A l’any 2017, a la segona dècada d’un segle XXI que històricament va néixer de manera prematura els anys noranta, van quedant definits de manera cada cop més clara els principals actors, impulsos i dinàmiques que proporcionaran les eines per a una comprensió global del període, si més no inicialment. A 2017, a cent anys d’una revolució ancorada a un cantó de món que va acabar per determinar el rumb i els ritmes d’arreu directament o indirecta; d’una revolució sobtada que esclatava a la cara tant de les burgesies com de les organitzacions obreres occidentals en guerra. I és que la del XX és una història curta, intensa, travada pel conflicte entre classes i nacions, per la conquesta i la conservació dels poders, per les ideologies en auge i en declivi a l’ombra llunyana de dos mons tan contraposats com fragmentats internament. L’era dels extrems.

I el món actual? Com és el temps que ens ha tocat viure? Ja el 1992 Francis Fukuyama el va anomenar "La fi de la història i l’últim home" en un llibre on elevava la democràcia liberal com a sistema definitiu resultant del món de la Guerra Freda. Més enllà de l’apressada fal·lera ideològica amb què Fukuyama empastà aquesta obra, és obvi que la pràctica l’ha contradit abastament: el sistema capitalista ha arribat a uns nivells de crisi insuportables i el model polític dels liberals, a uns índexs de corrupció i desprestigi alhora inèdits.

Per contra, el mestre d’historiadors Josep Fontana ha explicat al seu darrer llibre, "El segle de la revolució" (Barcelona, 2017), com a partir de 1990 fins a l’actualitat es va configurant “l’era de la desigualtat”: un context en què els avenços socials - anomenats l’estat del benestar- retrocedeixen i les diferències tornen a augmentar. Aquesta situació genera un espai de conflicte a l’intermig determinant per les actuacions i decisions d’uns i altres. I, amb tot, la globalització s’encarrega d’homogeneïtzar els patrons de precarietat i els expandeix a major velocitat, tot desmantellant els mecanismes de funcionament autòctons de manera irreversible. 

Al seu torn, una cultura i un pensament estructurats propis de la nostra actualitat no existeixen. Les religions han retrocedit molt en la quotidianitat de les persones. La mentalitat, si bé més lenta, ha evolucionat al ritme de les sotragades econòmiques, socials i, de retruc, polítiques dels últims decennis. Ja a la dècada de 1960 es comencen a qüestionar els paradigmes culturals i ideològics establerts fins aleshores. Reneixen gustos, temàtiques i es treballen estils menystinguts fins al moment.

La postmodernitat critica profundament els “grans relats”, i esquemes com per exemple el materialisme històric marxista queda matisat a Gran Bretanya per elements més subjectius, menys mecanicistes. Per exemple, en un fort component de canvi generacional (que culmina amb l’experiència de revolta mundial el 1968), neix en aquests moments la joventut com a categoria social i no biològica: s’adopta una consciència juvenil, rupturista, i s’hi actua en conseqüència, especialment a l’àmbit occidental del món. Això a la pràctica es tradueix en una explosió experimental que abraça des de l’exploració en el consum de drogues, l’estètica psicodèlica i el retorn del desarrelament urbà cap a una fictícia i idíl·lica vida comunal al camp, fins a l’aparició de gèneres com el rock o el punk, utilitzats també per a la protesta. 

Però les societats plurals, cosmopolites, diverses culturalment i ètnica dels nostres temps van perdre ja fa anys els referents sòlids i comuns a què cada classe s’havia aferrat abans. Les alternatives s’han ramificat i s’han reproduït entre elles. Si bé és molt positiu que allò que era homogeni ara sigui un mosaic, també és clar que per contra hi ha escassos elements que agrupin el col·lectiu més enllà de la voluntat de convivència. La solitud, la impersonalitat, la provisionalitat, la desorientació, la temporalitat i la inseguretat també formen part de l’experiència vital del nostre context històric. Es tracta de la modernitat líquida que el sociòleg Zygmunt Bauman no es cansà d’exposar en vida. El subjecte actual té un seguit de temors que les condicions de les dècades de bonança havien esborrat; en aquest sentit, en recupera uns i li’n sorgeixen d’altres. La vulnerabilitat cap als problemes quotidians es percep de manera individual tot desdibuixant la qüestió de fons -de classe, al capdavall- que, paradoxalment, s’agreuja cada vegada més. 

Probablement aquest afebliment de l’individu, atemorit, sigui el més alarmant en una conjuntura que no és gens fàcil als fills (i als fills dels fills) d’un context històric marcat per una relativa comoditat garantida públicament que s’ha trencat. És just recordar que el seguit de concessions socials fetes pels estats occidentals el segle passat són la síntesi d’un seguit de lluites a l’interior d’aquests països, d’una banda, però fonamentalment van servir d’antídot a la mobilització dels treballadors en una situació en què existia una alternativa -mítica o no- on emmirallar-se: l’experiència soviètica. El nostre present està estretament relacionat amb la desaparició d’aquest gran competidor.

