A les notícies diuen que l’Arxiu Nacional de Catalunya ha publicat la llista de reparació jurídica de les víctimes del franquisme.  No puc esperar i vaig corrents a consultar-la. 2.569 pàgines plenes amb els noms dels 66.590 acusats; alguns d’ells van ser indultats, la gran majoria empresonats i 3.358 executats. És un recull esfereïdor.

De ben segur que molts de nosaltres hi tenim familiars en aquesta llista. Jo sí. Angoixat vaig baixant fins a la lletra S. 

El Ramon hi és. Era el germà de la meva àvia. Diuen que de jove era un noi elegant, una mica esbojarrat, atrevit, vividor, un xic inconscient i un lluitador. Qui el va conèixer diu que era un bon home. 

Durant la guerra va fugir a França però no hi va trobar el seu lloc. L’acollida del país veí es veu que no va ser per tirar coets. Poc després d’acabar la guerra va decidir tornar a Catalunya tot i que la família li va recomanar que no ho fes. Qui s’havia de pensar que la màquina d’eliminar rojos estava en ple funcionament? 

Al cap d’un temps de tornar a Guardiola de Berguedà, el van anar a buscar a l’hort i se’l van emportar emmanillat. L’acusaven d’haver mort un capellà. Els dits d’algunes persones del poble properes al règim el van assenyalar i el pes del feixisme va caure sobre ell. S’hi barrejaven molts motius: famílies enemistades des de feia molt de temps, un color que incomodava als nacionals, uns ideals que s’havien d’eliminar perquè feien trontollar la societat franquista, reproduir una petita dictadura al municipi i, vés a saber, quantes coses més. 

El van torturar perquè es declarés culpable però el Ramón era valent i va aguantar les pallisses. Quan s’acostava el judici hi va haver un testimoni, el capellà de Bagà, que va declarar a favor seu. Això li va salvar la vida i es va escapar de la pena de mort però el van condemnar a 20 anys i un dia. 

Es va podrir a la presó. 

La seva mare (la meva besàvia) va moure cel i terra per treure’l d’allà. Es va vendre la casa i les terres per poder pagar el viatges que feia per visitar-lo als diferents centres penitenciaris i per contactar un bon advocat que li retornés la llibertat. Finalment l’Antònia ho va aconseguir, després d’anys i anys de lluita incansable, el va poder treure de la garjola. Però el Ramon no en va sortir sol. La tuberculosi l’havia abraçat amb força i el va acompanyar de sanatori en sanatori fins a la seva tomba, el 19 de juny del 1965.  

El 2017 li ha arribat la dignitat. 52 anys després del seu enterrament. És un procés lent, massa lent. 

Ramón, no sé si pots descansar una mica més tranquil. El teu judici, com el de les altres 65.589 víctimes del franquisme a Catalunya ha estat anul•lat perquè no tenia la més mínima garantia i aquest fet et retorna bona part de la teva dignitat. Els vencedors van jutjar als vençuts en una espiral sense sentit. Malauradament sempre quedarà aquell forat negre a la teva vida i et mancarà l’oportunitat de demostrar la teva honorabilitat. 

Tornes a tenir presumpció d’innocència, queden suprimits aquells 20 anys i un dia; pots continuar gaudint de la teva vida. Ja no seràs un pres roig tuberculós. Ramon Sellas, el teu expedient torna a quedar net i pots marxar en pau. 

Què se’n deu haver fet de totes aquelles persones que van participar d’aquesta persecució? Descansaran també en pau? Els judicis es poden anul•lar per improcedents i les persones poden recuperar bona part de la seva dignitat però les accions perduren i els remordiments pesen, fins i tot en el més enllà.