Fins a mitjans del segle XX les triadures que es generaven eren una anècdota a les cases dels nostres antecessors. Les restes orgàniques anaven a parar als gossos, a les gallines o a les altres bèsties que eren als estables de moltes cases. La fam present o el record de la recent feia que tot s’aprofités. I la febre del consum no els hi havia arribat. Per tant, les caixes i els embolcalls eren mínims i acabaven a la llar de foc. Una besàvia llençava – això si, a qualsevol lloc – una bossa mínima de residus domèstics. Pas a pas, tot plegat va anar complicant-se fins que en l’actualitat una família genera una quantitat de rebuig enorme. Fent un viatge veloç en el temps, es va passar del llançament de les escorrialles al femer a la galleda a la porta, després va arribar la bossa de plàstic negre penjada en un clau i tot d’una vàrem veure els primers contenidors d’únic contingut per arribar a l’estadi actual: receptacles de tota forma i color per separar restes en un punt concret de cada barri. Fou el moment en el que es va intentar crear (amb resultat dispers) una consciència ciutadana per reciclar. Sigui per sentir-nos bé amb nosaltres mateixos, per deure ciutadà o per vergonya davant d’altres que sempre observen el que fan els del seu entorn.

I al Berguedà iniciarem una fase nova que caldrà observar atentament i fer-ne una anàlisi acurat quan s’hagi implantat. Des del Consell Comarcal i començant pels pobles del Nord, es vol implantar una fórmula que d’entrada pot recordar a temps passats: tornem a la recollida porta a porta. L’objectiu és reciclar més i millor, fomentant la tria per part dels ciutadans per separar cada grup de productes a llençar. El resultat final de tot plegat és que la brutícia acabarà sent un recurs: reciclant i separant es poden obtenir matèries recuperables per tornar al cicle productiu, per fer adobs o per altres aplicacions pendents de descobrir. Més enllà de les derivacions industrials, les conseqüències immediates seran la pràctica desaparició de les molestes i pudents illes de contenidors. Recuperant el brossa tot separant-lo tant com sigui possible també permetrà reduir la necessitat d’abocadors en el territori. Malgrat la resistència de nombrosos ciutadans als canvis en la seva quotidianitat, aquestes noves pràctiques que es volen implantar cal veure-les amb receptivitat positiva. Semblen ser una proposta per la millora del conjunt. Val a dir però que implicarà una gran implicació per part de tots. Hi haurà diferents dies per treure residus: tres per setmana per l’orgànic, dos pels envasos i un cop pel paper i la resta. Per tant, entre totes les obligacions familiars i professionals, caldrà afegir les de reciclatge, saber el dia per cada cosa i assumir algunes molèsties com per exemple guardar a casa les sobres d’un gran àpat familiar mentre van pudent a qualsevol recó de casa. Tot sigui per la millora sempre que les autoritats que volen implementar aquest canvis tinguin en compte algunes factors ciutadans que haurien de ser indiscutibles. Les bosses portaran xips i les bujols estaran identificats. Per tant, es podrà controlar el que genera cadascú. Remenar en la brossa dels ciutadans es pot considerar una intromissió en la intimitat amb conseqüències legals. Però jo estic disposat a renunciar a aquesta part de la meva vida privada si els controls des de l’administració serveixen per graduar els que reciclen dels que no ho fan i es tingui en compte el compromís de cadascú, per exemple, en el rebut d’escombraries que calgui pagar entre altres compensacions. Si ho fan així, molts ens empassarem les crítiques i la refracció al canvi. Si tots paguem igual per compromisos diferents, tot plegat serà una injustícia social que a més no tindrà l’efecte pretès. 

I quan els carrers quedin lliures de contenidors serà encara més evident que són molt bruts en llocs com Berga i més enllà. Quan s’encararà aquesta endèmia que va en contra de la salut i de la imatge d’una vila? Per mantenir polits carrers i places crec que no cal traspassar als vilatans les responsabilitats tal com es farà amb les immundícies. Crec fermament en l’intercanvi d’impostos per serveis. Cal pagar tots els possibles, i en funció de les capacitats econòmiques de cadascú, però a canvi, els serveis públics han de ser impecables. Des de la sanitat fins a la brigada de neteja. En llocs com la capital, els carrers els neteja més el vent i la pluja que les escombres. L’atractiu d’un lloc per viure o per visitar comença per la polidesa de l’entorn, sigui urbà o rural. A mode d’exemple, una de les coses que sorprèn a un visitant observador quan accedeix a Madrid, sobretot a on se’n diu “centro castizo” és la brutícia, els racons amb deixalles, la sensació de greix per tot arreu i les voreres llardoses. M’agrada la ciutat, hi he viscut, l’estimo i la conec bé. No parlo d’un lloc aliè o bé odiós. És un lloc tan “meu” con els altres a on he passat una època llarga de la meva vida. Però al voltant dels contenidors de recollida s’hi acumula tota mena de porqueries humanes. Per tot arreu es veuen detritus sòlids i aquells altres que són a mig camí entre aquesta solidesa i la condició líquida. Una gran porcada tot plegat que enlletgeix la “Villa y Corte” d’una forma tremenda. És cert, que la densitat de població és molt alta en els barris històrics i potser aquesta és la raó per la qual tot és tan brut. A la Plaza Mayor conviuen tota mena de personatges que estan de pas per allà amb els sense sostre. Gent que quan cau la nit, s’instal•len als porxos per arrecerar-se del fred hivern tot construint-se un efímer receptacle de cartró a on combinen nit i misèria. En temps tants distants entre uns i uns altres en el que tothom reivindica els carrers com a cosa pròpia, la lluentor endreçada de les vies urbanes hauria de ser un denominador comú a tot arreu. Al menys.