Ens passem els dies preguntant-nos i analitzant-nos a nosaltres mateixos. En singular i moltes vegades en plural. En privat en tot moment i en públic de tant en quan. En una pràctica que pot ser bona per mirar d’entendre a on som, també pot provocar, en alguns, l’aparició del negativisme. Les mancances i les millores són tantes i variades, les febleses fan una llarga llista i a vegades ens passem anys parlant-ne, lamentant-les i poc més. És indiscutible que tenim desenes diagnòstics crítics sobre tots nosaltres col•lectivament. Són molts els temes pendents, els millorables, els inexistents o els lamentables que omplen carpetes a administracions i a despatxos d’emprenedors. No faré un cop més la llista, una d’aquelles que pot començar pels Rasos i acabar en la fuga de talent o l’envelliment de la població. Massa dit, massa debatut i poc encarat. 

En aquesta època de l’any, de bon temps, en la que passem pels verds i els grocs que pinten tots els conreus, els urbanites autòctons o vinguts de fora, que tot i tenir la muntanya a l’abast som immensa majoria, animats pel bon temps comencem a treure el nas a l’exterior per veure que se’ns proposa. Constatem que l’oferta de teatre justeja, com la de cinema, malgrat els incansables del Teatre Patronat. En temps de finestres i balcons oberts, sabem que la nit berguedana és hores d’ara només una cosa d’uns grupuscles de joves i no tant, que es dediquen a beure i cridar gens cívicament per molts carrers amb un discutible i patètic concepte dels significat de divertiment. Potser cal disculpar-los perquè són víctimes dobles d’una formació poc acurada i de la manca de llocs tancats a on anar desfogar les energies i l’excés d’alcohol. Prego que ningú entengui una impressió equivocada d’aquesta peça d’opinió. Pretenc que sigui un exercici d’optimisme. I si em segueixen fins al final veuran que és així.

Estarem tots d’acord que l’estiu és l’època que més convida al gaudi i el lleure. Mentre anem descartant les opcions indisponibles o escasses que he dit abans i algunes altres de resultat similar, en un moment o un altre ens topem amb una xarxa beneïda que ens acompanya per tot arreu. A vegades, no en som conscients però som en l’indret en el que tenim més i millors restaurants per càpita de tot Catalunya i més enllà. Parlo d’experiències i impressions, no de dades, però crec que a hores d’ara, un ventall de propostes gastronòmiques, àmplia, variada i de molta qualitat com la nostra, només es podria trobar en algun lloc molt buscat del centre d’Itàlia que no goso dir el nom. Ens ho hem de creure i molt perquè és una realitat tant potent i tant consolidada que potser tenir-la tant a prop, ens costa més de valorar. No és qüestió de fer una llista dels més destacats perquè cadascú ha de poder fer la seva i els rànquing tipus TripAdvisors són sempre injustos i opinables, i a més, no voldria oblidar-me de cap. Però per força s’ha de començar dient que en tenim dos que llueixen una estrella Michelin i si fem el cercle enllà dels llindars d’una comarca, en podem afegir dos o tres més d’estrellats i algun merescut candidat. Altres, opten per treballar i promocionar-se a partir dels productes i la cuina de proximitat, certificant que tenim matèries primeres per restaurar-nos com déus. Uns altres proven i investiguen nous formats, amb les tapes o experimentant amb tota mena de vins. Alguns s’identifiquen amb allò de “tota la vida” i cuinen amb cassoles durant hores o fan la brasa d’aquella manera saborosa que és impossible replicar a casa. Tenim propostes que ens distingeixen i ens diferencien, cosa molt positiva pel futur d’aquests negocis. Quasi tots els restauradors d’aquí, en algun plat o en molts, els bolets en són els protagonistes o els artistes convidats.A vegades, veiem que varis establiments en proposen cuinats amb el mateix nom però que en tastar-los, el gust experimenta sensacions diferents. El relat és tan llarg com la llista de tots plegats. No importa si és un poble petit com Montmajor o de d’accés mandrós com Viver o Serrateix. En tots hi ha algú que fa un gran pa amb tomàquet o un ànec amb peres que justifica mil vegades el desplaçament. Tots els “nostres” restaurants mostren en general uns nivells d’ocupació alts, en caps de setmana és costós trobar taula en alguns i els forasters, turistes i altres pretesament passants de llarg, acaben compartint taula en alguna de les fondes obertes. Sempre hem dit que som un indret de pas, però assegut en qualsevol menjador, a cada moment és constata que si la proposta és bona, la gent de fora es deixa veure i fa parada i fonda. És cert, que com en qualsevol activitat econòmica madura i tan àmplia com la restauració, hi ha casos de gran èxit i algun que ha de baixar tristament les portes. Trist pel que ho experimenta, però natural com la vida i la mort. Mentre uns tanquen, uns de nous obren.

I ara, en aquest precís moment, hi ha dos restauradors que els imagino al davant dels fogons i de l’ordinador pensant, provant, preparant els plats que en breu ens oferiran en dues novíssimes ofertes. He dit que no gosava parlar dels meus llocs favorits per no ser injust amb ningú, però tenim un parell de noves cuines que estan a punt d’afegir-se de forma destacada al que tenim. A l’Espunyola, en Xevi Ribolledada agafa les regnes d’un clàssic: Cal Majoral. Després de començar com a cambrer, passar per Els Casals i donar classes de cuina a Vic, ha decidit que vol tenir marca i menjador propis. És el mateix desig que el de Pere Venturós, en procés de transformació del Restaurant Sala de Berga en el Terra. Té un currículum de xef espectacular, forjat a Le Meurice de París amb Alain Ducasse. Paraules majors en la restauració d’avui. Estem esperant a reservar taula. És cert que fuig talent, però alguns que altres tornen, millorats i amb ganes.