Agraeixo al meu germà Saïd poder considerar-lo "un rival", intel·lectual...
 


Per tal de compartir-vos aquestes reflexions que vull desgranar a continuació, o que en aquest article faré, cal que confessi primer que abans de redactar-lo m'he vist obligat a enregistrar primer un arxiu d'audio al meu telèfon, ja que inicialment m'ha estat impossible concentrar-me i redactar mitjançant la paraula escrita, degut a la proximitat familiar de l'autor que vull criticar. Car he pogut recòrrer al costum i tradició oral típica dels amazics i he enregistrat algunes idees i vivències intenses que considero importants de citar i que les expressaré  a continuació.

Voldria, però, primer retre un sentit homenatge i agraïment a l'Alteritat,  a La Diferència, als meus variats veïnatges, als grups humans on m'hi he relacionat, i en definitiva a totes aquelles persones que han acompanyat, aportat o bé ajudat en algún moment a la meva persona, al meu creixement i al meu bagatge. A totes aquestes amistats...Gràcies.
Gràcies llavors a totes la gent amb qui he compartit amistat, experiències, somnis, relacions, conflictes, habitatge, aules, espais culturals i sobretot feina i treballs. Especialment em sento agraït,i molt, amb qui hem compartir idees, somnis, realitats, utopies i sobretot Art i Creativitats personals.

Totes vosaltres i tots heu sumat en positiu i amb riquesa al meu bagatge personal, molt més inclús que el nucli familiar on he crescut, certament ho podria dir això... Com moltes ja sabeu, la meva malaltia mental ha estat una marca roent en moltes etapes de la meva vida i no he pogut gestionar el sofriment familiar i la seva mirada sobre la meva realitat.

Així avui he tingut un record molt especial i intens a la meva amiga Anna, de Malgrat de Mar, qui un dia quan érem estudiants universitaris a Girona i compartíem pis al barri vell, en el transcurs d'un dinar soberajant una de les meves receptes i creacions culinàries, em va explicar que iniciaria un treball per a la universitat sota el títol *Allò quotidià com a sublim*. Crec que era un treball emmarcat a l'assignatura d'Estètica, de la llavors llicenciatura en Història de l' Art. 

Va aprofitar que la vaig escoltar atentament per posar ordre a les idees i reflexions que volia explicar i redactar sobre la _Velvet undergroud, així com de la figura i persona de la Nico_.

Ordenades les seves idees em va agraïr la conversa, el dinar i algunes reflexions que li vaig expressar. Vam mantenir una conversa estimulant, rica i de la qual jo mai n'he pogut oblidar l'enunciat. Allò quotidià com a sublim...

Per sort, i també per desgràcia, jo he viscut aquest sublim dins els meus actes quotidians. Es tracta en el fons sols de la meva manera de ser i estar en la vida, sent sols Jo. Hanafi, a seques. Ja el meu nom dóna pistes a qui encerta el seu orígen àrab, malgrat que el meu orígen és amazic del Rif, per la qual cosa automàticament a ulls dels semblants d'aqui i d'allà, això em fa musulmà automàticament i també marroquí. Jo no m' hi sento pas... ni una cosa ni l' altre. Si que per decret reial en sóc considerat encara súbdit, o bé per impossible apostasia i també per heréncia familiar i lloc d' orígen.

Sublim ha estat, doncs, per a mi aquest matí (dimecres 30/12/2020) ...He passejat pel Carrer Major de Berga i m'he aturat a comprar a la xarcuteria Can Toran, on he adquirit un formatge d'ovella artesanal. Fer-ho en aquesta botiga,  a més dels meus orígens, ara també amb mascareta... ha intessificat en mi  una sublim estranyesa, o m'ha resultat tot un realisme màgic, plé de significacions i simbolismes, sense poder evitar sentir també poder ser condiderat aquest acte meu com una transgressió en tota regla. Res més lluny...  Es tracta d'uns dels actes més quotidians que hom, Hanafi, faig tot sovint. Comprar al petit comerç i ignorar tot dogma de fe o prohibició. Us ho asseguro... Sublim!

Jo sols sento que he practicat un costum de la terra on he crescut des que tinc capacitat per recordar la meva vida. He entrat en una botiga del barri, he saludat en Lluís, he adquirit un producte bo, artesanal i de proximitat. 

Són espais, costums, productes presents a la meva llista de la compra. 
Jo. Hanafi. Ni gairebé un català de soc-a-arrel ni sublim. Totalment rifenyocatalà, o el que és el mateix: completament catalanoamazic. 
Si he sentit alguna estranyesa, ha estat sols no saber què en pensen de mi ni com em miren tant catalans i persones veïnes de Berga, així com les persones  amb qui comparteixo orígens. I he recordat aquella conversa amb la meva amiga de Malgrat...

