Va arribar l'ordre que tots els homes havien de portar corbata i americana a partir de la setmana següent.

Una de les coses que més li agradava de la seva empresa era que els permetia d'anar vestits com volguessin, sempre que mantinguessin uns mínims decorosos d'elegància, i ell mai havia suportat la cotilla del vestit de senyor. Per això, ara, la nova norma el contrariava d'allò més.

Val a dir que la seva incomoditat va ser compartida, explícita i vehementment, per la resta de companys del departament que, per postres, havien d'aguantar les mofes i les ironies de les companyes més alegres que, aprofitant que allò no anava amb elles ni per a elles, hi feien una bona festa.

Aquell dia no es va treballar gaire. Tothom anava d'una taula a l'altra portant recadets, i el cap del departament, incapaç de fer-hi res ni d'evitar aquella mini revolució, es va tancar al seu despatx al·legant unes trucades importantíssimes que no permetien dilació.

Davant d'aquesta conjuntura, els representants sindicals, trencant la cadena de comandament, van pujar a la darrera planta per demanar explicacions i la revocació d'aquella ordre que trobaven discriminatòria i masclista, amb la carta amagada de, si no hi havia més remei que acatar-ho, negociar una moratòria en l'aplicació.

Quan van agafar l'ascensor de baixada, van decidir que explicarien que no s'hi podia fer res, però que, a canvi, obtindrien millores substancioses a la redacció del proper conveni. En escoltar això, els ànims dels companys es van dividir entre la sublevació estèril i la resignació proletària.

Ell no va dir res, no va exterioritzar res. No era dels que manifestaven les seves emocions en públic. Va pensar en quin vestit dels que guardava a les golfes de casa li podria anar bé encara. Segur que n'hi havia algun. El del casament de la seva cunyada petita, potser, que era l'últim que s'havia comprat i que dormia el son dels justos dins una funda de plàstic des d'aquell mateix dia. Potser era una mica passat de moda, però no ho feia pas de gust d'indumentar-se d'aquella manera... i si el botó del pantaló no tancava... doncs, es posaria un cinturó, que es fessin fotre, i...

Després de deixar l'últim company al sortir a la tarda, al passar davant un aparador de roba de senyor, una corbata li va cridar l'atenció. Era atrevida, amb tons liles i morats... Va dubtar... Va descartar-ho... Va seguir caminant... Però després de quatre passes imprecises, va desfer el camí i va entrar a la botiga.

Quan va arribar a casa, contingut com sempre, però amb els ulls estranyament il·lusionats, orgullós, va ensenyar a la seva dona les tres camises, les tres corbates, el vestit gris marengo i els mocassins bordeus que s'acabava de comprar.

Xavier Gonzàlez-Costa va començar a viatjar als vuit anys acompanyant a Juli Verne i a Tintin. Després, de gran, ha anat a veure si és veritat, cooperant amb la desapareguda organització “Viatgers sense Fronteres" que va presidir des de la seva fundació. És escriptor autodidacta, de formació acadèmica en el món de les ciències. Ha guanyat diversos premis de poesia i de teatre. Com a actor, porta més de vint-i-cinc obres de teatre al sarró del Garrofa, que va interpretar durant vint-i-sis Nadals als Pastorets de Berga.

Yorgos Konstantinou és un polipàtrida i políglot d'arrels balcàniques i empelt berlinès autotransplantat a Cercs. Treballa d'enginyer visual, cartoonista, il·lustrador, muralista, facilitador gràfic i historietista a www.imagistan.com i com educador, creador i facilitador de jocs de pau a www.irenia.net.