En la nostra història més immediata, mai abans com ara la voluntat de canvi no havia arrelat de manera tan profunda a la mentalitat col·lectiva del país. És residual qui posa en dubte que avui ja assistim privilegiadament a la mutació del nostre temps a la manera del protagonista. Així mateix, és palpablement evident que la consecució dels objectius que ha marcat el poble no contempla la delegació del seu protagonisme a mers i cridaners personatges secundaris –senzills rodamóns de la política- ni enemics de casposa caricatura.

El país que farem serà ben nou. Ningú no acceptarà una casa a imatge i semblança de la ruïnosa estança on som ara, curosament prefabricada amb totes les imperfeccions a l’estructura, perquè no haurem entregat ni un xec en blanc –més ens agrada escriure. Tampoc no serem serfs de cap altra hipoteca. Just el contrari: escollirem les pedres que edificaran l’estat independent de la manera més minuciosament meticulosa, i el construirem nosaltres mateixos. Fora vila quedaran amuntegats i exposats a la humiliant vergonya pública els llasts que haurem descarregat de l’esquena, i el desassossec esdevindrà justícia. 

El país que farem serà ben nou, i també la nostra comarca. Caldrà que enllestim aviat l’enumeració de tot allò de què prescindirem: una economia concentradament enfonsada, la política de la incapacitat còmoda, una societat resultant devastada perillosament pel desencís i, en darrer terme, un patrimoni que encarna la degradada decadència que volem capgirar. Francament, el nostre lloc al nou país no serà exempt d’un camí costós, però mereixerà el sacrifici. Un cop arribats, correrà una nova sang sense paràsits i les motxilles que haurem buidat d’obstacles seran plenes d’aprenentatge. 

El Berguedà del nou país no ha de tornar a ser mai més una potent màquina dissuasiva de població per motius econòmics o laborals. La independència és, per si sola, una eina substancialment capaç de desmantellar de l’economia la improductivitat, l’estacionalitat i, al capdavall, la dependència que ha generat la monstruosa i destructiva hegemonia d’un sector terciari endossat, barroerament desorganitzat i de tan pèssima salut. 

Deslligats de l’Estat espanyol i la Unió Europea que va dinamitar la nostra humil indústria durant els anys vuitanta, tindrem a l’horitzó un ampli ventall de possibilitats i oportunitats per, finalment, posar l’economia al servei de la comarca i les persones que la fan viure, i no a l’inrevés. Amb els nostres recursos, amb la nostra gent i amb els nostres mitjans, que no són pocs. Recuperar, restaurar i crear. I també prioritzar el ‘cooperar’ i el ‘compartir’ abans del ‘competir’. Espero, tindrem prou visió per refutar la ceguesa que ens empeny, de moment, a la competència abans de la superació de les necessitats primordials del Berguedà. Tan sols caldrà que prenguem la convicció adequada a l’hora de substituir el model econòmic de l’Estat català.

D’altra banda, serà imprescindible per a materialitzar-ho una reconfiguració i regeneració polítiques. Les efectuarem pel nostre propi compte -gràcies. La incapacitat dels partits que han parasitat les institucions durant anys serà una raó prou simple perquè, com diu el vell adagi, ‘es dissolguin i entreguin les armes’. Tampoc no tindran cabuda els cacics que encara perduren en anacrònics consistoris. I abans de creuar la porta, que escombrin mínimament la deixadesa. De la resta, repetim, ja ens n’encarregarem nosaltres. 

No hauria de ser necessari aprofundir massa, de fet, en aquest aspecte. La lògica aclapara. L’executor del canvi és un, la gent, i l’administració política d’aquest canvi –i els que vindran- caldrà que sigui a càrrec de la mateixa gent. Com s’assenyalava al primer paràgraf de l’article, la nostra història no la intervindran ni els gelosos ni els impertinents. Alliberats de la legislació espanyola, viatjarem de la incapacitat, de la immobilitat volguda i del deute etern a la pràctica resolutiva i dinàmica, a la proposta i a l’empenta. 

Però el millor de tot plegat, sens dubte, serà la foguera que atiarem amb els vestits rònecs de la frustració que porta posats la societat d’aquest nostre lloc. Començar de nou és un procés impossible si manca la il·lusió obligatòria. Ni l’autoodi, ni la passivitat ni el pessimisme estan convidats a l’emancipació que volem perpetrar. Mirarem la comarca amb nous ulls i la percebrem en el seu punt màxim de maduresa i esplendor. Comprendrem, per fi, la potencialitat que ens brinda i, potser, començarem a estimar-la. L’amor i la voluntat de canvi comparteixen un nexe indissoluble. La nostra gent haurà de prendre partit. Produirà àvidament per si mateixa i participarà agitada de les decisions polítiques que l’organitzen. És aquesta la clau de volta elemental perquè el Berguedà pugui ocupar el lloc que es mereix al nou país. 

El nou Berguedà el volem bell i culte. No tolerarem mai més l’escàndol marcat contra les persones –per no dir la humanitat- i la seva història que es comet a dia d’avui amb la impunitat més sinistra i retorçada: l’abandonament decrèpit del patrimoni cultural, històric i arquitectònic que reposa en aquest territori. Com cauen paulatinament i desgraciada les pedres de cada vella fàbrica a Berga, de certes colònies tèxtils a la riba del Llobregat que ens pertoca, del Castell de Sant Ferran, del refinat romànic d’arreu... d’aquesta manera cauran els responsables que ho permeten. S’alçaran, quan arribi al dia, com ho faran les noves aspiracions que s’ha anat despuntant per rescatar la comarca que volem per viure. La cultura recuperada l’exposarem amb un cert sentiment d’orgull que definirem amb alguna altra paraula. 

I és que el canvi és tan imperceptiblement potent com per aconseguir totes aquestes fites, i més encara. Un propi l’ha descrit com ‘un regal de la història’ per la nostra generació. Certament, les condicions són, com poques vegades ho són en la història, favorables a les persones. Res és temporal: siguem prou intel·ligents com per prendre-les, desenvolupar-les i no entregar-les als voltors que tard o d’hora apareixeran. Tenim un compromís únicament amb nosaltres. I seria ridícul decebre’ns de la pròpia mà. Com a sentència: obrim els ulls, no retrocedim més ni la comarca ni el país i reservem els aplaudiments perquè sonin més fort amb les mans deslligades.