Els àngels no ploren. Són éssers eteris, fantasies servides per edulcorar l’apocalipsi inevitable que ens espera al final dels nostres dies. Una inspiració recurrent que comença qui sap quan i que no s’acabarà pas amb el punt final d’aquestes línies. Metàfores malinterpretades d’una innocència rousseauniana que s’esvaeix en la corrupció humana, a mesura que ens anem fent grans.
 
Tanmateix, és innocència o ignorància? És corrupció o condició? És la palla mental d’un filòsof antic o l’observació lúcida d’una persona atrapada enmig d’una societat que no té època ni edat, perquè es gronxa eternament abraçada al pèndol de la dualitat entre el bé i el mal, la vida i la mort, el cel i l’infern, la llum i la foscor, el blanc i el negre, el nord i el sud, la dreta i l’esquerra, el sí i el no, l’amor i l’odi, el jo i els altres, ser i tenir, l’amistat i l’enveja, la confiança i la traïció, la pau i les guerres, guanyar i perdre, el càstig i el perdó, l’estaca i la revolta, l’esperança i la desesperació, la pobresa i la riquesa, el plaer i el dolor, llegir i escriure, la intel·ligència i la força, el seny i la passió, el sentiment i la raó, el progrés i el fanatisme, l’evolució i la religió, la pregària i la cançó, el compromís i la mandra, la llibertat i la por, el dret i la justícia, o la indefensió i l’abús de poder que ara i, d’una manera o altra, sempre omple els informatius i les xarxes de vergonya i de culpa per omissió?
 
Els àngels no ploren, però, quan veuen el món des de l’altura, segur que alguna llàgrima se’ls escapa galta avall.