L’embat col·lectiu que afronta la majoria de la població actualment no és menor. El segle XXI ha començat amb una breu dèria especulativa d’un sector minoritari i ha continuat amb una llarga i traumàtica ressaca social que ho ha arrossegat tot. No només hem assistit a una reducció de prestacions, sinó que directament les classes populars -i fins i tot les etèries classes mitjanes- han vist negats drets bàsics i universals com el treball, l’habitatge, la salut, l’educació i la cultura en menys d’una dècada. L’índex de desigualtat a l’interior de les societats i entre els estats de les diferents regions del planeta ha assolit nivells excepcionals, comparables a la crisi de 1929 amb totes les distàncies, però a més a més ho ha fet a un ritme inèdit. 

El crac de 1929 i especialment la misèria que va comportar tingueren diverses respostes més o menys organitzades i massives, a diferència de la nostra crisi. No cal negar que una d’elles fou l’auge del feixisme, la cresta de l’onada d’un llarg procés de crisi de civilització començat anys enrere que la pobresa no va ajudar a atenuar. N’hi va haver d’altres. També els partits comunistes van experimentar el període amb més suport electoral i adhesions de la seva història i l’afiliació als sindicats posava les condicions necessàries per plantar cara a l’ordre establert amb garanties.

Evidentment que les societats que van viure aquell moment en primera persona estaven carregades de pors i preocupacions, però ni el context en què es trobaven ni la trajectòria d’on venien no porten a considerar-les comunitats d’individus insegurs i atemorits com les nostres. No es pot menystenir l’actuació dels moviments socials des de l’inici de la crisi, però tampoc amagar que la reacció immensament majoritària de la població ha estat i és la passivitat. I és que les tendències mundials de concentració de poder a gran escala que s’estan portant a terme a marxes forçades en detriment de la vida de la gent -la desigualtat- només són possibles sobre una societat desmobilitzada. 

Són aquestes nostres característiques actuals -que he intentat d’entendre i esbossar- la causa i la conseqüència directa i lògica de les febleses. Mentrestant, com introduïa abans, el poder (la propietat, el capital) passa a cada cop menys mans i crea una massa de desposseïts, exclosos dels monopolis que sobrepassen qualsevol decisió política (i això al Berguedà ha tingut una afectació gravíssima des de l’ingrés a la Unió Europea).

La nostra generació ha vist canviar la fesomia d’un carrer ple de botigues de veïns ara enlluernat pels rètols de les cadenes multinacionals. En dues generacions s’ha passat de l’explosió de la premsa independent (quan dels diaris s’escindien capçaleres i cada partit, grup o entitat editava la seva publicació) al control de desenes de mitjans de comunicació per part d’un sol home. Es menysté el valor de la cultura i s’idolatra l’estupidesa. Han entès que es tracta d’un sector estratègic amb efectes irreversibles cap al rigor, el pensament crític, l’opinió i, per tant, l’actuació humana. 

Diguem-ne Estats Units. Han posat tot el globus al seu servei. D’una banda, han sabut finançar i proveir d’armament els fills més miserables de la globalització en les àrees del món que els interessava controlar per desestabilitzar-les i imposar-s’hi i, d’altra banda, se’ns han santificat públicament a la televisió. Són responsables d’innombrables crims contra la humanitat i alhora han fabricat una fascinació vers ells exportada a milers de milions de persones. Narren i condemnen una guerra de la qual han fabricat les eines de matar. Desmembren, destrossen vides de famílies senceres en un infern permanent.

Parlem dels nens d’aquest clima, criats en l’experiència de la por contínua dels seus pares cap a uns homes blancs uniformats que no entenen com parlen i que, no cal enganyar-nos, cometen tot tipus d’abusos pels carres pobres del seu barri tot aprofitant-se de la situació. I del rifle. Són nens que només els cal esdevenir orfes per radicalitzar una sensació de buidor absoluta; els casos més extrems de la mediocritat del món actual. Són nois carregats de trastorns que en un determinat moment es troben amb un discurs enlluernador per part de grups armats que lluiten pel control d’uns territoris amb arguments suposadament religiosos. Els encisen, els parlen de tot allò que no tenen i anhelen profundament: la comunitat, la família, la pau. I s’hi aferren fanàticament, amb la vida si convé.  

L’expressió de la violència de grups anomenats terroristes és una de les plasmacions més doloroses dels defectes i les amenaces del món actual en conjunt. No considero que sigui un problema menor, que pugui ser analitzat explícitament, ja que té molt a veure amb el sistema mundial que s’ha configurat al llarg dels darrers anys pel que fa a la qüestió del poder i la repercussió que té en les persones. En aquest sentit, reflecteix també moltes de les característiques de les societats del present a les quals es pretén atemptar, “terroritzar” si és que és possible fer-ho encara més.

Tant de bo que la manifestació de dissabte a Barcelona serveixi per rebutjar aquest trist fenomen propi del nostre temps i, en conseqüència, per a exercitar l’autocrítica a escala de civilització. Tant de bo serveixi per a fonamentar el record i l’homenatge a les víctimes de la injustícia. Per a condemnar la barbàrie abstracta en què ens trobem i que malauradament a vegades es manifesta. Celebro que el lema escollit sigui “no tinc por”, atès que perdre-la significaria guanyar molt terreny perdut com a humanitat. Ara per ara, però, de por ens en sobra molta.