Podria començar aquest article parlant de la màgia, de l’amistat i la família, i fins i tot ho podria decorar evocant algunes d’aquelles imatges tan plàstiques, boniques i fantàstiques, tan típiques d’aquests dies. Podria també fer referència a alguna cançoneta d’aquelles que som incapaços de sentir la resta de l’any però que gaudeixen aquests dies d’una incomprensible immunitat diplomàtica. Podria en definitiva evocar tot allò que tothom té al cap arxivat en un calaix on hi diu “perill: sucre” i demanar al lector que mirés de llegir l’article a la vora d’un foc lent mentre es va llençant per sobre grapats de polsim daurat.

El fet és que podria fer-ho, però no es tan fàcil com això, hi tinc certes interferències. Per començar, allà d’on jo vinc no existeix el Tió i això, sense deixar de valorar-lo, em dóna una certa perspectiva sobre l’acte violent de colpejar un tronc tot forçant-lo a cagar regals, tot sigui dit, cada cop més grans. No tan sols això, més enllà de no existir el Tió, el Pare Noel jo sempre l’havia conegut a l’estiu i amb calça curta, és a dir, que vesteixi com la coca-cola passa, però disculpeu, allà més que en cap altre lloc es feia evident que alguna cosa no encaixava massa.

A la interferència latitudinal i cultural, i més enllà de l’anècdota, s’hi afegeixen d’altres com la perspectiva rural. Convindríem que després de l’amistat i la família (la part que en principi hauríem de posar nosaltres) hi ha un tercer element clau que és la màgia, de la que des fa molt temps se n’encarreguen d’altres, nosaltres tan sols ens hi avenim. Reconec que el decorat pot ser eficaç, i en àrees urbanes ben poblades i teixits comercials consolidats fins i tot pot arribar a ser perillosament creïble. Avui el Nadal és per sobre de tot consum i embolcall, molt paper i molt plàstic, i són llums i menjar, molt menjar i molta llum.  

El discurs està molt ben venut i funciona a la perfecció, diguéssim que fet a mida. El Nadal ha esdevingut en moltes de les seves vessants una víctima més de la cara menys amable de la globalització. Malgrat tot, hi ha zones on el decorat trontolla, és matusser i on es certifica un cop més que la ruralitat presenta un cert grau d’incompatibilitat amb els models i patrons d’implantació mundial. Tot plegat ens permet constatar que fa temps que intentem viure una irrealitat i gràcies a aquesta constatació es pot trobar l’escletxa per fugir-ne, som a tocar com en Truman d’aquell cel de cartró pedra i faríem bé d’aprofitar-ho.

Algú ens va prendre el nostre Nadal i nosaltres vam deixar que ho fessin. Res de nou, ho fem amb tot, fins al punt que es fa difícil diferenciar quin és un sentiment real i quin prové de l’artificiosa maquinària materialista que fa girar la roda, perquè fa tant de temps que la fa girar que es confon tot. 

En molts aspectes no vivim pas el nostre Nadal, vivim un Nadal impostat. La il·lusió i l’amor no abunden al llarg de l’any, d’altra manera tot seria més fàcil aquestes dates. Establir la convenció periòdica de la trobada amb propers no és una mala cosa, però els valors que promou el Nadal tindrien tot el sentit i més si els practiquéssim sempre i potser llavors el Nadal no seria com ara el vivim, segurament seria molt diferent, però seria nostre, seria únic i per sobre de tot seria autèntic.