Ens anem apropant a les setmanes en les que els ciutadans que es van promovent per ser a les llistes electorals ens hauran d’explicar les seves propostes per obtenir el vot i renovar alcaldies i regidories. Com a tot arreu, la trentena llarga de viles berguedanes hauran d’escollir-los d’entre les moltes, les poques o la única llista que es presentaran. Per a mi, és el moment més gran i potent de la democràcia propera. Poder triar qui governarà les coses de tots durant uns anys és un deure però també un luxe, sobretot en estats com el nostre a on no fa tant (en termes històrics) els batlles els escollien a dit d’entre els fatxes o els col·laboracionistes del règim franquista que hi havia a cada poble.
Aquesta vergonya succeïa aquí no fa tant en termes biològics perquè un dels que ja hi van ser a la primera convocatòria lliure deixarà el lloc l’any pròxim. Ha estat la notícia política del mes passat. Després de quaranta anys ininterromputs, Joan Roma, l’edil major de Borredà plega. Passarà a la història per haver estat membre de la corporació borredanesa des de la primera elecció democràtica. Haurà estat allà com a regidor primer i com alcalde després durant quatre llargs decennis, pontificant i parlant sovint en plural majestàtic. Tal com recorda freqüentment, fins i tot en el moment del seu comiat, ho ha fet sense cap contraprestació econòmica. No hi ha dubte que els hiperlideratges creen individualismes poc desitjats i tapen les opcions als continuadors. És complicat tenir condicions de líder i estar a l’ombra durant anys, esperant el moment. Per tant, quan ara surt el veterà socialista, caldrà veure qui prendrà el seu lloc. En la seva declaració final, ha deixat anar allò de després de mi potser el diluvi. Opino que un rècord com el seu no s’hauria de repetir.
Entenc el servei públic com un compromís social que s’ha de fer sense grans escarafalls ni protagonismes. Com una ocupació temporal per un lapse d’un temps i tornar a la feina que es desenvolupava abans, si és que se’n tenia alguna. No li discutiré les hores que deu haver dedicat al seu poble però com sempre reitera que ho fa sense cobrar, cal dir-li també que els anys que va ser diputat al Parlament i sobretot en els que ha estat assessor àulic de la Diputació, era una contraprestació del seu partit, vinculada a la seva condició de càrrec electe i secretari de ferro de la federació socialista central durant molt temps. El seu sou estava molt per sobre de la mitja dels salaris que reben els professors en escoles públiques catalanes, la professió que ell acredita. Fer de la política una treball provoca que alguns culs queden soldats a les butaques de vellut i l’hora de plegar sempre arriba tard.
I ara, poble a poble, de forma desordenada i amb mancances, em disposo a fer el meu personal i primer anàlisi del moment mentre van apareixen algunes candidatures i molts rumors. Cercs va ser fins al 2015 la vila més convulsa d’entre totes les berguedanes. En una altra mostra de cabdillatge hiperbòlic confrontat per terra, mar i tribunals amb un perenne oponent, Ferran Civil va ser molts anys al front del plenari fins que, cremat per la pluja de demandes i citacions judicials que li enviaven des de l’oposició (algunes amb resultat condemnatori), va deixar pas al seu delfí, el qual va renovar la majoria conservadora que fa anys que deté el govern. Jesús Calderé ha pacificat el seu municipi, ha superat algunes expectatives i ha culminat operacions d’èxit entre les que destaca la captació de Horroland als peus de la tèrmica. Estic en condicions d’assegurar que en altres localitats d’aquí aquesta proposta encara dormiria en un calaix, ple d’objeccions en tinta vermella per part de tècnics i secretaris municipals. Com a tots als altres, al maig caldrà veure com el valoren els seus veïns i li permeten optar a un segon mandat. Retirat Roma, l’últim socialista ara és l’alcalde de Bagà. Un altre històric que governa el poble d’abans de la Cerdanya des del 2004.
Entremig dels dos, Guardiola ha recuperat la presidència del Consell Comarcal que va ostentar Montserrat Ribera, ara instal·lada de forma definitiva com alt càrrec a la Generalitat. Josep Lara, un altre delfí, ostenta des de fa unes setmanes el càrrec més important a la comarca. Si és cert allò de que el poder desgasta al que no el té, optarà amb possibilitats a un segon mandat, a la vegada que va consolidant amb Toni Puig el gran projecte cultural del monestir de Sant Llorenç, abans dit prop Bagà però realment de titularitat i gestió guardiolenca. Una gran iniciativa.
