La indiferència cap al futur és la síntesi de dues actituds tan greus com el menyspreu al present i la falta de respecte al passat, més enllà de la perpetuació dels errors de sempre. Seguint aquesta lògica, doncs, arribem a la conclusió que la joventut és un subjecte ignorat, menyspreat i faltat de respecte. Res de nou sota el sol.
Ser jove al Berguedà és un enfrontament continuat contra un seguit de monstres als quals t’has d’encarar sol alhora que procures desfer-te de les teves pròpies contradiccions. Aquests monstres són tendències lògiques d’un model tan aparentment caòtic com és el capitalisme, així com les seves implicacions socials, que s’amplifiquen en comarques com el Berguedà. Posem-los noms: per una banda, l’atur juvenil disparat dins una taxa de desocupació explosiva per si mateixa, efecte d’una oferta laboral mal repartida i concentrada en un sol sector, i, per l’altra, la conseqüent impossibilitat d’independitzar-se del nucli familiar. Ingredients que, barrejats, inevitablement, condueixen al combat contra Goliat: l’èxode juvenil.
Això es dóna primerament en el conjunt de joves no-universitaris ni escolaritzats que, per contra de l’ideal, segueixen avançant cada vegada més cap a la majoria. Els factors que expliquen aquesta taxa alarmant són molt diversos i, certament, dignes d’un altre article, però oscil·len entre el missatge transmès pels mitjans de comunicació (el triomf de l’estupidesa i el culte als cossos impossibles), un sistema educatiu anacrònic i desil·lusionant i, sobretot, els titànics costos econòmics que suposen per a una família treballadora del Berguedà, aturada o no, els estudis universitaris d’un o més fills en un context de desmantellament dels drets socials conquerits fins el moment. A més a més, la minoria de jovent que aconsegueix superar una carrera universitària, econòmicament i acadèmica, per altra banda, no veu possibilitat d’obtenir al Berguedà allò que anomenen feines qualificades. En definitiva, s’afegeix la fuga de talent al ja esmentat èxode juvenil.
A trets generals, aquesta és la manera com l’actual crisi estructural afecta específicament el jovent, atenent les característiques pròpies d’aquest col·lectiu al Berguedà. Sincerament, el futur no és esperançador i la gravetat de la situació sembla no ser advertida pels responsables polítics ni la societat en general. Tampoc pels propis joves. Al capdavall, l’absurditat de tot plegat es caricaturitza en el número u de la regidoria de Joventut de l’Ajuntament de Berga –que, de fet, s’ocupa també de nombroses i diferents carpetes, reflex de la importància que es dóna al fet juvenil des de les institucions. L’enèsima errada. O potser és que una societat envellida fa de més bon governar. Qui sap.
Partint d’aquesta realitat, en la qual el jovent no pot treballar ni establir-se al lloc on ha crescut, i tenint en compte que l’energia, el tremp i la voluntat real de canvi són valors que –almenys fins ara- eren atribuïts per norma a la joventut, la dinamització i la vida social, cultural, associativa, etc de la comarca se’n veu ressentida fins a nivells tan preocupants com els que travessem. Tanmateix, les reaccions que aquesta situació ha generat entre els joves són tantes com tants tipus de persones hi ha, dibuixant, així, un panorama juvenil rocambolesc i de descripció difícil.
És cert, malgrat tot, que el talent, l’empenta i els projectes no s’han extingit, sortosament. Els joves que impulsen aquesta necessària energia contracorrent, topant amb portes tancades, amb falta de reconeixement i de resposta, entre d’altres, són els herois exemplars que encara lluiten aferrissadament contra els monstres que ja hem enumerat. I ho fan amb l’arma constructiva de la crítica. Se senten partícips de la vida del seu territori i no els mou res més que la voluntat de canviar les coses (i és que, al cap i a la fi, l’èxode juvenil és, alhora, una conseqüència de la desaparició de la consciència col·lectiva i, en massa casos, s’ha convertit en una opció, d’entrada, covarda i individualista). Aquest primer grup l’encarnen aquells joves que participen activament de la minsa vida social de la comarca, que donen vida als grups i assemblees de joves en funcionament arreu del Berguedà i impulsen noves plataformes. Els que prenen partit, en altres paraules. També s’inclouen els joves que, amb idees renovades, aposten per innovar i diversificar (urgent) el teixit empresarial i laboral actual, sobrepassant d’aquesta manera consistoris immobilistes i reticències patronals conservadores.
