Anar de Berga (o de la comarca) a Barcelona és un acte de voluntat (per anar a teatre o al futbol) o d’obligatorietat (per acudir a la consulta del metge especialista o per accedir als estudis pretesos). Tenir-la on és, és un luxe. I tal com m’explicava el cuiner-emprenedor Oriol Rovira, pels que vénen de lluny, aquí també som Barcelona. No li expliqueu a un de Nova York la “cosa” de la Catalunya Central perquè no sereu capaços de fer-li entendre. Tot i que segurament ell serà de Nova Jersei o de Pennsilvània i tampoc li vindrà de gust perorar sobre el seu poble respecte de la gran ciutat de la costa est americana. De fet, nosaltres també haurem de dir o direm que som de la gran ciutat quan som lluny d’aquí. A partir d’uns cinc cents quilòmetres, s’ha de dir Barcelona com a lloc d’origen. Sobretot si es va tard. Es pot començar per allò d’una ciutat o un poble situat a on comença el Pirineu, en direcció cap Andorra, el lloc de la Patum (ai! se m’ha escapat! disculpin els patumferits) o qualsevol altre referència que acabarà sempre amb la gran pregunta: a quina distància esteu de Barcelona  ciutat? Ho som. En som. I cada dia més. 

Tenim el seu (nostre) aeroport a l’abast, el port i els ferris, la cultura, la gastronomia, la ciència, la medicina de primer nivell mundial (si sumem la pública amb la de pagament), el mar i tot el que tots plegats hi vulguem afegir o preferir segons cada criteri. Sembla poc discutible aquest punt, però anem a repassar a quant queda tot plegat. Com a mínim una hora de cotxe (que són dues si es té en compte l’anar i el tornar) o 16 euro (que en són 32 pel mateix concepte) en autobús. I en són dues d’anada en aquest mitjà. Dues hores! Anys enrere, havia arribat a pensar en un servei d’helicòpter per accedir-hi de forma ràpida. Ha passat el temps i aquest mitjà segueix sent impossible per les butxaques de la majoria. El flamant conseller de Territori i demés, ha manifestat a aquest diari que no veu possibilitats a “mitjà termini” per recuperar el tren. I passa-la al seu successor. Amb estructures d’estat o sense, les generacions actuals (totes) no veurem el tren (com m’agradaria haver-me de menjar aquestes paraules). El col·lectiu Via Lliure fa més de quinze anys que treballa per aconseguir-ho i els animo a seguir però cal que tots fem exercicis de realisme. 

Descartades les opcions ferroviàries i aerotransportades només queden les carreteres: un cotxe o un autobús. I això vol dir entre una hora i dues per ser el centre de Barcelona. En un cotxe normal hi ha espai per cinc persones. Però la majoria es mouen amb un o dos ocupants. Combustible, desgast dels elements del vehicle i si es vol anar per feina, un peatge rere l’altre et mena al centre de la ciutat al voltant dels simbòlics seixanta minuts. Factible però costós. I cansat pel conductor. Sense oblidar radar i més trampes condicionants. No és el mateix conduir que et portin en un vehicle  gran a on se’t permet (en teoria) pensar, llegir, escriure, estudiar, descansar, lligar amb el veí o la veïna, preparar una reunió o mirar el paisatge, ara mateix preciós amb una paleta de verds que aclapara. 

Per tant, si optem per l’única opció professional disponible, el dit “cotxe de línia” i deixem el romanticisme, tot grinyola al voltant del substantiu de la línia de sobre. Busquin-la en alguns dels conductors, en els diguem serveis d’atenció al públic disponibles, en l’estat de la marquesina sense sostre per esperar-lo a Berga i sobretot en els directius que en són responsables de tot plegat. L’estació d’autobusos, no hi és ni se l’espera. No arriba. Alguns fets constatats. L’absència de servei suficient fa que grups de més d’una desena de passatgers hagin hagut de fer al trajecte asseguts al terra. Manca de seguretat i de respecte als usuaris. Els perjudicats són normalment estudiants. Són gent d’avui, coneixedora dels seus drets, habituats a reclamar-los, per descomptat amb correcció i arguments, però pateixen la manca de sensibilitat de qui li correspon donar solucions o al menys, excuses. I cotxes que no passen a l’hora. Conductors malcarats per raons que es desconeixen o es poden intuir, mai justificar. Amb honroses excepcions. Un mal sou o unes condicions professionals deplorables (si és el cas, que molt em temo que ho són) no justifiquen mai una mala actitud o un mal to als usuaris de qualsevol servei públic. Qui ho fa, no acredita un mínim nivell humà davant de qui paga per obtenir el que se li ha ofert o venut. En el trajecte contrari, sortint de Barcelona, les aglomeracions i pseudobaralles per pujar abans i assegurar cadira són penoses i pròpies de països subdesenvolupats. Els divendres són el caos. Parlem d’un transport que és una concessió privada amb ajudes públiques regulars a on caldria un control de qualitat del servei amb sancions i mesures correctores per protegir als clients. Autobusos vells, mal cuidats, mal netejats. Canvis d’horari sense avís previ. Sense servei directe suficient.

Sabem i celebrem que finalment i amb gran retard s’ha obtingut la integració tarifària. 52 euro per 10 trajectes. És el cost mínim per optar al servei, l’únic disponible. Inclou tot el que hem relatat, mala atenció, massificació, sense seient garantit, sense dret a queixa, sense expectatives de millora, sense ningú que doni la cara, sense cap altre alternativa. Per tant, mirant-ho així potser és una fortuna perquè sent la única carta disponible, algú podria tenir la temptació de fer de venedor d’aigua al mig del desert. Com és sabut, és ell qui posa el preu. Perquè l’alternativa és morir-se de set. Aplicat a nosaltres, voldria dir “baixar a Barna” a peu. Però no sabria ni per on fer-ho, perquè ja no recordo per on passava el camí ral i normalment m’esperen a primera hora. Vaig a treure el cotxe del garatge, jo que puc. Només em queda resar per no trobar l’embús del Túnel de Vallvidrera. Pagar per estar encallat. Visca el tren. Visca la utopia.