Tothom s’ha alegrat quasi fins a la hipèrbole amb l’anunci del canvi de propietat de l’Hospital Comarcal de Berga. I cal dir “tothom” perquè així ho han manifestat entre molts altres: el Conseller de Sanitat, l’Alcaldessa de la ciutat, els seu equip de govern municipal, totes les oposicions amb representació municipal i el comitè d’empresa. I ho han fet per terra, mar i Twitter, sense que s’hagi escoltat ni una sola veu discrepant. Ha estat tan celebrat, que fins i tot des de l’entorn del partit que governa la ciutat s’ha fet algun retret a les altres formacions que volien capitalitzar aquest èxit. La correspondència política del conseller Comín amb ERC i per ampliació, amb la coalició que avui governa el país, va provocar una certa hiperventilació de tots plegats. Passada l’eufòria, des de la observació ciutadana, d’usuari com tots de la sanitat i sense tenir coneixements del sector, crec que hi ha alguns factors a remarcar i força preguntes que esperen resposta.

Un hospital com el del Berguedà depenent d’un ajuntament era una fórmula impròpia que carregava l’estructura d’un consistori molt endeutat i la tensió financera extra que li genera contribueix a dificultar la gestió de tot plegat. El sol fet que en al Patronat hi figuri un representant del bisbat de Solsona o el propi bisbe, és una evidència de que estem davant d’una fórmula caducada i fora del seu temps. Feia molt que calia trobar-ne una que s’adaptés a l’època present. I es farà amb la creació d’una empresa publica depenent de la Generalitat  que se’n farà càrrec a partir del pròxim any. Es manté la titularitat pública de l’equipament públic més important de la comarca i nominalment, queda garantida la seva continuïtat. És una solució llargament esperada, de consens i amb l’aprovació del sector sanitari i sindical. Només cal procurar que tanta alegria i felicitacions (fins i tot el conseller va quedar al•lucinat quan el van aplaudir al final de la roda de premsa) no ens distreguin de l’anàlisi objectiu que cal fer i del control imprescindible del traspàs de la propietat. 

L’acord és un fet i sembla molt bo, però cal veure dades i detalls de l’acord final. Si tots els partits polítics ho aplaudeixen, caldrà que algú neutral en faci algun tipus de supervisió crítica. Per exemple, cal saber on “s’amagaran” els milions d’euro del deute històric que arrossega. Amb veu baixa algú amb comandament ha dit que “és un import que no s’haurà de pagar” però cal preveure que un dèbit d’aquest volum caldrà anotar-lo com a mínim a la comptabilitat municipal. I d’una forma o d’una altra, els deutes sempre s’acaben pagant. Veurem si s’haurà de fer l’abonament efectiu però quedarà registrat com a passiu estructural en els pressupostos de cada any com una rèmora que caldrà anar arrossegant. I l’aspecte més important de tots és saber com serà l’hospital del futur. Antoni Comín ha declarat en entrevistes que no es perdrà cap dels serveis actuals. No serà cert. Des de l’entorn de la direcció s’ha dit que calen inversions. Les necessita i les que es demanen són importants i costoses. Els responsables polítics i els operatius ho saben. I en aquest moment de canvi, cal recordar una evidència: més enllà del consistori, de la conselleria, dels representants dels treballadors i dels mateixos treballadors, els de debò importants som tots els ciutadans que el sostenim con tants altres serveis amb els impostos. A més, tots hi passem o hi passarem algun dia amb problemes de salut, sigui per una urgència lleugera, una intervenció important o una malaltia terminal. Cruament dit, és el lloc a on si va a guarir-se o bé a morir. És aquí a on hi la importància cabdal sobre què ha de ser aquest centre. Per tot plegat, en els pròxims mesos caldrà que ens expliquin en detall què en volen fer i quin model ens proposen pels pròxims anys. Si prenem la piràmide de la població actual, m’atreveixo a dir que en poc temps, els fets desmentiran la rotunditat del cap de la sanitat catalana. No és gens agosarat preveure que arribarà un dia en que atendre parts a Berga no serà possible. I des del punt de vista de les garanties per la salut de les pacients i els nadons, serà positiu que sigui així. En canvi, les pròtesis de genoll o de maluc seran una intervenció que es consolidarà i creixerà exponencialment en consonància amb l’imparable envelliment de la població davant de la previsible disminució de dones en edat de parir. Quan s’anunciïn aquestes mesures, algunes generaran grans polèmiques perquè segur que s’explicaran malament com sempre, pensant que els ciutadans som immadurs i no se’ns pot parlar clar.  Ben argumentat, tothom entendria que és millor tenir un fill a Manresa (o més avall) amb un equip de metges i auxiliars que atenen varis naixements al dia que encarar-ho a un centre com el d’aquí, a on cada dia se’n atenen menys, amb mitjans antiquats, pocs professionals i poc habituats a encarar situacions difícils. Tal com s’ha comprovat en els darrers anys quan algun que altre cas ha acabat als tribunals. En medecina, com en qualsevol altre activitat professional, la reducció dels riscos es basa sobretot en la repetició màxima de les accions a fer. És a dir, com més intervencions mèdiques es fan en un període de temps, l’eficàcia augmenta i els errors baixen. Aquest concepte anirà a favor de mantenir algunes disciplines i de traslladar-ne altres. Tard o d’hora, serà així. Sempre que tinc que encarar algun repte personal davant de la sanitat, la pregunta que em faig i a vegades verbalitzo, és la de saber quantes vegades el metge en qüestió ha fet aquella intervenció abans o bé ha encarat el problema amb el que jo o els meus hem d’afrontar. Penso que aquesta hauria de ser la dinàmica sobre la que caldria fomentar el nostre centre sanitari pel futur. Entenc que dir cruament que una part de la nostra assistència sanitària passarà per un desplaçament a fora, al Bages, al Vallès o la Barcelonès pot generar rebuig d’entrada, però amb les comunicacions actuals i amb un sistema de selecció eficaç a les urgències del Sant Bernabé, no hi ha dubte que és la millor opció per encarar amb les màximes possibilitat d’èxit les necessitats mèdiques que tots haurem d’encarar en els pròxims anys. 

De l’encert dels que ho han de gestionar, caldrà esperar-ne que siguin capaços de consolidar-lo com alguna cosa més que un ambulatori major, però centrant-se en el què poden i saben fer, mentre que hauran de passar al següent nivell hospitalari el què els hi vingui gran. Hem vist valor i determinació en els protagonistes a l’hora de decidir l’estructura legal i econòmica que volen fer. Ara caldrà que ho mantinguin per decidir amb criteris purament tècnics el que convé sense que la política o la por a les crítiques que puguin rebre els apartin d’aquest camí. Que ens atenguin bé els metges i els polítics ens ho expliquin a cada pas és la seva obligació i el dret que adquirim al posar-nos la  targeta sanitària a la butxaca.