Avià sembla que ha aconseguit superar els complexes de la seva proximitat amb la capital. És un poble que han hagut de fer de tot per governar i configurar majories en el passat, amb pactes i acords entre rivals, però s’apareix a ulls del passant amb bicicleta o a peu com un lloc endreçat, net i acollidor d’art. Amb els del Konvent fent-hi les seves aportacions innovadores, el resultat sempre és trencador, a gust o disgust de l’observador però sense espai pels indiferents.
Gironella i Puig-reig, tot i que els hi agrada comparar-se i queixar-se amb i de Berga, la realitat és que les competències són entre elles mateixes. Tenen colònies tèxtils per donar i enrunar, les quals els hi donen una personalitat única però haurien d’obligar als electes de cada ajuntament a ocupar-se’n sense excuses. Amb escàs èxit fins ara, malgrat algunes excepcions, sempre justejant. Tinc la sensació que Puig-reig llangueix com tots aquells edificis fabrils que l’envolten sense esma ni present. Crec que la pròxima cita electoral serà una de les més indefinides de totes. Més amunt, el rutilant alcalde Font, ara a més posat com a Director General de Turisme a la Generalitat i candidat confirmat per la reelecció, haurà de convèncer als de la Perla del Llobregat que seguirà complint les expectatives creades tot i passar la setmana laboral a Barcelona. Al seu poble és indiscutible que hi passen coses. O bé ell fa que aquestes coses passin o tots han entrat en una dinàmica constructiva. Aviat ho veurem.
Fins aquí i de moment, poques sorpreses d’aquelles que tant ens agraden als cronistes. Els mandats hauran estat tranquils (excepte a la capital), enlloc s’ha registrat cap moció de censura ni canvis d’alcaldies. Entenc que caldrà esperar que tombi el 2018 per veure si se’n produeix alguna de calat. Mentre Berga es va preparant per la gran batalla, per opinar-ne cal esperar a veure si Montserrat Venturós finalment es presenta per segona vegada. Quan es sàpiga, serà el moment de calibrar les opcions dels aspirants Jordi Sabata (de PDeCAT o de Junts per Berga) i Ramon Camps (d’ERC).
Aquesta vergonya succeïa aquí no fa tant en termes biològics perquè un dels que ja hi van ser a la primera convocatòria lliure deixarà el lloc l’any pròxim. Ha estat la notícia política del mes passat. Després de quaranta anys ininterromputs, Joan Roma, l’edil major de Borredà plega. Passarà a la història per haver estat membre de la corporació borredanesa des de la primera elecció democràtica. Haurà estat allà com a regidor primer i com alcalde després durant quatre llargs decennis, pontificant i parlant sovint en plural majestàtic. Tal com recorda freqüentment, fins i tot en el moment del seu comiat, ho ha fet sense cap contraprestació econòmica. No hi ha dubte que els hiperlideratges creen individualismes poc desitjats i tapen les opcions als continuadors. És complicat tenir condicions de líder i estar a l’ombra durant anys, esperant el moment. Per tant, quan ara surt el veterà socialista, caldrà veure qui prendrà el seu lloc. En la seva declaració final, ha deixat anar allò de després de mi potser el diluvi. Opino que un rècord com el seu no s’hauria de repetir.
Entenc el servei públic com un compromís social que s’ha de fer sense grans escarafalls ni protagonismes. Com una ocupació temporal per un lapse d’un temps i tornar a la feina que es desenvolupava abans, si és que se’n tenia alguna. No li discutiré les hores que deu haver dedicat al seu poble però com sempre reitera que ho fa sense cobrar, cal dir-li també que els anys que va ser diputat al Parlament i sobretot en els que ha estat assessor àulic de la Diputació, era una contraprestació del seu partit, vinculada a la seva condició de càrrec electe i secretari de ferro de la federació socialista central durant molt temps. El seu sou estava molt per sobre de la mitja dels salaris que reben els professors en escoles públiques catalanes, la professió que ell acredita. Fer de la política una treball provoca que alguns culs queden soldats a les butaques de vellut i l’hora de plegar sempre arriba tard.
