Quan parlo de consciència, no em refereixo a aquell angelet i aquell dimoni que portem asseguts un a cada espatlla. Parlo de l’únic misteri realment insondable -almenys per ara- de l’existència humana i, àdhuc, animal: el sentiment, la sensació o l’esgarrifança de ser tu, tu mateix, i no un altre o algú més.

Tu... Jo... Qui sóc jo? O potser la pregunta correcta és: què sóc jo?

El cervell humà és un òrgan complex format per milions de neurones que permeten regular tot el que som i el que fem, ja sigui desperts o somiant, des de respirar, sentir, moure’ns o controlar les nostres necessitats fisiològiques, fins a pensar, imaginar, crear i enamorar-nos. Tot el que succeeix en la nostra vida (tot!) comença i acaba en el nostre encèfal, aquest quilo i mig de massa fastigosa que guardem dins el crani, i que té un volum mitjà de 1.130 cm3 en les dones i de 1.260 cm3 en els homes... Una constatació més de què la mida no importa i de què de cap manera els mascles el podem tenir a la polla, ja que, estimades i estimats, no hi pot cabre de cap manera.

I és que, tornant al tema, Hipòcrates, al segle IV abans de Crist, ja intuïa que el cervell humà és una de les creacions més complexes, enigmàtiques i, alhora, perfectes de l'univers, quan deia que “és el responsable exclusiu de les nostres alegries, dels nostres plaers, del riure i la diversió, alhora que de les penes, el desànim i de totes les nostres lamentacions. El responsable de la nostra saviesa i dels nostres coneixements”. I que, “gràcies al cervell, veiem, sentim i sabem el que és repugnant i el que és bell, el que és bo i el que és dolent, malgrat també sigui per culpa d’ell que ens assalti i ens domini la por i el patiment, ens tornem bojos i delirem”.

Aleshores, remetent-me a la pregunta inicial, tu i jo, què som?

Doncs jo sóc jo, i tu ets tu, i em resisteixo, malgrat la complexitat de tot plegat, a creure que la nostra consciència es resumeix en uns milions d’impulsos elèctrics i de descàrregues químiques entre els axons i les dendrites de les nostres cèl·lules nervioses. Jo sóc jo, i tu ets tu, collons! I això va més enllà de les sinapsis, la física i l’anatomia.

Quan Rodin el va presentar a primers del passat segle XX, va explicar que el que feia que el seu Pensador pensés era que no ho feia “únicament amb el cervell, sinó també amb les celles arrufades, amb les fosses nassals disteses i els llavis comprimits, amb cada múscul dels braços, l’esquena i les cames, amb el puny tancat i aixafant de peus a terra”.

Potser és perquè era artista i, els artistes, ja se sap, es deixen guiar per sensacions i sotmeten l’empirisme a la seva inspiració, que jo m’identifico més amb aquesta descripció de l’escultura que amb tot el racionalisme de la ciència.

No ho sé. Com no sé si pensar tant vol dir que existeixo, que va teoritzar Descartes, o si pensar i malpensar són antònims o l’angelet i el dimoniet que portem asseguts un a cada espatlla.

Ja t’ho dic, no ho sé. Només sé que ara tinc molt mal de cap.
 

Xavier Gonzàlez-Costa va començar a viatjar als vuit anys acompanyant a Juli Verne i a Tintin. Després, de gran, ha anat a veure si és veritat, cooperant amb la desapareguda organització “Viatgers sense Fronteres" que va presidir des de la seva fundació. És escriptor autodidacta, de formació acadèmica en el món de les ciències. Ha guanyat diversos premis de poesia i de teatre. Com a actor, porta més de vint-i-cinc obres de teatre al sarró del Garrofa, que va interpretar durant vint-i-sis Nadals als Pastorets de Berga.

Bet Calderer és una berguedana de Barcelona, artista i grafista. Sortida dels forns de la Facultat de Belles Arts de la capital, se sent orgullosa de poder dir que va començar a treballar al costat Pepe Calvo, amb qui va aprendre l'ofici de donar solucions de disseny gràfic per a empreses com Coca-cola, Santiveri, Martínez-Bimbo, Marcilla, etc. Des de fa quinze anys ha fet de la seva passió, la pintura i el dibuix, el seu modus vivendi. Ha col·laborat amb Ibèrica de danza amb l'escenografia pictórica de l'espectacle “Las estaciones”.