolidà a l’Alt Llobregat, especialment a Fígols, on es va proclamar la revolució social i durant cinc dies s’implantà el comunisme llibertari.

Des del final de la guerra civil fins a ben entrats els anys 60, en els moments de la dictadura franquista més ferotge, Berga i el Berguedà va ser terra de resistents antifeixistes. Els maquis van trobar aquí un aixopluc i un suport que era difícil de trobar en altres llocs. La repressió també es va fer sentir amb l’assassinat de tres persones acusades d’ajudar aquest moviment. També va ser el ferment de capellans obrers i catalanistes, alguns dels quals es van implicar obertament en sindicats i partits polítics, prohibits i perseguits per la dictadura. A les acaballes de la dècada dels seixanta, els moviments independentista i sindicalista van renéixer i organitzar-se de manera clandestina, força abans que en altres ciutats.

Que ens depara el segle XXI en aquesta línia d’avançar-nos o d’anar en contra direcció de la història? Encara no sé veure quina serà l’excepció que seguirà confirmant una regla que, a parer meu, fa que Berga sigui un món amb una idiosincràsia única, que gira la història o la viu amb característiques pròpies, a vegades contradictòries amb el sentir general, però amb el convenciment d’estar fent allò que toca perquè sinó, no seriem berguedans.