Si no m’he despistat, la darrera polèmica patumaire de l’any a la ciutat ve marcada per una de les propostes finalistes del XLIIIè Concurs de Cartells de La Patum. Ja en vindran més, suposo. No he seguit minuciosament ni activa tot el que ha passat en relació amb aquest conflicte durant els darrers quatre mesos. En sóc l’espectador que fa zàping. No per res, sinó per manca de temps i, no cal negar-ho, d’estímuls o interès cap als merders íntims de cadascú (individus, famílies, empreses, comparses). Per tant, en conec el que he sentit pel safareig d’algun amic de barra o pel que he vist al globus que ha fet la premsa d’allò que no em sembla noticiable (i, especialment, per les escopinades anònimes que es llancen en aquesta casa, de les quals sí que aprenc molt de la condició humana). 

En aquest sentit, lluny de voler intervenir allà on no em demanen, només he cregut necessari d’alertar breument sobre un dels recursos malauradament típic i injust a què s’ha arribat: la utilització retòrica de l’experiència del nazisme i l’Holocaust per a un tema de l’actualitat estricta. I absurda. Vull que consti que, sovint, no sóc tan intransigent com altres membres de la disciplina que opten per encasellar els processos històrics al seu context amb pany i forrellat, ja que miro el passat com un entramat filat de vincles i continuïtats. Però no es poden creuar les fronteres del rigor i la justícia en banalitzar un fenomen d’una talla mortal com la dels feixismes que, a més a més, no té gens a veure amb res del que s’estigui muntant per Berga aquests dies. 

En el nostre context, fa relativament poc que l’anomenada “opinió pública” -darrere la qual hi ha persones ben concretes- es creu amb el dret de servir-se de qualsevol cosa per a desvalorar el contrincant, i sembla que ja no s’avergonyeix de caure en la incongruència, la contradicció i la incoherència. Quanta mediocritat. En trobem un exemple recent, prou cínic i repugnant, en les acusacions de ser precisament nazis que rebíem els demòcrates catalans per part de la caverna durant els anys en què el procés independentista encara no s’havia anquilosat als despatxos.  Una caverna que -aquesta sí- conserva l’herència tan personal com simbòlica de la memòria falangista; de la memòria d’uns temps en què l’Espanya de Franco abandonà conscientment als camps de la mort de l’Alemanya de Hitler deu milers d’espanyols, catalans i berguedans. 

Ramón Serrano Suñer, el ministre d’Afers Exteriors de l’època, consentí que els republicans de casa hi morissin en una conversa amb el seu homòleg alemany, Joachim von Ribbentrop. Preguntat sobre què fer amb els deportats de la Península, perdedors de la Guerra Civil i enrolats a la Résistance francesa, Serrano contestà amb fredor que “no són espanyols”. I, evidentment, foren exclosos de la memòria oficial dissenyada pel règim, condemnats a l’oblit o, en paraules de Montserrat Roig, a “la segona mort”. L’escriptora trencà el silenci amb l’obra fonamental Els catalans als camps nazis (1977), en un context en què l’estratègia franquista consistent a esborrar aquesta experiència històrica havia calat a la mentalitat de la gent. La majoria desconeixia totalment la presència catalana a uns camps d’extermini que veia desdibuixats, i els pocs supervivents que van tornar a casa toparen amb el descrèdit, la incredulitat i fins i tot la burla vers el seu relat. 

Si a la publicació del llibre fa quaranta anys el panorama general era desolador, encara avui hi ha qui veu el nazisme com una colla d’homes sorruts que bramaven en un alemany embarbussat i es ficaven per vici amb uns personatges estranys anomenats jueus que vivien molt lluny d’aquí. Exagero, és clar. Però encara és un deure pendent que temes ben centrals sobre aquest fenomen passin del camp de l’especialització al de la divulgació per evitar esbiaixades com la que critico en aquest article. Em refereixo a aspectes com el col·laboracionisme d’arreu del continent, els matisos materials a la ideologia, la fascinació social… o la terriblement heterogènia composició dels presoners als camps de concentració i extermini pel que fa a cultures, ètnies, religions, ideologies i, en el cas que ens ocupa, orígens. 

Vet aquí l’única relació entre el nazisme i la comarca: almenys trenta-cinc berguedans morts sobretot al camp de Gusen, situat al complex de Mauthausen (Àustria). Trenta-cinc veïns nostres que hi patiren la barbàrie, el treball esclavitzat, la malnutrició, la destrucció física i emocional que els dugué al suïcidi o a la fugida -una altra mena de suïcidi, atesa l’evident col·laboració de tants autòctons. Això, és clar, els que no eren asfixiats o gasejats abans, com Bernat Toran, de Fígols. Ni herois militars ni acomodats ideòlegs polítics: els deportats berguedans eren fills d’una terra aspra i pobra o carn dels telers de les fàbriques. Polititzats a cops de realitat, van salpar de la il·lusió de la guerra revolucionària contra el feixisme cap a l’esperança d’alliberar l’Espanya derrotada. Però se’ls va negar la vida: ell cor del puig-reigenc Antoni Garcia es col·lapsà per sempre més en rebre-hi una injecció de benzina.

Altres van sobreviure. Per posar un exemple, el cas més estudiat és l’experiència de la família de Josep Ester Borràs i Alfonsina Bueno, l’un deportat a Mauthausen i l’altra, com totes les dones, a Ravensbrück. El pare d’ella, Manuel Bueno, va morir al castell de Hartheim com a resultat dels experiments que els científics del Reich practicaren sobre el seu cos. Ester, però, féu mans i mànigues per sobreviure en el moment més cru de l’extermini, durant la desesperació pròpia d’una potència en fallida que pretenia liquidar tota prova del seu llegat. En ser-ne alliberats, Ester i Bueno van acollir-se a l’exili francès. Incansable, Ester no aturà l’activitat de la seva militància llibertària (a diferència de la majoria de supervivents que acabaren tancant-se a l’infern interior del record ja fos per voluntat pròpia o bé per pressió social). Entre d’altres, Josep Ester va fundar la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) amb finalitats aglutinadores i divulgadores de l’horror viscut. No cal dir que no va tolerar mai la referència esbiaixada i intencionada del nazisme i les seves conseqüències. 

És responsabilitat nostra prendre’n l’estela i evitar caure en errors que, si bé entenc que es deuen al desconeixement absolut, són profundament injustos. En aquest sentit, és hora d’invertir la tendència i virar-la cap a l’interès efectiu del fenomen de l’extermini en totes les seves dimensions. Comprendre’l ja és una primera passa cap al que considero l’objectiu final del problema i que he intentat desvetllar al llarg del text: dignificar l’experiència humana de les víctimes directes, però també dels supervivents retornats i fotudament frustrats. O respondre la mediocritat i l’absurditat amb dosis de respecte i consciència. 

[Bona part de les afirmacions concretes d’aquest article beuen del llibre de Montserrat Roig, Els catalans als camps nazis (Barcelona, 1977).]