Posa-hi oli. Grinyolen.
Si pugem a la rovellada màquina del temps a mode d’atracció –i ja som conscients que la memòria sol ser un exercici exacerbadament complicat i arriscat- i ens endinsem en la temeritat de recórrer la remota, pantanosa i lúgubre xifra de trenta anys endarrere, finalment arribarem a un escenari encara més tenebrós i pseudoapocalíptic: la crisi industrial a Berga i comarca. I així, d’entrada, ja tindrem els dos primers entremesos del parc temàtic llestos, i sense haver-hi patit massa, que sempre va bé.
Amb el carbó cremat i el fil que nuava la comarca deslligat, ens vam enlairar sideralment i vam vagar ingràvids per la carregada buidor de la nostra confusió mentre topàvem contra tots els cossos rocosos del propi estat de xoc haguts i per haver encara. En definitiva, malgrat l’aleshores recent inauguració d’un embassament, l’aixeta va tallar el rec –per una mà invisible, sense cap mena de dubte- i només érem 1185 km2 de nosa econòmica.
De la frustració al patetisme. A Berga –centrem-nos-hi a partir d’ara- el ploricó va ser un deure gairebé sentimental envers la ciutat. També era l’opció més senzilla i poc compromesa. Però de totes maneres, hi ha el padrí que plora d’ençà i, tanmateix, bé ha arribat fins aquí com ha pogut. Tot i així, qualsevol historieta té un comportament i uns elements sempre comuns i és ara que entra en acció el següent i principal bufó d’aquest fil argumental: enmig del drama acetós i dels planys de plàstic, resulta imprescindible la intrusió del caricaturesc heroi de la vall de llàgrimes; aquell que, més per instint animal que per vocació, decideix espitregar-se i clavar un cop de puny a la taula, mentre s’eleva entre la plebs afligida que s’hi esmerça més i més perquè el quadre de l’obra esdevingui rodó. Ves, a tothom agrada fer bé el seu paper.
D’aquell context, com sempre, agradi o no, només podia sortir-ne un circ. Que calia prendre alguna mesura a banda de les lamentacions era evident, però l’esmentat cap de la tribu no anava menys desorientat que el padrí ploramiques. El nostre mestre de cerimònies –d’un circ, com hem quedat- havia de fixar la tarima i repetir el que poc o molt anaven dient les instàncies superiors. El món tampoc no tenia un rumb massa fix, i és cert que ha canviat molt. Berga (encara que sembli estrany) també s’ha modificat, tot i que (encara que no sembli gens estrany) no s’hagi gestionat de manera intel·ligent ni efectiva.
Un dels primers acudits que es va sentir fou el de la modernització que, aplicada a Berga, incomptabilitzava el seu component humorístic. Certament, la parauleta es va posar de moda durant aquells anys i sonava a les cèlebres discussions de taverna i a tots els mitjans de comunicació de masses com una fórmula que tothom semblava entendre, acceptar i –res més lluny de la realitat- explicar.
I és que, com aquell que combat aferrissadament per fer-se lloc a primera fila a la Plaça per Corpus, els responsables d’aquella nostra pantomima (pallassos, equilibristes, mestres de cerimònia de cada circ i tots els mafiosos invisibles que els controlaven) feien colzes i absolutament tot el que calgués amb la finalitat de ser acceptats a una gran casa de façana tan neta i immaculada que els feia venir una salivera precoç i embrutaven el seu vestit de còmics. Els voltors rapinyaires que se’ns miraven lascivament des de dalt de la teulada, però, no els van ensenyar, així com els botxins d’ulleres fosques que ens esperaven a dins. I és que, com aquell que en la lluita perd el mocador i el barret i surt dels Plens en calçotets, ens van fer entrar a la Comunitat Econòmica Europea.
Com a estat sureny i perifèric, diguem-ne, suburbial, la sucosa entrada a aquella gran casa (de fonaments podrits) tenia uns comportaments i unes tendències marcades pel que fa al ram de faves econòmic que van significar les condicions d’admissió. Tot i que no fessin especialment gràcia, els del circ les van acceptar a mode de xec en blanc.
Quedava prou clar: calia que el sector productiu i estratègic l’absorbís la burgesia central, relegant la perifèria al parc temàtic d’aquesta. Ras i curt. Ei, a Berga i comarca, també. Ja n’hi havia prou, de produir. Ja ho farien uns altres, i millor. Allò modern era enverinar els camps, destruir les costes, entregar-ho tot a mode de dependència (en forma de solidaritat mal venuda) i començar a orbitar. Per passar l’estona i com a entreteniment –amb roba o sense, sempre s’acaba trobant alguna distracció-, un cop adobat el terreny, va arribar curosament embolicat i pautat, adjunt el corresponent manual d’instruccions, el paquet que contenia el gran espectacle que el circ havia d’oferir, la paraula màgica que embadaliria l’espectador més marejat, el xou estrella amb repic de caixa: el turisme.
