Hi ha notícies que s’instal·len a l’ànima. Notícies que queden més o menys lluny però que per la seva naturalesa tràgica són difícils de pair. Impossibles d’entendre, perquè el pou negre i que no sembla tenir fons el qual alguns travessen no es pot imaginar. D’aquí la tristesa, també, al saber que tot és tan gran. Un dol que et guardes en un lloc petit dins teu i que pesa, però que no dius, per respecte i perquè en això d’expressar emocions la veritat és que no hi tenim gaire pràctica. Un dol, però, que viu també en l’ambient de la forma més global i que trobes als racons de la ciutat, en la pols dels camins, a les branques dels arbres. En les ànimes d’aquells que els toca viure’l i en les cares dels que són capaços d’interessar-se per les dificultats dels altres.
Una sensació, en el fons, d’incomprensió. Tanta tecnologia i tan poc que ens hem parat a saber gestionar el mal més vell de tots els temps. I la incomprensió et porta al bosc, perquè et cal aire. Caminar, caminar. Respirar fons. Observar l’entorn. La natura, implacable, és el millor exemple de bellesa i brutalitat, dues cares de la mateixa moneda que es mostren i s’executen sense més contemplacions. Flueixen i rebroten aliens a la tristesa, la roda gira imparable. Lliçons salvatges. Formigues en un món de depredadors. Sum vermis et non homo. I, com a resposta a la incomprensió, amarar-se de totes les postes de sol, notar el fred que arriba al capvespre, o la pluja si s’escau, perquè al capdavall la vida és això: un paisatge que asserena alhora que embat contra allò que li fa nosa. La serenor que desperten els corriols l’aconsellaria de forma sincera a tots aquells que necessiten reposar, fer una pausa, agafar aire. Caminar amb els que no hi són, d’una forma o una altra, és una bona teràpia.
Davant teu apareix una ampla pista de desembosc, per posar un exemple petit. Llavors la pròpia teràpia esdevé nostàlgia al buscar uns arbres que no hi són. La serenor es transforma en ràbia davant d’un canvi que no entenem ni volem, però, a diferència d’altres, és un canvi evitable. Vet-ho aquí la gran diferència. Aquell pi tallat. Aquell bosc cremat, delmat, àrid. Aquella nostra terra, ara consol, però demà erma.
Una sensació, en el fons, d’incomprensió. Tanta tecnologia i tan poc que ens hem parat a saber gestionar el mal més vell de tots els temps. I la incomprensió et porta al bosc, perquè et cal aire. Caminar, caminar. Respirar fons. Observar l’entorn. La natura, implacable, és el millor exemple de bellesa i brutalitat, dues cares de la mateixa moneda que es mostren i s’executen sense més contemplacions. Flueixen i rebroten aliens a la tristesa, la roda gira imparable. Lliçons salvatges. Formigues en un món de depredadors. Sum vermis et non homo. I, com a resposta a la incomprensió, amarar-se de totes les postes de sol, notar el fred que arriba al capvespre, o la pluja si s’escau, perquè al capdavall la vida és això: un paisatge que asserena alhora que embat contra allò que li fa nosa. La serenor que desperten els corriols l’aconsellaria de forma sincera a tots aquells que necessiten reposar, fer una pausa, agafar aire. Caminar amb els que no hi són, d’una forma o una altra, és una bona teràpia.
Davant teu apareix una ampla pista de desembosc, per posar un exemple petit. Llavors la pròpia teràpia esdevé nostàlgia al buscar uns arbres que no hi són. La serenor es transforma en ràbia davant d’un canvi que no entenem ni volem, però, a diferència d’altres, és un canvi evitable. Vet-ho aquí la gran diferència. Aquell pi tallat. Aquell bosc cremat, delmat, àrid. Aquella nostra terra, ara consol, però demà erma.