Sortir de la zona de confort està sobrevalorat.
 
Tinc més de cinquanta anys, soc mare de dos fills postadolescents i, com que a casa meva no es podien permetre pagar-nos la carrera a tots els germans i ens havíem d’espavilar, vaig haver d’estudiar tot treballant de cambrera cada cap de setmana en un restaurant del meu poble. Després d’acabar Dret, vaig passar per diferents bufets d’advocats amb contractes que, si no eren escombraries, feien força pudor, fins que finalment vaig poder entrar a formar part del departament jurídic d’una cotitzada. No me’n queixo. Jornades de dotze hores, però el sou estava bé, em donava una estabilitat econòmica de la qual fins aleshores no havia gaudit i tenia força possibilitats de promocionar. Ara bé, els fills van aturar aquesta progressió i, mentre jo compatibilitzava la feina de mare de nens petits i la d’advocada amb jornada reduïda, vaig anar veient, resignada, com els meus companys de feina em passaven al davant a l’empresa, guanyaven categoria i milloraven els seus ingressos de manera proporcional. Si la conciliació hagués estat igualitària, en aquella època, probablement aquesta discriminació no m’hauria estancat laboralment, tot i que també he d’admetre que una part de culpa la tinc jo, en acceptar tàcitament que em tocava a mi, i no al meu home, sacrificar aquells anys de carrera laboral. Però és igual, allò ja va passar, em va fer més resilient i sembla que la llei i la mentalitat de les noves generacions està millorant en aquest aspecte. Potser no està tot guanyat, però anem pel bon camí. Un cop reincorporada al cent per cent, molt més forta i convençuda encara, vaig refer el meu camí professional, i ara gaudeixo d’una posició, un reconeixement i una autoritat que em fan sentir molt satisfeta, segura i empoderada per afrontar el futur.
 
I en aquest moment que la feina va bé, els nens ja són grans i he pogut assolir una comoditat que, mirant enrere, potser mai hauria imaginat; em dieu que he de sortir de la zona de confort???
 
Aneu a cagar!!! I que em perdonin aquests quatre savis de moda que estigmatitzen la rutina, afirmant que provoca apatia i buit existencial, impedint, en conseqüència, el creixement personal; perquè jo aprofitaré i gaudiré cada segon de pau i tranquil·litat que la rutina em doni, sense cap mala consciència ni sentiment de culpabilitat, malgrat que em pugui equivocar. Però no hi pateixo. I és que, a la meva edat, lliçons, ben poques, perquè us puc assegurar que ja serà la vida qui, en un moment o altre, ens foti fora de la zona de confort amb una bona puntada de peu al cul, per descobrir-nos implacablement què és el buit existencial de veritat.
 

Xavier Gonzàlez-Costa és escriptor, actor i activista cultural. Ha publicat poesia, narrativa, literatura infantil i teatre, essent aquesta última disciplina per la qual ha estat més reconegut, amb diferents premis i estrenes, arreu dels Països Catalans. És lletrista de cançons i col·labora habitualment en la direcció i conducció d'actes culturals o benèfics. Enamorat de l'Àfrica, ha estat en més d'una dotzena de països d'aquest continent, cooperant amb l'organització "Viatgers sense Fronteres" que va presidir durant setze anys.

Bet Calderer és una Berguedana de Barcelona, artista i grafista. Sortida dels forns de la Facultat de Belles Arts de la capital, se sent orgullosa de poder dir que va començar a treballar al costat Pepe Calvo, amb qui va aprendre l'ofici de donar solucions de disseny gràfic per a empreses com Coca-cola, Santiveri, Martínez-Bimbo, Marcilla, etc. Des de fa quinze anys ha fet de la seva passió, la pintura i el dibuix, el seu modus vivendi. Ha col•laborat amb Ibèrica de danza amb l'escenografia pictórica de l'espectacle “Las estaciones”.