Personalment penso que comprar en xarcuteries de proximitat no és cap novetat per a mi tot i la polsaguera que aixeco,  sense voler... arreu i allà on sigui que visqui. No hi contemplo jo cap més pecat ni transgressió que el diví i sublim, rebel si es vol o totalment mestís, si volem encertar i afinar més exactament.

Cap dogma de fe ni normativitat rígida en nom de cap religió; cap discursiva pròpia  autocensurada ni cap transgressió ni provocació. Hanafi, a seques. Un poeta. 

Hi podia haver comprat pernil salat o dolç, peus de porc o llonganissa o fuet o galta o greixons o cap i pota... 

El que sí he dit alguna vegada volent provocar i remoure consciències, des del meu propi sentit de l'humor, és que una xarcuteria artesanal i de proximitat, que és més respectuosa amb els animals i la natura així com d una bona qualitat... Jo la considero llavors com a una carnisseria "halal". I alhora afegeixo sovint que "haram" sols deu ser el maltracte als animals, la ramaderia intensiva, gens respectuosa amb l 'ecologia y el medi ambient o el cada cop més alt nivell de concetració de poder i capital per part  de les grans cadenes i corporacions. Carn de péssima qualitat, també una péssima ètica de rerafons a molts nivells, que les persones podriem evitar consumir i comprar. Per raons de salut i qualitat i amb un compromís clar amb l'Ètica i també amb el petit comerç. 

Tot seguit, després de comprar un formatge a can Toran he anat a la fleca a comprar un rodó de mig tallat.
_el pa amb formatge és vida_  o sols crec en una mística com la que desprén el cant de Miquel Gil en la cançó _L' Amor és Déu en barca_ o crec també en la bellesa i veritat de l'  adaptaciò musicada que fa Roger Mas del poema _Caminant_ de J. Verdaguer o també el fabulòs cant i homentatge als exiliats catalans, portats finalment als camps d'extermini nazi, que va composar la meva amiga Rusó Sala amb la seva cançó _Mare, jo me'n vaig a França_. Aquestes tres cançons sòn més representatives de la meva peculiar espiritualitat, creences i pensament.

Ara bé.... A l'altre cara de la moneda hi trobem una realitat ben arrelada a moltes llars i famílies amazigues, residents tant a la terra natal com a la diàspora. Se'n parla poc d'això que diré... I massa de la identitat religiosa. I aquí discrepo amb tanta teoria al voltant de la identitat, en la qual en Saïd hi destaca i reconec que els seus treballs m'han ajudat i influenciat. Certament.

A saber: el càstig físic i psíquic es un nefast métode d'educació, afegit a un tabú total sobre sexualitat, cos i necessitats fisiológiques... tant innocents com cagar, pixar o tirar-se un pet. En aquest context hem crescut moltes i molts amazigocatalans i aquestes carències afectives i educatives ens afecten més que la religió musulmana i la deriva que aquesta ha patit. Sobretot trobo rellevant nombrar aquests métodes i estils de criança. Són una qüestió roent i delicada. Tant o més que el suport colonialista al wahabisme imperant, que procedeix sobretot de l' Arabia Saudita. El nostre peculiar Vaticà o jerarquía islàmica...

Per tant, estem afectats per les violéncies estructurals i que perduren inherents en aquest capitalisme salvatge i deshumanitzat i global o bé existim persones maltractades en moltes esferes de la vida social, violentades, censurades, oprimides, incomunicades, castigades, aïlades, moltes amb diagnòstic en salut mental i estigmatitzades socialment i algunes refugiades en les idees de caire feixista d'arrel àrab. Dubto també, com fan altres autorxs, que aquest islam no hagi estat un constructe polític, conseqüència d'una descolonització que no ha estat tal ni real. Encara perdura i obté reconeixement, imposant els seus dogmes neoliberals. Per exemple acords bilaterals i multilaterals, com ara mantenen els reis i l'Estat espanyol -per posar un exemple,-  que els hi venen armes i en són aliats, amb països com Arabia Saudita, vull dir.. Quan s'ha demostrat i sabem dels seus lligams i interés en manipular, finançar i convertir, entrenar i armar terroristes i fanàtics, molts d'ells criats i nascuts a Europa i també a Casablanca i altres contrades.

 Investigadors  que sento afins, escriuen i conclouen que els yihadistes van ser un invent de la CIA i posteriorment de l' OTAN per confrontar i provacar els russos, a finals dels anys 70, quan van recolzar, entrenar i fer surar els fonamentalistes, ajudant a arribar fins el poder els talibans d' Afganistan. Els futurs terroristes responsables del 11S/2001, segons G. Bush i altres caps de govern...

Doncs aquestes violències estructurals i globals donen com a resultat contextos idonis perquè familíes, grups socials i persones reprodueixin aquestes violències inherents al imperialisme. Les micro o les macro...