I ara, poble a poble, de forma desordenada i amb mancances, em disposo a fer el meu personal i primer anàlisi del moment mentre van apareixen algunes candidatures i molts rumors. Cercs va ser fins al 2015 la vila més convulsa d’entre totes les berguedanes. En una altra mostra de cabdillatge hiperbòlic confrontat per terra, mar i tribunals amb un perenne oponent, Ferran Civil va ser molts anys al front del plenari fins que, cremat per la pluja de demandes i citacions judicials que li enviaven des de l’oposició (algunes amb resultat condemnatori), va deixar pas al seu delfí, el qual va renovar la majoria conservadora que fa anys que deté el govern. Jesús Calderé ha pacificat el seu municipi, ha superat algunes expectatives i ha culminat operacions d’èxit entre les que destaca la captació de Horroland als peus de la tèrmica. Estic en condicions d’assegurar que en altres localitats d’aquí aquesta proposta encara dormiria en un calaix, ple d’objeccions en tinta vermella per part de tècnics i secretaris municipals. Com a tots als altres, al maig caldrà veure com el valoren els seus veïns i li permeten optar a un segon mandat. Retirat Roma, l’últim socialista ara és l’alcalde de Bagà. Un altre històric que governa el poble d’abans de la Cerdanya des del 2004.
Entremig dels dos, Guardiola ha recuperat la presidència del Consell Comarcal que va ostentar Montserrat Ribera, ara instal·lada de forma definitiva com alt càrrec a la Generalitat. Josep Lara, un altre delfí, ostenta des de fa unes setmanes el càrrec més important a la comarca. Si és cert allò de que el poder desgasta al que no el té, optarà amb possibilitats a un segon mandat, a la vegada que va consolidant amb Toni Puig el gran projecte cultural del monestir de Sant Llorenç, abans dit prop Bagà però realment de titularitat i gestió guardiolenca. Una gran iniciativa.
Avià sembla que ha aconseguit superar els complexes de la seva proximitat amb la capital. És un poble que han hagut de fer de tot per governar i configurar majories en el passat, amb pactes i acords entre rivals, però s’apareix a ulls del passant amb bicicleta o a peu com un lloc endreçat, net i acollidor d’art. Amb els del Konvent fent-hi les seves aportacions innovadores, el resultat sempre és trencador, a gust o disgust de l’observador però sense espai pels indiferents.
Gironella i Puig-reig, tot i que els hi agrada comparar-se i queixar-se amb i de Berga, la realitat és que les competències són entre elles mateixes. Tenen colònies tèxtils per donar i enrunar, les quals els hi donen una personalitat única però haurien d’obligar als electes de cada ajuntament a ocupar-se’n sense excuses. Amb escàs èxit fins ara, malgrat algunes excepcions, sempre justejant. Tinc la sensació que Puig-reig llangueix com tots aquells edificis fabrils que l’envolten sense esma ni present. Crec que la pròxima cita electoral serà una de les més indefinides de totes. Més amunt, el rutilant alcalde Font, ara a més posat com a Director General de Turisme a la Generalitat i candidat confirmat per la reelecció, haurà de convèncer als de la Perla del Llobregat que seguirà complint les expectatives creades tot i passar la setmana laboral a Barcelona. Al seu poble és indiscutible que hi passen coses. O bé ell fa que aquestes coses passin o tots han entrat en una dinàmica constructiva. Aviat ho veurem.
Fins aquí i de moment, poques sorpreses d’aquelles que tant ens agraden als cronistes. Els mandats hauran estat tranquils (excepte a la capital), enlloc s’ha registrat cap moció de censura ni canvis d’alcaldies. Entenc que caldrà esperar que tombi el 2018 per veure si se’n produeix alguna de calat. Mentre Berga es va preparant per la gran batalla, per opinar-ne cal esperar a veure si Montserrat Venturós finalment es presenta per segona vegada. Quan es sàpiga, serà el moment de calibrar les opcions dels aspirants Jordi Sabata (de PDeCAT o de Junts per Berga) i Ramon Camps (d’ERC).
Si la política és un reflex de la societat, que ho és, en el pròxim canvi d’edils potser veurem el primer de Ciutadans en algun ple. Han arribat fins al Bages i seria una anormalitat que no obtinguessin alguna regidoria. De la mateixa forma que el nostre teixit social està envellit i és mestís, i per tant, jubilats i membres de les comunitats d’immigrants haurien de ser presents a les cases de tots: els consistoris. La joventut és un valor que cotitza sempre, però no és l’únic ingredient per ser a la cosa pública. Tinc ganes que arribi la campanya electoral. Una més.