Aquesta setmana s’ha donat a conèixer l’estudi “La nova industria” impulsat pel Departament d’Empresa i Ocupació, que entre altres coses, conclou que la industria continua essent la columna vertebral de l’economia de Catalunya i que la desindustrialització de l’última dècada no ha estat tan profunda com ens podíem pensar. 

Aquestes afirmacions de l’estudi, segurament vàlides pel conjunt del país, són poc o gens aplicables a l’evolució que ha tingut el teixit industrial de la comarca encara que, si us pareu a llegir el que diu la Viquipèdia sobre el Berguedà i la seva economia, us ben asseguro que fareu un viatge vint-i-cinc anys enrere.

I sinó, mireu:  “L'activitat econòmica principal del Berguedà és la indústria tèxtil i la mineria, que en els darrers anys han sofert fortes crisis. Actualment l'activitat industrial es localitza preferentment entre Berga i Puig-reig.”  

Potser és que vaig malfixat però em sembla recordar que, cap a mitjans dels anys 80, les mines de carbó de Fígols i Sant Corneli, van començar un tancament progressiu de les explotacions i que, cap al 1991, es va produir el desmantellament total de Carbons de Berga, tot i que va quedar un reducte de 150 treballadors a les oficines per acabar de liquidar l’empresa. L’última mina del Berguedà que va tancar les seves portes va ser la de Saldes, propietat de Carbons Pedraforca, que va seguir el mateix camí de la seva germana gran i va acabar tancant, definitivament, ara fa 7 anys.  Lluny quedaven els temps en què aquesta industria era el veritable motor de la comarca i que va arribar a ocupar uns 4.500 treballadors.

Amb aquests tancaments quedaven enrere, des de la fundació de l’empresa l’any 1911, episodis tan significatius per la nostra història com la vaga revolucionaria i llibertària de l’Alt Berguedà, el 1932, l’assassinat de tres miners per col·laborar amb els “maquis” o la tancada i mobilització de tota la comarca en defensa de la mineria que es va fer el 1977. També ens va quedar el trist record per la pèrdua de vides en les explosions de grisú de les mines de l’Espà, el 1944, que va fer 34 morts, les 18 víctimes de la mina Campos de Saldes, el 1951 o els 30 que van perdre la vida a la “La Consolación”, el 1975, i alguns més al llarg dels anys. 

I de la mateixa manera que a la mineria, al tèxtil, l’altre sector punter que durant un segle va fer dir que el Llobregat era el riu més treballador del món, també li va arribar la seva hora. 

Entre els anys 70 i el 90, les fàbriques tèxtils i amb algunes d’elles, les colònies, van anar tancant les seves portes, deixant al carrer milers de treballadors, que es van afegir als miners acomiadats portant l’índex d’atur a índex mai vistos abans. Una a una, des de Castellar de N’Hug fins a Puig-Reig, les fàbriques van anar caient com fitxes de dominó.

El paisatge després d’aquella maltempsada era desolador i encara es va acabar d’accentuar amb la darrera crisi que encara arrosseguem. El poc que s’havia refet aquest sector a les acaballes de segle, va volar a la primera ventada i va deixar el Berguedà a la cua de les comarques industrials de Catalunya.

Del tèxtil i de la mineria en queden un munt de naus buides i algunes de reaprofitades. També ens hadeixat els Museus de la Colònia Vidal i de les Mines de Cercs o el Konvent 0, a Cal Rosal. Aquests espais tenen sentit per un costat, perquè salvaguarden la memòria dels dos pilars industrials del Berguedà i per l’altre com a atractius culturals i turístics, perquè tenen un paper destacat com a dinamitzadors de la nova economia.

Però si volem seguir la tendència reindustrialitzadora que marca l’estudi esmentat, hem de tornar a mirar enrere i no pas amb nostàlgia perquè, al costat d’un sector turístic i de serveis creixent, ens tornem a reivindicar com la comarca industrial que vam ser. És en aquest sentit que vull destacar el projecte “Valorització dels oficis tèxtils al Berguedà, Lluçanès i Moianès" que ha nascut, recentment, amb l’objectiu d’aplicar la innovació en el sector tèxtil per tornar a generar llocs de treball, dinamitzant les empreses de filats i teixits i fent-les més competitives. Només amb una formació especialitzada com la què proposen l'Agència de Desenvolupament del Berguedà i els  Consorcis del Lluçanès i el Moianès aconseguirem recuperar un llegat que, com a mínim en el sector del tèxtil, no hauria de quedar-se en pura arqueologia industrial.