En contraposició, però, un gruix molt important de joves que encara resten a la comarca s’ha cobert de frustració, desil·lusió i derrotisme, sovint molt mal canalitzats, que finalment degeneren en una concepció molt individualista de tot plegat. Tot i compartir la vida i molts espais amb el primer grup, aquesta altra tipologia de joves es caracteritza per la nul·la participació activa de la dinamització de la comarca. És a dir, no s’involucra en l’organització ni en l’execució de cap de les activitats o projectes promoguts pel, diguem-ne, jovent viu del Berguedà. Val a dir, a més a més, que tampoc no responen a les convocatòries i, si anecdòticament es dóna el cas, ho fan de manera poc inclusiva. El més sorprenent, però, és que fan ús constant de la crítica destructiva contra tot allò que, de fet, no coneixen, ja que, com s’ha dit, hi han girat la cara. Menyspreu. El seu pilar fonamental és l’autoodi: qualsevol cosa de fora serà millor. Es resignen, tanquen la porta a qualsevol escletxa de llum. Són conscients de les evidents mancances i problemàtiques de la nostra comarca, i això no és un problema, al contrari, però el més preocupant és que les sortides se les plantegen –si se les plantegen- de manera personal, mai en conjunt. No cal dir, doncs, que d’aquest grup no hem d’esperar cap unitat del jovent del Berguedà per canviar el que no ens agrada. Tot i que, desgraciadament, tampoc no es destina cap esforç oficial per retallar distàncies (positivament) amb el primer. Heus aquí l’autòctona teoria que les coses se solucionen soles, berguedanes i berguedans.
De totes maneres, aquesta distinció és molt generalista i només es limita a dos blocs que, al seu torn, estan formats per un conglomerat de subgrups. Tot i així, la intenció és deixar palesa la dualitat que es dóna actualment entre el jovent del Berguedà, polaritzat, i el conseqüent component explosiu que aquesta situació pot generar. La desil·lusió del jovent és un dels fenòmens més imprevisibles: la seva conclusió es pot materialitzar en innumerables formes, des d’un fort rebombori social que agiti la vida política d’un país sencer o bé fins a l’extrem de l’aïllament, la indiferència... i les drogues (en constant augment –com no, inadvertit o bé ignorat- a casa nostra). I vist que al Berguedà no s’ha alçat recentment cap barricada, no és necessari ser sociòleg per observar quina és la tendència majoritària. Només cal moure’s per certs pobles i comprovar l’aparença i el comportament de massa part dels seus joves, així com les seves preocupacions, per veure una joventut homogeneïtzada (actualment, no hi ha cap diferència entre els joves dels polígons de Moncada i Reixac, Sant Vicenç de Castellet o Gironella), en què s’emmirallen els adolescents més immediats (!), mancada de referents i contaminada pels efectes d’una societat alhora malalta i degenerada. Les múltiples agressions indiscriminades motivades per un consum narcòtic desorbitat durant la passada Festa Major d’Avià són un fet prou simbòlic com per demanar-nos com hem arribat fins aquí i qüestionar-ho tot. També el sistema en què vivim.
I un cop mirat enrere, tocarà encarar el futur. Malgrat que aquest article no desprengui un entusiasme desbordat, la lluita constant contra gairebé tot el que ens envolta que encara mantenim alguns joves no perilla d’apagar-se. Just tot el contrari, bo i les dificultats. Som conscients del lloc on som i també de la classe i el col·lectiu als quals pertanyem. I tot i que no ens agrada, ho estimem. Ens empeny un amor immens cap a allò que, a la mateixa vegada, odiem. Deu ser aquesta contradicció interna tan profunda, aquesta contraposició de forces el que ens dóna energia per no defallir, ni tan sols plantejar-nos-ho. Perquè, en paraules d’Allende, ser jove i no ser revolucionari és una contradicció fins i tot biològica.