Els pallassos costaners ho van tenir arreglat de seguida i sense gaire dificultats, ja que abaixar-se un banyador resulta més assequible que no uns pantalons de pana. A Berga encara es plorava i, com ja hem descrit, el fanfarró que s’havia erigit com a mestre de cerimònia patia una suor freda i la pressa el perseguia. S’havia d’afanyar: ell no era ningú per no acomplir el que li exigia l’invisible cap dels caps dels pallassos. A més, el món dels clowns no té escrúpols i qualsevol viu podia arrabassar-li la vara en tot moment. Imagina’t.
Però si haguéssim abandonat els plors enlloc d’amplificar-los i haguéssim aixecat la vista, algú hauria advertit la temeritat i, per fi, s’hagués volgut deslligar de la patètica farsa política que teníem damunt. Tanmateix, vam deixar que a Berga –i a tants altres llocs- el pallasso maximus s’enrolés i caigués en la seva esquizofrènica paranoia d’atracció magneticovisitant, en comptes de fer una recuperació i reestructuració racionals; és a dir, com a mínim, abans de prostituir-nos imminentment, en tot cas, preparar-nos, solucionar les evidents prioritats i, sobretot, lligar els caps necessaris perquè a l’hora de la veritat, de genolls, ens fes el mínim de mal possible. Mes no. El mestre de cerimònies va pujar a la tarima, mirant de no entrebancar-se per la follia, i va anunciar la vinguda d’un espectacle que estàvem obligats a oferir sense haver fet cap assaig. Si no recordo malament, el discurs –amb imprecisions- va ser aquest:
Passin i vegin! No es perdin Berga, les portes del Pirineu! –va tossir per esclarir la gola i per agafar aire després de la correguda-. No té punt de comparació. És, senzillament, la muntanya de Barcelona i arribar-hi mereix una facilitat envejable. Fins i tot un nadó que gateja sabria com arribar a la nostra comtal vila! Ei, i per quatre rals, eh?, que en cap cas seria el nostre desig d’incomodar la vostra butxaca. Els conciutadans són solidaris i se’n fan càrrec. Ja ho hauran notat –hi posaria la mà al foc- només sortir del tren a la nostra flamant estació els que hagueu vingut per via -aleshores va sortir un petit vassall apuntador per xiuxiuejar-li a l’orella que si es referia al carrilet, anava uns quants anys tard-... o no, tan fa! Com deia, Berga és la muntanya de Barcelona, però té una peculiaritat que podran descobrir en el pack “Berga marítima”. Comprin-lo i descobreixin-ne el secret: al litoral del Vall, i per tota la ciutat, passegin pel carril de les siluetes humanes al terra, patrimoni dels berguedans paleolítics, i observin la blavor de la vora: els semblarà estar a alta mar enmig de plataners! I si veuen algun autòcton posant una moneda en un parquímetre, només caldrà que li retornin el somriure i l’obviïn. Coses de la tradició i el folklore locals, estimats visitants. I no s’acaba aquí, sinó que tot just comença. Visquin l’Edat Mitjana en la seva pròpia pell. Els nostres erudits historiadors asseguren una manca de clavegueram a les ciutats que derivava en merda pels carrers. No es perdin el testimoni viu que ha perdurat, com la Patum, des d’aquells temps fins als nostres dies: la claveguera oberta des de la Rasa dels Molins fins al Tossalet de les Forques. Pura història. És imprescindible, a més, que la seva visita a Berga compti amb la traca de la ciutat, l’aventura en la pròpia pell, la perfecta i púdica confluència de cultura i esports de risc, l’experiència més extrema que mai no podran igualar, l’apoteosi de les sensacions i un desfibril·lador per si mateix: el “tour” complet al Casc Antic (el lloguer de cascos de seguretat corre a part i es cobrarà a la sortida de l’excursió als supervivents). En matèria de passat, a Berga, més que de patrimoni històric material, que és vulgar, corrent, inútil i que, de fet, ja en tenen a tot arreu, disposem de patrimoni històric... humà! No vulguin veure les quatre pedrotes que tenim arraconades al Capdamunt de la Vila o a la Serra de la Petita, no, al seu lloc fixin-se en l’autèntic testimoni del carlisme “since” 1833. Localitzin-los, si volen, a la manera d’un joc de pistes, en uns determinats bars i retratin-s’hi. La varietat és corsecant i s’estén, en ampli ventall, des del carlí enfurismat fins a l’anarcocarlí, passant pel carlí que no sap que n’és. Però, sobretot, repeteixo, no es fixin en el Castell i la Torre dels Moros. Passin de llarg i ja ho veurem a la propera, eh? Pel que fa al paisatge humà, observin, també en determinats antres, elements de la imatgeria pagana de segles ençà, éssers d’altres èpoques. Meravellin-se amb les seves mirades perdudes, alè d’encanteri, barbes fumejants i cerveses ancestrals, valents habitants de sol a sol de les terrasses del carrer! I per si no en tenen prou, també tenim atraccions més usuals. Si miren a la seva dreta, trobaran una padrina que viu sola i té una pensió insuficient per a viure dignament. I un tros més endavant, estiguin atents i no facin massa soroll, que no es despisti!, a la vorera hi ha assegut un jove que fuma desganat. No veu futur i haurà d’emigrar. Ja ho saben: les peculiaritats nacionals, Berga les adopta i les amplia. Mer compromís de país. Passin i vegin!