La religió no és ni de bon troç la pedra angular de cap identitat lesionada. Les families en juguen un paper clau. Ni tampoc és l'única raó fonamental en els desiquilibris que vivim moltes i molts amazigocatalans. Sí. En el sí de moltes llars els i les infants creixen entre càstigs físics psíquics i d altres d' índole i naturalesa associades  a més als dogmes i tabús sobre cos, sexualitat, génere, rols i inclús funcions fisiolòquiques i fisiques relacionades amb els órgans genitals o sexuals. Malauradament això passa a moltes llars i també en les contrades catalanes com Ripoll.

Alhora cal dir que a Catalunya podem fer gala d'un cosmopilitisme admirable. Soms mestissos, mediterranis, acollidors, universals i soms una de les nacions sense estat més ben preservades, malgrat les continuades agressions a la seva llengua, terra, sobirania i costums. Una terra que batega, lluita i té les seves pròpies contradiccions. Que es veu amenaçada avui altra vegada i ferotgement, precisament quan més de 2'3 milions de persones vam desobeïr l'estat espanyol, celebrant un referèndum d'autodeterminació, deixant una petjada molt important malgrat les pedres al camí. Pedres i pals a la roda que han posat polítics d aqui ...i d allà sobtetot, moncloa y zarzuela i també la UE. Però la societat ens vam expressar. En aquesta riba del meditarrani no ens sentim moltes persones ni espanyoles ni borbòniques. El Dret d'Autodeterminació és inqüestionable així com la sobirania de qualsevol poble, nació i cultura del món. 

I és des d'aquest amazigocatalà universal que afirmo que n'estic cansat de la enginyeria social que han esdevingut als meus ulls, les reiterades discusions sobre la identitat i el passar de puntetes sobre el moll de l'ós: el neoliberalisme ha apronfundit en la ingerència colonialista, en la nul·la democràcia resultant o a la violació constant i sistèmatica a tots els DDHH.

I bé..., havent dinat i fet una bacaina... Quan m'he despertat, he liat una cigarreta i m'he servit dos gotets de cervesa. Llavors he decidit sortir a fer un tomb, abans no caigui la llum del Sol i ens abraci la foscor de les hores de l'hivern que vivim.
Vaig decidir doncs sortir a fer un tomb i dins el meu cap fluctuàven pensaments de tota mena. Pensava si bé anar a la Quatre Cantons i regalar-me algun llibre, o bé sols baixar El Vall avall i enfilar després caminadeta fins el Castell de Sant Ferran, o bé sols sortir i transitar, observant aquest sublim que també em resulta aquest passejar pels carrers,  en aquest context social marcat pel coronavirus i les polítiques que semblem més aviat arbitràries, poc efectives i orientades al control social i càstig per  als de sempre: la classe treballadora, els i les més  vulnerables i el petit comerç... Amb els establiments de restauració i bars patint abusos o arbitrarietats sense precedents ni cap ética política ni objectivitat sanitària sòlida.

Finalment, no he pogut estar-me'n d'aturar els meus peus a la llibreria Quatre cantons i adquirir el quart llibre del meu germà Saïd El-kadaoui Moussaoui, titulat Radical(s). 

Més sublim que la compra a la xarcuteria, que el passeig en context coronavirus per Berga,  han estat les meves paraules d'estrafolari quan li he dit a en Jemmy sobre què en penso del meu germà o les seves reitarades teories al voltant la _cantarella_ teòrica de la identitat. Fa una aportació de molt valor, però hi ha qüestions més fonamentals importants de citar. Ells es escriptor i terapeuta. Jo poeta i "bipolar".  Tota una enginyeria social que alimenta el discurs entorn la immigració en dic jo... Perquè ocupa masses debats, eclipasant aquest...
 Ho trobo a voltes una vacuïtat intel·lectual i una reiteració pesada, en consonància amb el discurs neoliberal, que segons orígens i classe social esdevenim turistes o immigrants, car totes però, som persones exposades a servir l'economia especulativa d' una manera o una altra, amb l' agreujant de passar de puntetes per les qüestions fonamentals, amb cites i autors que ja demostren que ja és un tema que sols té valor en cada sessió de teràpia o bé serà util a professionals i espero que "futurs esguerixats identitariament". Quatre llibres al voltant del mateix tema i enfoc, no ens ajuda tant com volem, em semblaria a mi. Necessitem més radicalitat i més real i també denunciar clarament les raons essencials, per exemple:

