Enguany serà el tercer aniversari d’una consulta sobre la independència que en el seu context generà tantes expectatives com frustracions. Vist amb perspectiva, el dia 9 de novembre de l’any 2014 no va passar ni de bon tros allò que aleshores feia almenys dos anys que la mobilització social clamava de manera explícita en el terreny polític: un referèndum d’autodeterminació de caràcter vinculant. I tanmateix vam ser-hi, i en vam elaborar la crítica amb el mateix rigor amb què n’avaluàrem els resultats. 

Que la força motriu del moviment independentista era la majoria social es va fer palès altra vegada (i encara es va haver de reafirmar el setembre de l’any següent). Més enllà de voler fer d’això una consigna, pretenc assenyalar que l’anomenat procés avançà de manera més decisiva i efectiva durant els primers anys arran d’un clima polític que condicionava les coses des de sota cap amunt; i, en aquesta línia, que l’estancament dels últims cursos és alhora causa i conseqüència de la desmobilització dels sectors que es refiaren dels compromisos institucionals i tornaren cap a casa. Potser l’errada principal recaigui sobre la passivitat, sobre no considerar que el moviment a peu de carrer sigui l’embranzida necessària i constant perquè el projecte no es dissolgui als pantans de la burocràcia. I dels partidismes. Però, malgrat tot, s’ha arribat a una convocatòria ferma que ara cal defensar. 

Teresa Pàmies va formar part de la generació que visqué el món de la guerra de 1936 - 1939 de manera més intensa. Dona, jove i comunista, l’any 1974 va revisitar aquella època des de la seva experiència, després d’un llarg exili a banda i banda de l’Atlàntic. En recollí les reflexions a l’obra Quan érem capitans, una radiografia interessant de l’ambient i dels impulsos socials i polítics que entomaren el conflicte ara farà vuitanta-un anys. És extraordinari el to del relat, serè, reposat, armat de crítica però orfe de penediment cap a les actuacions d’uns temps en què tota decisió podia fer canviar radicalment el rumb de la nostra història. Si no hi haguéssim cregut, no ho hauríem fet.

Pàmies situa un dels encerts de la guerra en la unitat d’acció contra el cop d’estat a Catalunya i especialment a Barcelona el Divuit de Juliol de 1936; unitat que va aconseguir aturar la insurrecció en un dels punts més importants del territori, d’una banda, i va posar els fonaments d’un canvi profund que no va arribar a construir-se mai. Em refereixo a experiències com el Comitè de Milícies Antifeixistes o l’Aliança Nacional de la Dona Jove, projecte clau en la trajectòria de l’autora. Fou aquesta il·lusió aglutinadora inicial el motor de la resposta al desafiament d’uns militars en vies de feixistització. Però la confluència de forces es va anar fent miques a mesura que avançaven els mesos. I a la primavera de 1937 la unitat del bàndol antifeixista es trobava definitivament deteriorada i degradada. S’havia fet una lectura errònia de les prioritats del moment per part dels uns, i per part dels altres s’havia assumit un determinat tipus de mentalitat afonat al si del comunisme internacional que minà les aspiracions revolucionàries d’arreu. 

Seria un error establir qualsevol tipus de paral·lelisme estricte amb la realitat actual, però és útil aprofitar el coneixement i l’aprenentatge d’experiències del passat a l’hora d’encarrilar el present. En aquest sentit, els independentistes i, per extensió, els defensors del dret a l’autodeterminació no haurien de tolerar a hores d’ara cap tipus de renúncia per més que empitjori la imprescindible confrontació amb l’Estat. La unitat passa per saber inserir les idees de transformació social al discurs emancipador, però sobretot per suprimir el marge de maniobra a uns sectors conservadors que, si bé són benvinguts a l’independentisme, són naturalment susceptibles d’apostar pel retrocés en moments crítics en què calgui posar més coses en joc. 

Per això és necessari mantenir i incrementar la pressió, ara, a menys d’un trimestre d’una convocatòria de la talla de la de l’u d’octubre, i fer de la campanya pel Sí una mobilització potent i constant, de record constituent. Més enllà de cedir als representants polítics la decisió de model de país, la societat organitzada hauria d’estar deliberant i perfilant propostes que l’administrin de manera nova, justa, en un estat nou. A cada acte, a cada reunió, a cada conversa. Però no és així, i recuperar l’encís que ho generi és ara l’objectiu principal, si es vol obtenir algun tipus d’èxit quan arribi el dia. 

I és hora també de revisar quin tipus territori ha de ser el Berguedà en un estat català. Poc després del 9N vaig escriure en aquest diari un article més apassionat que reflexiu sobre com l’imaginava, casa meva, en un panorama nou i just. I el debat segueix pendent de fer-se i les conclusions, és clar, en són inexistents. És vital emprendre’l d’una vegada perquè hi ha elements centrals a resoldre, sobretot pel que fa al model econòmic en relació amb la resta del país i tot el que se’n deriva. Gairebé hem esgotat el lema que cal aprofitar aquesta oportunitat per cobrir mancances importants i desprendre’s de llasts ja seculars. Crear una cosa diferent. I ara és el moment de projectar-la, ja que el fracàs més gran seria que tot seguís igual.