Ja ha tornat a passar Nadal i, amb més o menys convicció, amb més o menys militància o amb més o menys indiferència, gairebé tots hem regirat l’armari per trobar l’uniforme de la il·lusió que més s’escau per a aquestes festes i ho hem celebrat.
Nadal, el natalici d’un nen petit i bufó i innocent -com els nostres- i molt pobre. Un nen que, més enllà de les controvertides circumstàncies de la seva concepció, volia ser l’encarnació dels desvalguts, dels desemparats, dels obviats –que no ignorats, perquè tots sabem que hi són-, d’aquelles criatures que encara avui, en ple segle XXI, han de viure cada dia amb menys dels 30 cèntims d’euro que els farien falta per poder esmorzar, dinar i sopar: aquelles 30.000 criatures que, abans no torni a sortir el sol demà a la matinada, s’hauran mort de fam al món.
I mentrestant, nosaltres, pares i mares d’aquí, hem anat de bòlit per comprar nous regals als nostres fills, amb l’excusa –i la il·lusió, també, segur que sí- de celebrar l’aniversari d’aquell nen petit i bufó i innocent i molt pobre que, a ultrança del positivisme de la seva existència, és –o hauria de ser –potser - no ho sé - la imatge de la nostra consciència.
No dic res que ningú no hagi reflexionat -o evitat reflexionar- alguna vegada, tot i la incomoditat que suposa haver-hi de pensar. Però no hi podem fer gairebé res, i això encara ens hauria d’incomodar més.
L’espiral frenètic pel qual es precipiten vertiginosament les nostres voluntats no l’hem creat nosaltres. La societat funambula pel caire viu d’un desequilibri estructural irreparable i insultant, però nosaltres ja ens ho hem trobat fet i no en tenim cap culpa, perquè no hi podem fer gairebé res.
Però gairebé vol dir que no és impossible, almenys absolutament. I això significa que una mica d’esperança encara l’hauríem de poder tenir. Perquè gairebé és el cop de peu que rebenta el pany de les excuses.
És obvi que sols no podem salvar el món, però sí que el podem millorar una mica, si ens esforcem i som capaços de mirar més enllà del nostre entramat de cordons umbilicals i ajudem a fer que algú altre -molt proper o molt llunyà, és igual- millori les seves condicions de vida, anímiques o materials, almenys aquesta micona.
No sé què en pensareu, però crec que no és contraproduent -i fins i tot és saludable- deixar-se encomanar de l’optimisme adverbial d’aquests dies celebrats, passar de propòsits retòrics i comprometre’ns, per poc que sigui, però de veritat, ara que encara podem i ja ha tornat a passar Nadal.
Nadal, el natalici d’un nen petit i bufó i innocent -com els nostres- i molt pobre. Un nen que, més enllà de les controvertides circumstàncies de la seva concepció, volia ser l’encarnació dels desvalguts, dels desemparats, dels obviats –que no ignorats, perquè tots sabem que hi són-, d’aquelles criatures que encara avui, en ple segle XXI, han de viure cada dia amb menys dels 30 cèntims d’euro que els farien falta per poder esmorzar, dinar i sopar: aquelles 30.000 criatures que, abans no torni a sortir el sol demà a la matinada, s’hauran mort de fam al món.
I mentrestant, nosaltres, pares i mares d’aquí, hem anat de bòlit per comprar nous regals als nostres fills, amb l’excusa –i la il·lusió, també, segur que sí- de celebrar l’aniversari d’aquell nen petit i bufó i innocent i molt pobre que, a ultrança del positivisme de la seva existència, és –o hauria de ser –potser - no ho sé - la imatge de la nostra consciència.
No dic res que ningú no hagi reflexionat -o evitat reflexionar- alguna vegada, tot i la incomoditat que suposa haver-hi de pensar. Però no hi podem fer gairebé res, i això encara ens hauria d’incomodar més.
L’espiral frenètic pel qual es precipiten vertiginosament les nostres voluntats no l’hem creat nosaltres. La societat funambula pel caire viu d’un desequilibri estructural irreparable i insultant, però nosaltres ja ens ho hem trobat fet i no en tenim cap culpa, perquè no hi podem fer gairebé res.
Però gairebé vol dir que no és impossible, almenys absolutament. I això significa que una mica d’esperança encara l’hauríem de poder tenir. Perquè gairebé és el cop de peu que rebenta el pany de les excuses.
És obvi que sols no podem salvar el món, però sí que el podem millorar una mica, si ens esforcem i som capaços de mirar més enllà del nostre entramat de cordons umbilicals i ajudem a fer que algú altre -molt proper o molt llunyà, és igual- millori les seves condicions de vida, anímiques o materials, almenys aquesta micona.
No sé què en pensareu, però crec que no és contraproduent -i fins i tot és saludable- deixar-se encomanar de l’optimisme adverbial d’aquests dies celebrats, passar de propòsits retòrics i comprometre’ns, per poc que sigui, però de veritat, ara que encara podem i ja ha tornat a passar Nadal.
X.jpg) avier Gonzàlez-Costa és escriptor, actor i activista cultural. Ha publicat poesia, narrativa, literatura infantil i teatre, essent aquesta última disciplina per la qual ha estat més reconegut, amb diferents premis i estrenes, arreu dels Països Catalans. És lletrista de cançons i col·labora habitualment en la direcció i conducció d'actes culturals o benèfics. Enamorat de l'Àfrica, ha estat en més d'una dotzena de països d'aquest continent, cooperant amb l'organització "Viatgers sense Fronteres" que va presidir durant setze anys. |
 Bet Calderer és una Berguedana de Barcelona, artista i grafista. Sortida dels forns de la Facultat de Belles Arts de la capital, se sent orgullosa de poder dir que va començar a treballar al costat Pepe Calvo, amb qui va aprendre l'ofici de donar solucions de disseny gràfic per a empreses com Coca-cola, Santiveri, Martínez-Bimbo, Marcilla, etc. Des de fa quinze anys ha fet de la seva passió, la pintura i el dibuix, el seu modus vivendi. Ha col•laborat amb Ibèrica de danza amb l'escenografia pictórica de l'espectacle “Las estaciones”. |