La inútilitat de l'ONU o les desigualtats en el repartiment de poder o de qui té  dret de vetar, ignorar resolucions consensuades i trepitjar així els aparents principis de diàleg entre les nacions del món. Tant insignificant és aquesta assemblea que com a organisme estèril, hi pot accedir a la seva presidència una persona negra com va ser el difunt Kofi Annan o dirigens d'altres nacionalitats. Però en aquelles altres, les més decisives; o el que ve a ser el mateix: en els organismes de poder global es veuen acotats els càrrecs directius i de poder sols a dirigents europeus o nordamericans, com és el cas del FMI, OMC, BM. Tots ells organismes transnacionals al servei dels interessos colonialistes de les principals potències globals. Organismes de xantatge a les sobiranies, responsables de cops d' estat, guerres successives, destrucció i inhumanitat. On hi participen quasi tots els governants del món, o aquells sotmesos com a titelles de les normes neoliberals, a bescanvi de poltrones de poder, riquesa i segrestant la sobirania popular i els DDHH. Això ataca tant o més les identitats i vides de les persones, que les males concepcions en assumptes de religió. En difinitiva la globalització està esquarterant la identitat que jo considero humana,  universal i comuna: el bateg del cor humà. Funció fisiològica que juntament amb altres òrgans  fisics  ens permeten viure, respirar i tenir bagatge, pensament i història pròpia. Els teocràtics musulmans ho saben bé. L' analfabetisme i la violència en nom de Al·là son les armes més eficaces per destruir nacions, persones i cultures senceres.

Jo per la meva part em sento Mediterrani. Mar que ens breçola a diferents cultures i pobles i on avui moren milers de persones, les de les identitats més lesionades...? O
aquelles que s han vist obligades a fugir de les guerres de l'OTAN, no esdevenint ni en refugiades ni acollides. Immigrades llavors, oi? 

 Avui sóc i em vull sentir siri yemenita libi amazic del Rif bolivià saharaui  o un català cubà. Sembla que no podem ser el què i com volem. Llavors sobren teories identitàries reiterades i violacions als DDHH també reiteradament silenciades. I jo en vull remarcar les més greus...

La violéncia és estructutal i global o a mi m'interessa com a poeta parlar d' aquelles sofertes sobretot als grups primaris de relació i de vincles. Aquí jo hi voldria un diàleg seré amb el meu Germà de mare*, en Saïd. Tot va passar a casa en la meva història personal... Catalunya ha esdevingut per a mi una terra millor que el ventre de la mare i la llar. O la meva malaltia un gan maldecap per tots i totes les de casa...

M' he disposat a trencar el meu silenci i sóc més proper a l'analisi i treball d'autores com Clara Valverde. _Desenterrar las palabras_. Hi ha més substància i molt radical en el seu significat d'anar a l'arrel. En Saïd ho fa també. Però trobo adient der aquesta reflexió que faig. Jo he sabut trobat el meu ésser lesionat, màgic, sensible, reflexiu i dotat de més substància que no pas d' identitat: poeta en un constant batec compartit. Malgrat l'estigma i els problemes familiars que han marcat el transcurs de la meva  vulnerabilitat. I no us penseu... Sóc molt respectat tal i com sóc, intens.  L'estigma que més em pesa és aquell des del qual em miren els de casa, encara. Sols tractat com malalt mental i estrafolari que no creu a ningú i no se'n vol ensortir...  O així m'hi he sentit. Tant és... Trista identitat a una casa familiar nodrida de psicòlegs, infermer, educadora infantil, músic, poeta i escriptor. Una família ben complexe i integrada. Gairebé totes i tots. 

Malauradament he de dir que tots i totes , la societat en general... continuem reproduint violéncia neoliberal i traumes transgeneracionals o familiars no resolts, que ens afecten a les ànimes sensibles, aquelles que en som conscients. I per aportar teories,  jo també en vull afegir les meves... Però no m hi caben en un llibre. He acordat publicar amb Neret edicions una Trilogia amb la qual debuto en la poesia i les arts amb perspectiva social, coincidint amb la magnitud de la meva tragèdia familiar, que algunes i alguns berguedans i amistats propers a mi o a tots nosaltres potser en sabeu quelcom, tot o molt. I és que he patit intensament i en recullo els aprenentatges. En el fons estuc agraït. Som una familia molt resilient.

Sento, i molt profundament, expressar aquest garbuix tant dispers o intens. L'obra d en Saïd és una gran aportació. Car dins del meu col·lectiu sembla que podria estar molt més afectat i exclòs. El meu tema és la Salut mental feta follia poesia resilient... I d'ara endavant sols vull dir les belleses fora de tot col·lectiu. Des de la meva cadira. La resta no sóc Jo ni hi estic ja... Perdoneu-me. Però aquesta domensió mental i també familiar en crisis afectarà a bona part de la humanitat o ho farà cada cop més a més persones si el món no canvia el rumb. I cal desenterrar les vivències i les històries personals. Amb paraules.  Res és el que sembla...

I cal dir que el darrer llibre d'en Saïd, Radical(s) està escrit i conté material i reflexions excel·lent, però com a poeta em correspón dir aquestes durícies.