Entre les primeres propostes que es poden començar a escoltar en l’escalfament de motors de la campanya electoral per les municipals, n’hi ha una que m’ha despertat l’interès per singular, interessant, agosarada i difícil d’assolir. Tot a la vegada. S’ha proposat que la capital de la comarca hauria d’assolir els 20.000 habitants en un període relativament curt de temps. Assolir aquest nombre de ciutadans empadronats a la ciutat de Berga suposaria entrar en una espècie de Champions de les 36 ciutats més grans de Catalunya.

No es tracta d’assolir-los per batre algun record o per qualsevol altre raó banal. D’entrada, arribar-hi suposaria tenir un tractament molt millor respecte del que tenim ara pel que fa a ingressos públics. Ho sigui que tant la Generalitat, com la Diputació i el Gobierno tractarien millor al municipi i les transferències de fons serien més elevades que les actuals calculades per habitant. Els d’Esade en dirien millora de resultats per augment de massa crítica. Que traduït vol dir que amb quatre mil d’habitants més, l’activitat econòmica s’incrementaria, els serveis públics tindrien una major dimensió, potser s’obriria el cinema d’una vegada, la ciutat no seria tant avorrida i sembla que tot serien avantatges. Potser fins i tot algú s’atreviria a obrir un altre supermercat més, tot i el superàvit actual.

Està constatat que en aquestes terres s’està produint un envelliment accelerat de la població i que en uns anys serem una mena de geriàtric a l’aire lliure si no canviem l’actual tendència. Els joves no es queden aquí degut a la fuga de talent i l’aparent manca d’oportunitats. Per tant, caldria fer un concurs d’idees per veure com podem assolir aquesta xifra. Es podria pensar en augmentar la natalitat, tot i que em sembla difícil posar-nos hores d’ara a fer berguedanets a tota marxa veient la poca predisposició de les parelles fèrtils. En conseqüència, l'única forma d’assolir-ho és amb la captació de persones (joves si pot ser) d’altres llocs... del món. Què esperem? O millor dit, com ho podríem fer? Doncs aplicant criteris comercials que els polítics amb comandament haurien de concretar en forma d’ofertes. En primer lloc es podria remarcar als que volen venir (“pujar” com en dirien alguns) els aspectes diferencials respecte d’altres llocs similars. Oferir diferències i millores és clau per assolir un objectiu com aquest. A continuació, els hi hauríem de donar estímuls, que no haurien de ser necessàriament econòmics. I seguidament caldria aconseguir que arrelessin amb les seves famílies.

I l’estadi següent seria analitzar la tipologia dels nouvinguts a captar. Podríem començar ullant rossos nòrdics i nòrdiques, guapos, alts, cultes i rics, molt rics. Però com que estarem d’acord en que és difícil atreure aquest grup perquè són molt pocs i estan molt buscats, caldria anar a la recerca d’altres perfils. Cal dir a totes les persones que estiguin disposades a venir a habitar aquestes terres berguedanes amb nosaltres, malgrat la depressió econòmica endèmica, és un gran lloc per viure. Tothom diu que li agrada estar aquí. Facin la prova fent la seva pròpia enquesta al seu entorn. Però quasi ningú en sap explicar els motius. És un misteri tan difícil d’explicar com el somriure de la mare de Déu de Queralt. 

I que quedi dit ben clar: a mi no em sobra ningú. Si volem millorar aquesta terra, i recuperar-la de l¡envelliment i el to pessimista que portem com una pesada motxilla, cal comptar amb tothom que tingui voluntat de venir i ser-hi. Tots som nosaltres. No hi ha ells. Ens diguem Miquel, Manolo, Mohammed, Mijail o de qualsevol altre manera. Ens en falten quatre mil més com a mínim i de tota mena. Fins i tot, si són baixets, panxuts, amb pocs diners i alguna carabassa al llibret escolar, que és com som la majoria dels que correm per aquí des de fa unes quantes desenes de Patums.